MAR I ONADES

LITTLE GOLD + ANCIENT SKY

2010-10-13T09:48:00.000-07:00

LITTLE GOLD + ANCIENT SKY
MARISCAL – L'ESTARTIT
DIMECRES 6 OCTUBRE

Qui pot esperar una gran audiència a un bar de poble un dimecres d'octubre? Ningú. Perfecte, podem anar endavant. Érem quinze. Però segur que la quinzena de persones guardem un bon record del concert. Perquè els dos grups van desembarcar amb força. Van ser dues cares duna mateixa moneda.

Van començar Little Gold des de Brooklin amb la seva proposta a l'encreuament de camins entre el folk, el punk i una tela d'exquisita sensiblitat. A estones em recordaven als Yo La Tengo més dolços mentre defensaven temes grandiosos amb una espècie de timidesa exultant de vida. Pura vida. Com les seves lletres, repletes d'històries tristes narrades amb optimisme. Com una novela surenya. Només em va faltar el porxo, el balancí i un llimoner al jardí.

L'altre cara de la moneda va ser Ancient Sky, o sigui , els tres membres de Little Gold més un. Aquí el registre fou molt diferent. Rock gruixut, molt marcat pel blues, o si ho preferiu per Black Sabbath. Igual que anglesos, Ancient Sky agafen el blues per situar-lo en el seu temps, lluny d'anacronismes. O sigui, una bona mostra d'intel·ligència. Van sonar molt compactes i densos, en pur bloc enfront de la proposta de Little Gold. Més difícils i inaccessibles, però no menys purs.

I es van despedir enfrontant vint-i-cinc dies més de gira. Esperem que amb més resposta del públic, ja que la proposta s'ho mereix.

Fotos de: Gerard Serrano Salvi

AL DIABLO CON LOS ROLLING STONES

2010-07-08T04:24:00.001-07:00

Nascut l'any 1984, sóc de la dècada dels 90. Els seixanta em cauen molt lluny. I els setanta igual. Els anys vuitanta i noranta si que els veig meus. Els entenc. Entenc la seva música. La música dels cinquanta, seixanta i setanta no l'entenc. I la veritat, ni m'interessa, ecxeptuant honroses excepcions. En general, la trobo avorrida. Mai negaré que sense aquestes dècades, sense el blues, sense el rock clàssic no existiría gairebé cap música que m'emociona. Però aquest fet no canvia que els Rolling Stones m'aborreixen. És més, em semblen una merda.

I no entenc com avui en dia, persones de la meva generació dediquen les seves capacitats musicals a montar estranys revivals de músiques, amb perdó, anacròniques. El blues neix d'aquells que van viure l'esclavatge i les seves seqüeles més immediates. No podem entendre l'ànima d'aquesta música. El punk (i no parlo de Sex Pistols, parlo de Crass perquè ens entenem) neix d'una societat a les portes del post-industrialisme. Això si que ho podem entendre.

Conuntry, blue grass, rock and roll o blues. Músiques totes elles de qualitat, amb mèrits que s'han de reconèixer sempre. Són fundacionals, però no entenc que siguin encara vigents. M'ensumo que tot sovint són corasses que alguns utilitzen per donar-se un alè de modernitat, ja que són músiques intocables. Van ser molt importants, i semblen esdevenir un recurs fàcil. Carregat a més d'imatge cool.

No puc amagar que aquestes músiques antigues no m'agraden. M'avorreixen. No les entenc. Em fan desconnectar. Els meus gustos imperen en el meu criteri, evidentment, i no espero que ningú hi estigui d'acord.

Estupida Erikah

2010-04-12T04:16:00.000-07:00

Estupida Erikah
Dijous 8 d’abril
El Cercle (Girona)
Gratis

De vegades una cervesa després de les classes acaba amb un nombre indefinit de cerveses poques hores abans de tornar a entrar a classe el dia següent. I de vegades un nom desconegut t’acaba donant una bona nit.

Des de Terrassa, arribà un noi barbut i deixat, com distret. Es fa dir Estupida Erikah. Jo m’esperava una bonica cantautora però no, era un barbut. Primera i última decepció de la nit. Perquè la seva proposta és amable, sincera i propera. Cançons que parlen de quedar-se tot el dia al llit amb aquella persona, de l’infern que pot suposar passar per un dels grans festivals de la nostre geografia o del bonic que és estimar mentre es mira el Barça. El noi de la barba, a més, té bona veu, i s’entén amb el públic, sempre tan a prop a El Cercle. En aquest tipus de concerts, l’empatia és vital, i el senyor Estupida Erikah va demostrar una bona presència escènica. M’agradaria veure’l amb banda la pròxima vegada, i que si us plau, torn-hi a fer la versió de Love of lesbian “Los colores de una sombra.”

Molt bona nota per aquest cantautor de lletres senzilles i sinceres. Dóna igual que a estones la senzillesa i la sinceritat el condueixin a semblar cursi. Tothom té dret a mitja hora cursi al dia. Així que...

Una altre cervesa Aleix!

WILLIS DRUMMOND AL PIERROT LUNAR

2010-03-01T01:09:00.001-08:00

Hi ha concerts especials, alhora que hi ha grups que representen tot allò bo de la música independent. Hi ha nits que grup i públic es busquen. Les mirades es creuen cercant complicitat. Les distancies desapareixen, i llavors tot explota. Es diu eufòria col•lectiva. Willis Drummond estaven contents de tornar al Pierrot Lunar, i de reconèixer cares que no els havien oblidat.

El que es veiem es un concert espectacular. La combinació de rock monolític, post-hardcore visceral i punk desenfrenat de Willis Drummond sona mes contundent que mai. Les cançons del seu primer disc agafen un cos en directe que deixen la gravació com un joc de nens. Els temes del seu debut van caient un darrere l’altre, deixant el públic mes noquejat i bocabadat. L’eufòria col•lectiva funciona. Grup i públic queden penjats del sostre de bigues. El temps es para i la musica ha vençut.

Aquests concerts no s’acaben quan el grup ho decideix. Ho decideix el públic. I després de tres quarts d’hora desgranant els seus temes propis, ningú pensa deixar marxar als quatre Willis Drummond. A canvi, un amic que acompanya al grup en les seves gires, es col•loca la guitarra. Willis Drummond passen a ser cinc. Mentida. Passen a ser multitud. Tots som Willis Drummond, en una festa que serà recordada per molts anys. I mes quan d’aquí deu anys siguin un grup de referència de l’escena alternativa estatal. Després sentirem a dir que érem dues-centes persones el 26 de febrer de 2010 al Pierrot Lunar, però no, que no us enganyin. Érem vint-i-cinc.

Hurricäde + Tropical Ice Land

2010-01-31T09:48:00.001-08:00

24 de gener de 2010
Hurricäde + Tropical Ice Land
Can Rusk (Pont Major)
Gratis

Sota un cel format de volta catalana, dues propostes desembarcaren a can Rusk, lluny de l'arrogant i imaginat Eixample de Girona, i del daurat alhora que immaculat Barri Vell. Estem a la periferia, a la cara B de Girona.

Obren el duo osonenc Tropical Ice Land, banda amb suggerent nom i més suggerent proposta. Destaquen per trepidants, afilats i originals. Trepidants pel ritme de la seva proposta, marcadament cabró. Com uns The Joe K Plan més caòtics, menys matemàtics. Afilats, pels constants canvis, passant de passatges postrock a moments de grata violència, com si fossin de Boston, però no, són de Torelló. Canvis que fan mal, alhora que fan somriure. I originals, perquè arrisquen, no fan allò que seria fàcil d'esperar, sinó alló que et sorprén, i això s'agraeix. Composicions unides que expulsen el silenci del món durant llargues estones, brusquedat en els canvis, textures amargues però agraïdes d'escoltar. Alló que ensenyen els fa interessants, i alló que intuïm que se'ns amaga els fa seductors.

Tot seguit, demanen el torn Hurricäde, en el que serà el seu últim concert fins a nou avís. No els veurem fins que anem amb bermudes i xancletes. Per acomiadar-se, realitzen un concert tens. Tensió que neix en unes cançons quadrades, hermètiques i cada vegada més lluminoses. Lluminoses perqué respiren, agafant-se el seu temps per desenvolupar-les, oxigenar-les i sonar més durs. Sólids al darrere, agressius al davant i organitzats al centre, com un equip guanyador, ens diuen "fins més tard" com sempre, honesta i intensament. I amb tota la carn sobre la graella, amb nous, novíssims temes inclosos.

Un diumenge diferent, un diumenge millor. Un exemple de la cara B de la música que tots i totes ens hauriem de preguntar, primer de tot, si realment mereixem.

El gat malalt

2010-01-31T09:37:00.001-08:00

Hi ha un gat al mig del carrer. I no es mou. M'hi acosto, però el gat no es mou. És un gat jove, blanc inegre. Té uns grans ulls grocs, que em miren fixament. És un gat malalt. Coneixerà el seu destí? Li falta pél a l'esquena, li veig la columna massa bé. Em mira trist, i m'aturo davant seu. EL crido: "mixo..." però no es mou, ni canvia la seva mirada trista. Si, sap que es mor. El gat malalt es morirà, i qualsevol dia m'hauré oblidat d'ell.

Brevetat 10

2009-12-24T12:49:00.000-08:00

No és que no vulgui ballar, o que no en sàpiga. És que els peus no poden seguir el ritme de l'ànima.

Brevetat 9

2009-12-05T06:35:00.000-08:00

La nit balla mentre els somriures comencen a caminar sols.

hivern

2009-12-02T08:11:00.000-08:00

Hivern és, quan una onada s’emporta una tovallola plantada a la sorra, mentre unes mirades glaçades pensen en passejar la nit. Nits que mai s’acaben, mentre augmenta l’expectació per l’arribada de la primavera, tot congelant distàncies. Durant les nits d’hivern es miren pel·lícules tristes. L’hivern també són dos amants sota el nòrdic escoltant música dels anys vuitanta, mentre per la rambla passeja una nit que mai acaba.

Nueva Vulcano + Vistalegre

2009-11-28T11:51:00.000-08:00

Data: 27 de novembre de 2009

Lloc: Pierrot Lunar, Maçanet de la Selva

Promotor: So'r'oll

Preu: Gratis

Hi ha concerts que ens guardem per nosaltres dins una caixeta petita que portem allà on ens porti la vida. Aparegueren els dos grups que venien de sopar amb la sala ja mig plena i a l’expectativa. L’expectativa no era gratuïta, sinó molt ben fonamentada. Primer de tot, tocaven Vistalegre, flamant formació formada per Santi García i Roger Ortega (ex-No More Lies) i Marc Clos, un músic simplement brillant. I segon, era una nova ocasió per veure un grup en un estat de gràcia permanent, Nueva Vulcano.

Començaren Vistalegre, i començaren fort. Amb la il·lusió d’uns principiants, però sent uns veterans tan de l’escena com de l’escenari. Com ells mateixos diuen, una barreja de pop, punk i hardcore, mescla perfectament unida sota la bandera de la intensitat. Anaren desgranant els seus primers temes que conformaran el seu pròxim primer lp, deixant-nos entreveure que ha nascut una gran banda, que de seguida tindrà un directe digne d’envejar, ja que ahir tan sols era el seu segon concert, i ja van aconseguir fer vibrar un públic, això si, entregat i predisposat a gaudir i donar la benvinguda a Vistalegre. Com a anècdota, dir que mai havia vist esclatar un got en un concert per motius acústics. Vistalegre toquen a la porta, i estan disposats a tirar-la a terra. Benvinguts!

La nit havia començat de forma excel·lent, i els Nueva Vulcano estaven disposats a fer-la acabar millor i a acabar la feina iniciada pels Vistalegre. Però Nueva Vulcano, avui en dia mengen a part. Acaben de treure el seu tercer disc que abandona definitivament els paràmetres més posthardcore per abandonar-se als braços d’un punk rock d’essència i arrel, pintat de pop i amanit amb unes lletres coloristes i vitals. El seu últim disc és tan i tan bo que el tocaren de cap a peus. Del primer tema (Dulce y ácida) a l’últim (Ley de Costas), sense modificar-ne en cap moment l’ordre, per repassar els seus àlbums i 7" precedents per acabar el concert. Fou un atac sense pietat, sense descans i sense vergonya. Cada dia se’ls veu disfrutar més i més sobre l’escenari i el feeling entre ells i amb el públic sembla infinit. Artur Estrada ja no amaga la seva veu darrere el mur sònic, Albert Guàrdia segueix demostrant que darrere la bateria té una imaginació i contundència com pocs bateries i Wences Aparicio segueix demostrant el seu geni amb les quatre cordes, traient línies de baix inimaginables i estranyament enganxoses que ens fan ballar com adolescents de vint-i-cinc anys (i més). I ús asseguro que fer-me ballar a mi és molt difícil. Probablement estiguem davant el millor moment del que probablement és un dels millors grups de punk rock del moment. I probablement (perdoneu la reiteració) encara els esperen temps millors.

En una frase: fou una d'aquelles festes on si la música pot sonar una mica més alta, hi sonarà. I si podem fer cinc cerveses en comptes de quatre, en farem sis.

Brevetat 8

2009-11-17T05:18:00.000-08:00

La vaig estimar molt, però no recordo la seva veu.

Brevetat 7

2009-11-13T13:39:00.000-08:00

Tot plegat reposa al calaix. Ben plegat?

Sota al llit. Amagada. La boira.

2009-11-13T11:46:00.001-08:00

Boira. S’emboira Viladamat. S’emboira el carrer Foranes. I el dels Horts, el del Mar i el de la Bassa. S’emboira el poble i les parets s’humitegen. Miro al sud: taronja. Miro a l’est: negre. Miro al nord: verd. Miro a l’oest: taronja. I la boira segueix entrant.

Parlant d’entrar, el meu pare es veu que es troba un testimoni d’un amor d’estiu sota el llit. No, no va ser un amor d’estiu, va ser un amor. D’estiu, però no un amor d’estiu. Potser a l’estiu és més senzill estimar. Potser perquè l’estiu és curt. El testimoni ja és a la basura i la boira segueix entrant al poble. Ara ja és al carrer Nou, al carrer de Cinc Claus... Boira, s’emboira Viladamat, Viladamat s’emboira. El carrer Foranes, i el dels Horts, el del Mar, el de la Bassa... Tot ja és boira. Taronja al sud, negre a l’est, verd al nord i taronja a l’oest.

mar. onades.

2009-11-08T05:17:00.000-08:00

Si. Ha passat molt de temps, com bé dius. I per més que en passi, formes part del petit grup de persones pel que val la pena suar, plorar i sacrificar-se. Brindo per tu i per les pel·lícules de terror que tan poc m'agraden.

Satisfacció

2009-11-06T15:33:00.001-08:00

Adéu. Dubtes. Autoengany. Valor. Ceguesa. Velocitat. Passió. Aproximació. Tranquil·litat. Afecte. Avorriment. Incomprensió. Nous dubtes. Angoixa. Detonació. Perplexitat. Cansament. Enfonsament. Anul·lació. Consciència. Voluntat. Esforç. Valor. Confiança. Eufòria. Importància. Acceptació. Comprensió. Serenitat. Hola.

Passejada per la Vall

2009-11-04T11:25:00.000-08:00

He caminat per la Vall de Sant Daniel, com si anés descalç per primera vegada en una nova habitació. Amb aquella satisfacció de qui “s’atreveix a...”. S’ha fet fosc, i amagat en la foscor observa com una àvia acompanya al seu net, suposo que a casa. El nen no deixa de xerrar. “Àvia allò, àvia això”, i em fa recordar el que trobo a faltar a la meva iaia. El veig saludar als veïns, amable, content, a gust. Em fa una certa enveja sana. Això ja ho vaig ser, però em pregunto a on haurà quedat aquell nen que corria amb els bitllets que m’havien regalat els grans de la meva família pel meu aniversari, i com em queien de la butxaca. Somric. Però penso si aquell nen me l’he guardat o l’he anat repartint entre les persones que m’han anat trobant. Ja ho sentirem a dir.

Arribo a l’altura de l’alberg d’estudiants de Sant Daniel, i penso en quantes noies desitjoses de sexe hi haurà a dins. Somric. Recordo una història que un cop em van explicar. Torno a somriure. Em visualitzo pensant aquestes coses, i penso si m’agrada o no. I si, m’agrado. M’estimo. Segueix-ho caminant. Potser comença a ser hora de trencar i agafar el camí cap a casa. Sinó se’m farà tard. Potser ja se m’ha fet tard, no ho sé perquè no duc el rellotge. Mira, ja ho sentirem a dir.

Enfilant el camí de tornada, busco en les meves butxaques del darrere els estris de fumar. Em ve de gust un cigarro, però no tinc paper. No passa res, estic prou serè com per no haver de fumar. Espera... estic serè? Això no es propi de mi. Però què em penso? Que puc ser feliç? En fi, ja ho sentirem a dir.

brevetat 6

2009-11-04T08:04:00.000-08:00

les ulleres sota les ulleres parlen més de l'absència que de la presència

Brevetat 5

2009-11-01T09:13:00.000-08:00

No t’hi he trobat, enmig de la boira, on em disposava a despullar i callar.

Si ho sé tot...

2009-11-01T07:11:00.000-08:00

Sé que has tingut por. I que et segueix rossegant. Sé que has viscut segons què, que t’ha fet pensar en la possibilitat de ser feliç. També sé que t’has conformat en simplement semblar-ho. No em pots negar que t’has fet el cec. I si, també sé que t’han fet mal, però que te n’has fet més tu mateix. Sé, i ho sé perquè m’ho has dit tu, que tot et sembla massa, i alhora, massa poc. Sé que saps què vols, però no com arribar-hi. Sé que t’angoixa no saber créixer. No hi havies pensat mai. Sé que somrius mentre desitges arribar a desitjar.

I tu només em contestes amb silencis.

ni tinc pressa, ni pèsols

2009-10-02T07:25:00.000-07:00

No tinc pressa, i pel que sembla ells tampoc. No em penso enfadar ni posar imbècil, de fet no sé què fer més tard. Puc estar aquí dret hores, no passa absolutament res. El veig. Ell no sap qui sóc, suposo. Observo el seu caminar. El sento parlar. L’escolto atentament. Per un moment em costa empassar saliva. Aixeco el cap i penso en la cançó de Sr. Chinarro “Remordimientos” mentre reflexiono sobre el meu sentit de l’humor. No sé si encara m’agrada.

SR. CHINARRO | REMORDIMIENTOS de EL FUEGO AMIGO (2005)

Te cojo la cintura
para tu sorpresa y mi punto,
como si fuera el juego del doctor.
En cada viaje,
cremas de ballena y dudas
si teñirte de morena - oh, no ...
es tu novio que aparece por ahí.
Me arrepiento sin dejar de sonreír.

Es una risa tonta,
es eso que ahora hago y pienso
que todo cuanto ocurre es de pastel.
Un experimento
hecho con guisantes puede
ser mucho más divertido que ...
ese novio tuyo viene por ahí.
Me arrepiento sin dejar de sonreír.

Una conversa curta

2009-09-27T13:47:00.000-07:00

Tot just havia arribat d’un viatge de feina. Deu dies fora intentant oblidar tot allò que li removia l’estómac les últimes setmanes. Penedint-se d’haver fet les preguntes indicades, li va anar bé anar a vendre impressores industrials als Països Baixos. Però era diumenge al matí i ja tornava a caminar per Girona, després de retornar el cotxe de lloguer, quan va sentir que el cridaven. Era ella. Sorprès de que el cridés, pensant per si mateix “creia que m’odiava...” li torna la salutació.

Com vas Júlia? Pregunta que ella respon amb un “bé” molt i molt sec que li gela l’ànim.

- (jor) M’han dit que les coses et van molt bé...

- (júl)No em queixo, la veritat. Escolta, en Pere m’espera a casa...

- (jor)Si, escolta... em sap greu el que va passar. No sóc aquella persona.

- (júl)Escolta Jordi... és igual...

- (jor)No... volia dir-te que els últim cinc anys he tingut moltes alegries, però cap com quan et vaig conèixer. I moltes patacades, però cap com quan et vaig conèixer.

- (júl)Això és igual, no té cap mena d’importància. El moment ja va passar

- (jor)Tens raó... ho havia de provar no?

- (júl)Fes el que vulguis. Adéu.

- (jor)Si mai t’avorreixes i et vols partir un camel a les escales...

- (júl)Això no passarà Jordi.

- (jor)Gràcies. Necessitava sentir-ho. Ens veiem al juny no Júlia?

- (júl)Si. Adéu. I ja saps que no m’agrada que diguis el meu nom.

I segueix caminant. Pensant en el mar i les onades del nord.

HURRICÄDE ON TOUR

2009-09-26T07:30:00.000-07:00

Dijous 10 de setembre | DIA 1

En principi em quedat a les 9.00 del matí. Acabem quedant cap al migdia. Falta l’André, que tenia un examen a Barcelona. A les dues ja estem tots quatre i la furgoneta disposats a marxar. Falta emplenar-la i distribuïr equip i equipatge sense morir en l’intent.

Després de fer voltes per la província buscant càmeres perdudes i recanvis de bateria mentre ens lamentem de passaports suïssos caducats, acabem creuant la frontera cap a les set de la tarda. No tenim pressa, però anem tard. Fem moltes hores amb la furgo i acampem als Alps francesos marítims, a prop de la població de Menton, a escassos kilòmetres de la frontera italiana. Demà encara ens queden més de 500 km fins a Forli, on Hurricäde faran el primer concert. Escollim un descampat i plantem la tenda on dormirem en Gerard i jo. L’Oskar i l’André, dins la furgoneta.

Divendres 11 de setembre | DIA 2

Primer dia intens. Ens em despertat aviat, jo abans que els altres. he anat a donar un vol amb pijama. Me n’adono ràpidament que em dormit al costat d’un cementiri. Després de revisar totes i cadascuna de les boniques làpides vaig a despertar al trio calavera. El primer que em fet a Itàlia ha estat parar a esmorzar. Ja els em donat prous diners als francesos amb els peatges. M’agraden les estacions de servei italianes. Són sexys. Llàstima de les abelles. Després de passar per la zona de túnels i de veure costa, mar i onades, em seguit tirant, sense aprar, i abans de les set ja em arribat a Forli. El Circolo Arci Valverde és un lloc fantàstic, integrat en unes instal·lacions universitàries, amb bar i terrassa i una magnífica sala de concerts. L’Alessandro, que és qui monta el concert ens tracta de maravella. Un tio molt maco. Ens ensenya allà on dormirem, el backstage amb un parell de matalassos de matrimoni. Exclamem tots “genial”.

El concert és amb Portugal, una banda local que practiquen un bon punk-pop. El sopar és molt divertit, amb els Portugal i amics seus. És tan distès que acabem parlant de porno, mentre baixen les cerveses al ritme que la nostre destresa amb l’anglès. El concert no va tan bé. Obren Portugal, i quan aquests acaben la música, el públic no torna. Tothom està a la terrassa. A Hurricäde no els surt un molt bon concert. Estan cansats i desmotivats per l’espectacle migratori. És una petita desil·lusió, ja que tocar a Forli era un gran inici. Però no hi ha lloc pel bajón; ens paguen, ens donen de sopar i de dormir. I a més anem a dormir molt borratxos i tard. Demà serà un altre dia.

Dissabte 12 de setembre | DIA 3

Ens aixequem amb ressaca. Us més que altres, però no direm noms. Estem sols al Circolo, amb la dona de neteja, que intenta explicar-me no sé que a les deu del mati. Jo amb el cap a punt d’esclatar i ella amb un italià rapidíssim. No sé com dir-li que no m’entero de res del que em diu.

Cap al migdia marxem cap a Vigevano, prop de Milano. Tardem una eternitat gràcies al dens transit de la circumval·lació de la capital de la Llombardia. Arribem una mica fets caldo a la Cooperativa Valverde, un lloc al·lucinant, molt ben organitzat i amb unes instal·lacions guapes i funcional. Un menjador vegà, molt ampli i net, una bona sala per fer els concerts i alhora taller i sala d’exposicions... molt a aprendre.

Avui és una espècie de fesival, amb vuit grups. Hurricäde toquen penúltims. El nivell de les bandes és brutal. Altíssim. S’ha de destacar Vulturum (myspace.com/vulturum), posthardcore a dos bateries i una guitarra i veu. Memorables, ens en fem fans. Tot seguit toquen Piano Earthquake (myspace.com/pianoeartquake), amb un screamo italià molt i molt potent. I Mastic, brutal power violence molt ràpid i histèric que fa embogir la sala i a l’André. Ens enduem discos de tots ells cap a casa.

Avui el concert d’Hurricäde ha anat bé. Molt bé. El públic ha respòs i han tocat com mai els havia vist tocar. Furiosos. Emprenyats. Decidits a fer mal. I agraden, fins i tot es venen discs. Després de baixar el telò comença la festa, amb la gent de l’organització, en Johnny Bellaspetto i els Piano Earthquake. Aquests últims ens diuen d’anar cap a Trieste i Eslovenia. Molt bon ambient, tocant en acústic cançons de la Britney Spears, NOFX o Rancid. I anar fent cerveses. Sobre l’escenari despleguem els sacs i ens disposem a dormir. Em sento com de colònies. Llàstima de la cella. Gairebé me l’obra una estona abans. Cerveses, foscor i portes obertes. Pam.

Diumenge 13 de setembre | DIA 4

Jo no volia marxar de Vigevano. Hi em estat de luju. Sobre l’escenari em dormit de puta mare i la gent ha estat francament maca. Però dimarts s’ha de fer un concerta a 1111 km. Toca marxar.

El més destacable del dia és que en em parat a Suïssa. Els molt cabrons es pensen que poden ser feliços. A part no ens volen donar de dinar entre mirades de despreci. L’andré està apunt de posar-se el seu passaport suïs al front. anem cap a Alemanya. I ha costat... Em fet 4 km en 2 hores per les autopistes suïsses. Desesperant. Però abans de perdre els nervis ens em fet amics d’una simpàtica nena i em intentat molestar a cotxes veïns. Però em acabat perdent els nervis. Per sort em sortit del país alpí i ens disposem a dormir en algun lloc indefinit d’Alemanya entre Friburg i Kalsruhe.

Dilluns 14 de setembre | DIA 5

Avui haviem d’arribar a Holanda. Em parat a Kalsruhe i al vespre entràvem a Eindhoven a buscar algún local per un cafè calentet. No tinc ganes d’escriure avui. Anem a dormir (sedats) no sé on d’Holanda.

Dia 15 de setembre | DIA 6

Al migdia em arribat al SUB 071, squad del cendre de Leiden. El pati fa un mica de fàstic, però la resta de la casa està bé. Són una gent molt maca i molt fumada. Ens deixen aparcar la furgoneta dins el pati destartalat. Perfecte.

La sala és probablement la sala de concerts més petita del món. Perquè us en feu una idea, és més petita que la meva habitació. Ve, per tan ,poca gent, però s’ho passen bé. Especialment amb la versió d’HHH i les cançons més ràpides d’Hurricäde. Obren el concert els Hurricäde, i els segueixen un jove grup holandès de Rotterdam i un grup alemany de punk que també està de gira. No me’n recordo dels seus noms. Si me’n recordo de lo molt punk que eren els alemanys. Espectacularment punks. Samarreta de Sid Vicious inclosa.

Ens han dut a dormir a casa d’un amic de la gent de la casa. És un bon freak. Ens dóna de menjar una de les sensacions del viatge, un pinso de l’spar a base xocolata. Altament adictiu. És un bon tio i ens deixa xafardejar entre els seus vinils i llibres. Ens espantem una mica al veure una màscara que té tota la pinta de servir a usos sado masoquistes. No li fem molt de cas i dormim sobre la seva alfombra. Demà toca un llarg viatge.

Dimecres 16 de setembre. DIA 7

Vint minuts a la furgo i ja som a Den Haag (La Haya). El concert és a un bar del centre de la ciutat, el De Vinger, regentat per un home amb cara de bona persona i amant de la música jamaicana d’arrel. el De Vinger està tan al centre de la ciutat que estem al costat del Ministeri de Defensa holandès. És entre curiós i horrible. Després de sopar a un restaurant italià que ens fot el pal amb l’aigua i de visitar un coffeshop anem cap al bar. No hi ha gaire gent, però a Hurricäde els surt un concert rodó. Pràcticament perfecte, sonen compactes i durs. El bar té una acústica collonuda. Entre el públic hi ha un membre de la banda holandesa de Power is poison. Hi ha poca gent, però algú de l’escena hardcore punk s’ha acostat al concert. Sempre és agradable. A més, a en Gerard, un home del públic li paga el bon concert amb marihuana. Tot plegat, mentre passen els dies, adopta un caire més surrealista. Ens han aconseguit lloc per dormir a una casa ocupada al port de Den Haag, anomenada Piratenbar. I és una casa sorprenent, a peu de platja, neta, i es veu totalment ben organitzada. I a més tenim llits per tots. I el mar als peus. Només mar i onades.

Dijous 17 de setembre. DIA 8

Últim concert a terres holandeses. Toca Amsterdam, a l’ squad ADM. Està a les afores de la ciutat, també prop de la zona portuària. Al arribar quedem una mica xocats. Primer em de creuar una mena de campament de romanesos, fins que arribem a un enorme portal de ferro que ens dóna la benvinguda a l’squad. És un món paral·lel. Tots coincidim que ens recorda a pel·lícules com Mad Max o Los hijos de los hombres. Sembla un paisatge post hecatombe nuclear. Ens desperta una estranya barreja de por i admiració. Mai m’havia sentit tan fora del món. I tan a prop alhora. Per esperar l’hora del concert ens anem a comprar discos i a dinar alguna cosa a Amsterdam. Trobem una botiga, Distortion Records, que és genial, però caòtica. Tots hi trobem discos interessants, jo m’enduc un de The New Year i un de Battles. Surto malalt de la botiga, definitivament la febre ha arribat. Coincidint amb la setmana fora de casa les forçes començen a minvar. La veritat és que no tinc ganes de tornar a la casa, però la ruta de la gira està marcada.

Ens ensenyen la sala on es durà a terme el concert. La veritat és que mola molt, és el menjador comunitari pel que sembla. A última hora s’afegeix un grup al concert, format per gent de la casa. Fan música molt rara, en la mateixa cançó et recorden a System of a Down o a ska de festa major. Tampoc recordo el seu nom...

El concert d’Hurricäde surt molt bé. El públic balla com cap públic durant la gira. Si bé és cert que tenen pinta de ballar-ho tot. Punk, hardcore, una rumba... però és innegable que disfruten amb el concert d’Hurricäde. Ja per fer-ho del tot perfecte, paguen algo al grup, que bona falta ens fa per afrontar el viatge fins a Bayonne.

La Milú, la parenta llunyana de l’André, ens ofereix la seva caravana per passar la nit. Anem a dormir amb la sensació que aquesta gent que porten una vida tan diferent a la nostre són molt generosos i hospitalaris. Ens tracten molt i molt bé. Gràcies ADM.

Divendres 18 de setembre. DIA 8

M’he despertat fatal. Quasi no podia parlar de mal de coll. Necessit-ho una dutxa. La farem a una estació de servei. Us he de dir que m’encanten les estacions de servei, potser són un dels meus llocs preferits del món, tot i que són no llocs. Molta gent desconeguda, de pas... Un ambient molt sexual tot plegat.

Fem una parada a Amberes, Bèlgica, per veure una amiga d’en Gerar, la Núria. Fem unes cerveses belgues i tornem a la carretera mig deprimits. Això ja s’acaba. Conduïm i conduïm, ja que em de guanyar terrenys per demà. És un dia amb poc a dir. Les forces defalleixen i no fem més que carretera. Ens disposem a dormir en un camp perdut d’un poble perdut per enmig de França, on aprofundeix-ho en la meva aracnofòbia. Crec que me n’he trobat una a la tenda que havia de tenir més de vuit ulls. Era enorme. Quina angúnia. Passaré mala nit.

Dissabte 19 de setembre. DIA 9

M’aixeco ràpid... putes aranyes. De debò que l’aranya d’ahir era molt grossa. A les onze del matí ja tenim tot el campament recollit i emprenem el viatge fins a Bayonne. Queda lluny encara i totes les distàncies semblen més llargues que abans. Gairebé ni dinem, tot per arribar puntuals al Kixkil bar de Bayonne. Però ells no arriben puntuals al bar, i anem a fer un vol per la ciutat. I m’agrada molt. És molt bonica, quasi tan com les noies de Bayonne. És un escàndol. Tots creuem els dits perquè vinguin al concert d’aquesta nit. Quan tornem al bar ens trobem una desagradable sorpresa. El tio del bar passa olímpicament de nosaltres. Ens em de muntar l’equip de veus i el propietari ens presta molt poca atenció. Sort que la cambrera és més maca que un sol. Gràcies Amaia. Sense ella hauria estat tot molt més dur, i crec que ho podem subscriure els quatre. Hi ha hagut poc públic i anàvem molt mamats. Fins i tot en em trobat amb un català. Ja començava a ser hora. No diuen que allà on vas et trobes catalans? Doncs fins Bayonne...

El concert no surt massa bé, estan esgotats i probablement amb el cap més a casa que al Kixkil. S’acaba el concert i recollim. Demà a les dotze del migdia em de tornar la furgoneta. Ens esperen moltes hores de furgoneta. Les últimes. Tornem per Donosti, Iruña, Zaragoza, Lleida, Barcelona i a les 9 del matí ja som a casa. Duc quasi un dia sense dormir conduint. Bona nit. La gira s’ha acabat. 10 dies. 5000 km. 6 concerts. Una experiència inoblidable.

Sense forma, buit

2009-08-28T15:10:00.000-07:00

La música és molt més que un seguit de notes encadenades una darrere l’altre, amb més o menys gràcia i ingeni. La música és molt més que una melodia, un ritme, una sonoritat. Representa un refugi per valents alhora que una fugida per covards. Vivim, però, en un món on la música esdevé els barrots d’una presó invisible. Música aquí i allà. Impossible de defugir, avancem cap a un model cultural on la música (perdoneu la reiteració en l’ús de la paraula) hi és de sèrie i ja no representa cap esforç ni curiositat. Present a l’aire en cada supermercat, en cada botiga de roba, en cada racó públic de les nostres ciutats. Allò que anomenem música contamina els nostres carrers, les nostres places i els nostres bars. Si la música està feta per ser escoltada, per ser transmesa en plena consciència del receptor, li podem seguir dient música a tot el que ens arriba sense demanar-ho? O un atac indiscriminat cap a l’art musical, banalitzant-lo i desproveint-lo de funció estètica i vital? Perquè callem? Perquè seguim caminant enmig de l’aberració acústica?

Poc a poc, vençuts per l’evidència i el pes d’allò tan pesant, ens tornarem caçadors de silencis i haurem de deixar d’anomenar música a allò que escoltem en petits moments plens de grandesa.

brevetat 4 (des de les entranyes)

2009-08-25T18:09:00.000-07:00

M’he despertat pagant la factura. Els meus temors s’estan confirmant. Desconfio. No confio. Desconfio. Crec que ara si, ara el que sento és odi.

Autocrítica?

2009-08-22T14:01:00.000-07:00

Música popular. Problemes, dignitat i mala salut. I l’autocrítica a on queda?

Emmarcat dins el Festivalillu (organitzat per Orella Activa) s’organitzà una taula rodona amb un seguit de músics, polítics, antropòlegs i persones vinculades al veïnatge. Sota el meu punt de vista, a l’aire es respirava un punt de victimisme perillós. El punt d’inici era una pregunta, en certa mesura, tremendista i inabastable:

És cultura la música popular?

És de tan difícil resposta, però alhora tan senzill contestar “es clar que si” que obviarem aquest punt d’inici i ens centrarem a analitzar certes reflexions personals al voltant de les problemàtiques de l’anomenada “música popular” a casa nostre. M’allunyaré de parlar d’aspectes com la implicació de les institucions o en menor mesura del paper que hi juga la indústria discogràfica.

Perquè, em pregunto, canviaria la salut de la música si les institucions públiques intervinguessin i donessin un tractament diferent a la música? La salut de la música és equitativa a l’interés que les persones (allò purament popular) mostren per la música. I per moltes persones la música en directe és allò que sona mentre fa una cervesa intentant lligar amb la veïna. I aquest no és un fet reprovable. Tan sols és un fet. La música, molt sovint és una excusa per sortir, passar-ho bé, beure i fer vida social. Que al mateix local hi hagi quatre persones donant-ho tot defensant les seves cançons és secundari. I no ho dic per dir, sinó perquè ho he vist en infinitat d’ocasions. Assistents a un concert que donen l’esquena literalment al grup mentre mantenen animades converses. I al volum que faci falta, molestant a grup i espectadors. O hi ha qui diu obertament (també ho he escoltat moltes vegades) que no va a un concert perquè està lluny quan pot estar a una localitat a 15 km, que és molt car quan pot costar 5 o 6 euros, o ve que no coneix el grup, i per tan, no hi va.

Així doncs, preguntem-nos, davant d’aquest desinterès per fer qualsevol esforç (econòmic, temporal...) o de mostrar confiança davant un programador que porta un grup o artista desconegut, què podem esperar d’un públic amb tan poc interès cap a la música en directe, que al cap i a la fi és qui sustenta tot el circ? I és més, què se’n pot esperar de l’administració pública si els fonaments de tot plegat fan aigües d’aquesta manera? Des del meu humil punt de vista, aquestes haurien d’haver estat algunes de les preguntes d’inici de la taula rodona esmentada més amunt.

D’aquesta manera, observem com la música esdevé un simple divertimento pel gruix d’oients i espectadors. Una oportunitat per passar-ho bé, desconnectar i passar una nit d’una manera diferent. No per conèixer noves músiques i realitats, per aprendre i adquirir cultura. Les associacions de músics poden reclamar atenció i dignitat de les institucions, però d’on no en reben és dels seus espectadors. Es pot suposar que es conformen en rebre aplaudiments mentre paguin el preu de l’entrada i amb una mica de sort comprin el seu últim disc.

I la dignitat de l’espectador on queda? Perquè és recurrent que els músics accedeixen a tocar a sales que no acompanyen al goig estètic de l’espectador. Sales on la visibilitat és pèssima per bona part del públic, o ve que es permet que el teloner del grup principal toqui en unes condicions de so paupèrrimes. O ve sales on els preus de les consumicions no tenen res de popular, consumant l’acte d’assistir a un concert com elitista. I no un elitisme cultural o intel·lectual precisament, sinó econòmic.

Perquè davant de la mediocritat musical i ètica de gran part dels grups de música popular de Catalunya potser comença a ser necessària la creació d’elits musicals, en cercles tancats, només oberts a l’espectador que vulgui ser un actor actiu i compromès amb la música en directe. I tot sembla indicar que aquests processos s’estan desenvolupant i seguiran imparables enfront el poc respecte imperant en la nostra música popular. Com a contraposició d’aquesta música popular, seria convenient crear circuits de música elitista, sense vergonyes innecessàries ni falses modèsties. La independència és l’únic camí en aquests temps de crisis de salvaguardar la creació de paràmetres oficialistes que esdevinguin corsés. El risc i l’experimentació, el desenvolupament de propostes musicals complicades i excloents és més pertinent que mai en aquests dies foscos de mediocritat i busca de la comoditat. La música ha de continuar avançant, ha de ser perillosa. Ha de ser refusada per les administracions públiques. L’underground i el laissez faire en clau artística han de prendre el protagonisme en aquests temps que s’aproximen, tan durs com esperançadors.

Si admetem que és una diversió com es pot demanar per la música popular una equiparació a altres disciplines artístiques com l’escultura, l’arquitectura o la pintura? Poca gent va als museus a divertir-se. Hi van a adquirir coneixement, a viure experiències estètiques, i no a fer-hi una cervesa amb els amics. De totes maneres, des de les associacions de músics es demanen més facilitats i subvencions per preparar locals per poder fer-hi concerts quan per a la majoria de persones podrien no existir i el seu món seguiria rodant. Això si, els grups tindrien més llocs on tocar i més ingressos, però no són els ingressos dels músics el que milloren la salut de la música popular, sinó la implicació dels espectadors.

D’altre banda, vivim en una època de post-abundància en la música popular. A cada barri de cada ciutat hi ha infinitat de grups, molts d’ínfima qualitat. I molts d’aquests grups d’ínfima qualitat, tenen discs al mercat, normalment editats per tercers. Amb un espectre tan ampli de grups circulant, amb una qualitat i originalitat (sovint) escandalosament baixa es fa difícil demanar (i alguns l’exigeixen) la mencionada equiparació i les lleis reguladores pertinents.

El públic no compra discs. Se’ls descarrega. Aquí no faré un al·legat antipirateria, perquè faria riure. Les descàrregues gratuïtes no tenen res de dolent. Simplement reflecteixen el que ja sabem, que l’espectador fa el mínim esforç possible davant la música. Si l’espectador es pot baixar un disc, ho fa sense pensar-ho. Amb sort es compren els discs dels seus dos o tres grups preferits. I això, vist en certa manera, pot ser molt bo. És un clar torpedajament a la indústria discogràfica, que per la seva banda dóna ja aquest combat per perdut i es centra en altres camps com ara els politons per telèfons mòbils. Tot el que sigui boicotejar a organitzacions mafioses com ara la indústria musical és bo. Tots veiem els danys col·laterals. Segons quins artistes es queixen de que els seus ingressos minven significativament. La gran majoria d’aquests grups i artistes són els principals còmplices d’aquesta indústria musical, així que en una senzilla associació d’idees aquest és un mal que s’han guanyat a pols.

Hi ha qui parla de que la música popular està en perill. Malament de salut. Potser són alguns músics, acostumats a temps passats veuen els seus cachés i concerts perillar. La música popular està en un moment pletòric, amb propostes molt diferents, on abunda la mediocritat potser, però que per altre banda està plena de músiques arriscades i excitants, de persones també arriscades i excitants, sense estar atents (i per tan condicionats) a les polítiques públiques de la música o a un mercat potencial, o esperant que es presenti una discogràfica disposada a editar les seves cançons.

Sempre es parla de la cultura de la música en directe que tenen a països europeus. El cas paradigmàtic és Alemanya. Es diu que la gent, els caps de setmana, va a concerts amb naturalitat. Conegui o no el grup. Sigui gratuïta o no l’entrada. Perquè els grups de casa nostre (exceptuant honroses excepcions) no creuen fronteres en una furgoneta en una recerca d’aquestes altres realitats que podrien enriquir la nostra? Caiem als localismes, que son molt bonics fins que es tornen pronunciats egocentrismes que immobilitzen les escenes musicals. La comoditat s’apodera de músics i espectadors, i mentre això passa alguns es limiten a queixar-se, a plorar i a demanar lleis de la música en cerca de dignitat. Perdem el temps. Els músics i el públic no tenen tot el temps del món, però la música si.

SANTFELIUFEST09

2009-08-17T09:11:00.000-07:00

SANTFELIUFEST09
14 i 15 d’agost
PLAÇA ABADIA
SANT FELIU DE GUÍXOLS

DIVENDRES 14

Després d’un any d’incògnites tornem a ser al Sant Feliu Fest. Hi arribo amb Hurricäde, són les quatre de la tarda i la calor és sufocant a la Plaça Abadia. Descarreguem mentre busquem l’ombra i intentem que ens serveixin unes cerveses per refrescar-nos. Aquesta plaça en que han ubicat al festival independent amb més pedigrí de les comarques gironines sembla perfecte. A veure on els traslladen l’any que ve.

Per fi comença la música en directe, i són Hurricäde qui tenen el privilegi i la responsabilitat d’encendre la metxa. I no deceben. Fúria i ràbia flueixen per les seves trepidants cançons, bàsicament del seu 10”, però alternant amb temes encara no editats, cada cop més rodons i contundents. El recinte, que ja es troba a la meitat de la seva capacitat segueix el concert amb interès. Hi ha ganes de festival i això es nota. La jove banda de les comarques gironines ofereix una bona arrancada al festival, captivant a més d’un espectador. I algun company de cartell.
Entre grup i grup és el moment de començar a tafanejar per les paradetes de discs abans que comencin Toundra. I val la pena veure’ls. Però sobretot escoltar la seva música, ideal per tancar els ulls en la foscor i traslladar-te a un paisatge fred i auster. Perquè a les vuit de la tarda la calor encara és asfixiant, i no acompanya la música atmosfèrica i gèlida del grup madrileny, que tot i les inclemències climàtiques efectuen un notable concert, deixant una molt bona imatge entre els assistents.
El tercer grup a pujar és Nudozurdo, grup que veig des de la parada de discs d’Hurricäde. És segurament la proposta més pop i més allunyada del sufix core del dia, però la seva música marcada pel ritme trepidant marcat pel binomi baix bateria i les seves lletres fosques entren bé dins l’audiència i obtenen una bona resposta del públic present.
Amb The Lions Constellation vaig a la tenda a reposar o cauré aviat. Es comença a estar bé i és un bon moment per sopar una mica i carregar piles.
Arribo just per veure com els dos components de The Joe K Plan pujen a l’escenari i es preparen per donar-nos una pallissa sònica. I pallisa en el bon sentit de la paraula. El seu concert és intens, esgotador, trepidant, sorprenent i salvatge. El públic comença a saltar i es mostra eufòric. No menys que el duo madrileny, ja que estan donant un concert magistral i esperançador. Després de l’any sabàtic del SFF el 07 i el desengelat ambient el 08, la sensació que vola per l’aire és que tornem a ser al Sant Feliu Fest! The Joe K Plan borden el concert i tot sembla posar-se a lloc de nou.
El penúltim grup de la nit són els argentins afincats a Bilbao Càpsula. Un concert sense sorpreses, però altament eficaç, tot i que trobo que no estan tan fins com per exemple a l’últim Festival TPS de Vidreres. Ofereixen un bon concert de rock’n’roll recargolat i intens, però no aconsegueixen fer ballar al públic, el que si aconsegueixen Furguson, jove banda provinent de Gurb, que pendents d’editar disc amb La Castanya Records (atenció a aquesta gent!) van passejant la seva proposta amarada de ritmes ballables i sonoritats hardcore en el que es pot considerar una expressió ferma de les noves generacions de la música independent de casa nostre. Sense dubte és un bon final per aquest primer dia de Sant Feliu Fest 09. Tocaria anar a seguir la festa a la discoteca Las Vegas, però els nostres cossos diuen: millor demà...

DISSABTE 15
Després d’aixecar-nos molt d’hora i passar el matí a la platja i de regalar-nos un molt bon dinar a Can Julià tornem cap al recinte del Festival. Avui obren B>E>A>K, un dels grups que tinc més ganes de veure. Després de repartir-nos plomes de colors a tots, pugen els quatre ocells anglesos a repartir post-rock ballable i divertit, sense tabús. La trompeta té un protagonisme especial, adquirint una posició central en les aventures compositives d’aquests quatre “pájaros de cuidado”. Sonen en tot moment molt compactes, rodons i entrenats per fer moure les cames. Però són les sis de la tarda un 15 d’agost a Sant Feliu, i a aquesta hora no balla ni Crist. Al acabar B>E>A>K decidim per majoria absoluta refugiar-nos un rato i esquivar la insolació a la zona d’acampada, perdent-nos els andalusos Pony Bravo i mig concert de Eh!, cosa la qual lamento. Ho lamento per què el que veig de Eh! és canela molt fina. Música principalment instrumental, amb presència d’instruments com saxo, contrabaix o violí, amb aires de b.s.o. de pel·lícula d’acció i persecucions entre delinqüents vestits amb bermudes i camises de flors de colors. És tan engrescador que maleeixo haver anat a la tenda.
Em redimeix-ho amb el directe dels suïssos Sons of Neptune, que facturen un bon concert replet d’aires del desert. Em recorden a una barreja bastarda entre uns Kyuss i uns The Mars Volta. O sigui, una barreja entre stoner rock clàssic i música amb regust hardcore del segle XXI. Amb molta energia, comencen a preparar la nit pel que està per arribar.
I el que està per arribar és la sorpresa més majúscula, no de la nit, sinó del festival. Rolo Tomassi, grup anglès els membres del qual deuen tenir una mitjana d’edat de vint anys, liderats per una noieta petita i gràcil, de la que mai t’esperaries uns crits guturals tan potents i una manera de cantar tan salvatge acompanyant una música entre les atmosferes calmades i atmosfèriques i trepidants arrencades acariciant el powerviolence més salvatge. Amb tot el rodatge que tenen per davant i la qualitat que tenen malgrat la seva joventut, a Rolo Tomassi els pot esperar un futur espectacular. Senzillament ens deixen a tots amb la boca oberta. I del grup més jove del cartell passem al grup més veterà, Subterranean Kids. Els pares del hardcore barceloní i estatal comencen la fosca nit amb la seva proposta de hardcore 80’s, sense enganys ni trucs. El que veiem és el que hi ha. Hardcore rabiós amb lletres sinceres i unes cançons que no deixen respirar. Els més veterans (i els que no) no es cansen de cantar tots i cadascun dels himnes de la institució Subterranean Kids, i per una estona sembla que el festival torna a ser Sant Feliu Hardcore Fest.

Quan el miratge sembla que pot estar passant pugen Frodus, institució del hardcore de Washington D.C. dels anys 90, grup polític com pocs, per donar un repàs a la seva discografia, i cançó rere cançó, la intensitat de la seva proposta va augmentant i es va tornant cada cop més enfadada, rabiosa i directe. El moviment apareix davant l’escenari, la bogeria reneix de les cendres i el públic es comença a llançar escenari avall. Apareixen matalassos inflables de platja i i la proposta de Frodus es segueix acarnissant, escopint hardcore en majúscules i ara si que l’ambient comença a ser màgic. Com a sorpresa, l’Óscar, cantant i guitarra d’Hurricäde és convidat a pujar a l’escenari en l’últim tema del concert de Frodus per fer soroll amb la guitarra mentre el cantant es centra únicament en cantar.

I finalment arriba el tancament del festival, encarregat a uns clàssics, The Unfinished Sympathy. El seu concert es pot dividir clarament en dues parts. La primera, dominada per temes dels seus dos últims discs (especialment de l’últim). No es pot negar la qualitat musical d’aquestes cançons, però quan tot es tornà una festa va ser quan iniciaren una ràfega de temes dels seus primers discs, mostrant-se molt més sòlides, molt més familiars per tothom i molt més rock. Aconseguiren acabar amb festa, i donant-nos ganes d’unir-nos a la invasió de la gent del festival de la discoteca “made in Costa Brava” Las Vegas, i així seguir la festa alhora que resem perquè el Sant Feliu Fest canviï poc.

no ho recordo tot. bevia molt.

2009-08-08T07:05:00.001-07:00

Un migdia plujós. Una mirada difícil. Una recomanació musical bristoliana. I una de croata. Un llarg abric. Un llarg nadal. Un curt hivern. El final d’una carrera, aplaçat. Una persona. Dos persones. Zero persones al cap i a la fi. Un partit mal jugat. Una oportunitat perduda. Un adéu mai dit. Un carajillo mai fet. Esquerres. Dretes. Llavis mossegats. Biblioteca. Foscor. Paper de fumar transparent. Costo. Cerveses. Gintònics. Bars. Escales. El meu cotxe. Una moto. Un lladre. Nits. Mai matins. Por, molta por. Culpa, molta culpa. Penediment... també. Un examen mai fet. Sempre m’encantarà l’art medieval. Explicacions. No calien. Malentesos. Són inevitables. Una abraçada. Cap petó. Un covard mort. Vivalaguerra.

petita rabieta provinent d'una (perenne) mirada enrere

2009-07-22T04:30:00.000-07:00

Tot el que trobo a faltar és tot allò que mai tindré. aquella decisió que no vaig poder prendre. i que sento com em marca. i m’emprenyo. i amb rancúnia miro el futur. un futur ja escrit per una mà capritxosa. una mà que pintà un fons gris. omnipresent i invisible. una mà a la que suposo que no li caic bé

p o r s

2009-07-06T14:14:00.000-07:00

“Tants anys després...” pensa mentre segueix els intermitents del cotxe de davant enmig d’una pedregada furiosa d’estiu. I és que l’estiu promet ser furiós. Amb els parabrises funcionant tan frenèticament com poden, l’aigua no deixa de caure des de totes direccions. Estant tot sol no es pot fer el distret. Només pot sentir por al notar perdre el control del cotxe, obligant-lo a deixar de pensar en els seus problemes. deixa de buscar solucions.

La ciutat no l’espera i quan diu “no ho sé” vol dir “tinc por”.

brevetat 3

2009-07-05T15:39:00.001-07:00

qui sap com cabrem al nínxol amb tot el que ens guardem per nosaltres...

Brevetats

2009-06-14T06:06:00.000-07:00

Una brevetat és un moment. Un “puestu” o un record.

Brevetat 1

Podria parlar d’un primer amor. O d’una berbena de Sant Joan, o de Josh Rouse. Però parlaré d’un moment breu. Li veig la pell. La té millor, però aquesta nit serà una nit (una més) de les que conformen un mai més.

Brevetat 2

Et dec un ball, una altre abraçada, una paraula, un fins després, un context, una cançó, una tarda de tramuntana i una explicació.

2009-06-10T09:39:00.000-07:00

TPS FESTIVAL
Half Foot Outide + (lo:muêso) + Càpsula + Hurricäde
5 euros
El Casino Vidreres

Entrada sorprenentment discreta al Casino de Vidreres, tenint en compte la qualitat de l’oferta i el preu més que modest (5 euros, 2,5 anticipada!) per veure quatre bandes més que solvents en directe. Havien de ser cinc, però els italians Hot Gossip van anular la seva gira per la península a última hora.

Obriren foc Hurricäde, presentant el seu flamant 10” en societat,i oferint un dels millors concerts que han donat. I és que ho van donar tot, davant un públic encara reduït però atent a l’esdevenir del seu concert, que va anar clarament de menys a més, especialment quan van treure a passejar els temes nous que nodriran la seva futura gravació. Segueixen avançant de forma imparable mentre van deixant bon gust de boca a cada vegada més gent.
A continuació pujaren a l’escenari els (lo:muêso), els quals fa ja molt de temps que ens tenen acostumats a concerts impecables, plens d’energia i contundència. Tenen una presència escènica tan imponent com treballada. Treballada en el sentit de desfondar-se sobre l’escenari. De nou entregaren tota la seva potència amb la seva barreja de post-hardcore i math-rock, mostrant-se com una màquina incansable i de gran precisió. Donaren pas als teòrics caps de cartell, els navarresos Half Foot Outside. Vertebraren el seu directe amb els seus dos últims lp’s, allunyant-se definitivament dels discs editats sota Bcore. I és això dolent? En absolut. Han canviat d’estil i de sonoritat, però el que no han canviat és la competència sobre les taules. La intensitat era i és el punt fort de H.F.O. i de nou no decepcionaren. En constant evolució, deixant ports i abraçant-ne de nous amb idèntica qualitat! Aixó si, van fer feliços a molts amb una final referència al “New ad ideas”
I ja per acabar la nit, la sorpresa de la nit: Càpsula. Argentins afincats a Bilbao, amb un recent disc per la discogràfica barcelonina Bcore, el trio oferí un concert de pur rock’n’roll enfurismat, melòdic i intens. Una cançó rere l’altre despertava l’atenció del públic, acostant-lo a cada tema un parell de passes cap a l’escenari. Gran actitutud, presència i cançons per acabar una nit repleta d’excel·lents tastets de diferents escenes de la música independent.

deu minuts

2009-06-07T09:09:00.000-07:00

Recordo l’avió a punt d’aterrar. Els avions mai m’han fet por. Els aterraments tampoc. La setmana va ser realment fantàstica. Va fer bon temps, vam arriscar les nostres vides per perillosos carrers, creuant-los esquivant desenes i desenes de cotxes a tota velocitat. També ens vam “perdre” per carrers estrets, buscant racons, olors i souvenirs. Més que souvenirs, el que molts buscàvem era alguna cosa especial per dur a les persones estimades. I pel que sembla vam trobar plata. Plata de veritat. I bitllets que fan de punt de llibre. Una setmana sencera desitjant tornar. Perquè encara no et coneixia, i ja et vaig trobar a faltar. I és que hi ha moments que donaria tot el meu imperi (800 discos, uns 100 llibres, un iPod i una bicicleta) per disposar de deu minuts d’abril de 2007, però això és impossible, així que agafaré la puta bici per anar a pujar pendents fins que l’ofec em pugui, les cames em fallin i el cervell s’emboiri i res tingui sentit. No pensaré, percebré el medi i oblidaré les persones.

bales de broma si, però ningú és de sucre...

2009-05-25T06:56:00.000-07:00

Sant Miquel de Campmajor. Condueix amarat de suor, esgotat, deshidratat, en una profunda ressaca, i desprenent una forta pudor de suor. La cervesa no és amiga de l’ endemà, pensa mentre esbossa un patètic somriure, coneixedor que ningú el veu. Ve de disparar a amics, amb bales de pintura groga que delaten una mort fictícia. Molt a prop es troba el Monestir del Cullell. Quina ironia, disparar amb bales de pintura en aquests boscos del Pla de l’Estany. Li és impossible no pensar en fets del passat. De fa setanta anys. De fa any i pico. Pensa en l’exili del 39 i alhora en el seu propi. Exiliat d’un petit país, amb els seus petits habitants. Ja no té força per estimar. I no vol odiar. L’exili és la única opció que la seva ferida voluntat ha trobat viable. Una sortida covarda si, però més que digne. Quina culpa té que el que abans trobava dolç ara li amargui el paladar? Es mira el dit morat i inflat. Les bales de pintura, per molt poca cosa que siguin fan mal. Se’l llepa, sobreestimant els efectes curatius la seva pròpia saliva.

Sense deixar d’agafar corbes no deixa de flirtejar amb l’oblit, amb el no res, cercant la plana en blanc. Sense adonar-se’n ha deixat enrere els boscos de Sant Miquel de Campmajor, però sobretot deixa enrere l’agenollar-se tot demanant paraules, mirades i gestos.

De vegades sembla tan fàcil desprendre’s d’un mateix...

de pla a plana

2009-05-15T14:40:00.000-07:00

Potser feia més d’un mes que no escoltava Jose González. Segur que feia més d’un mes. I avui ho he fet. Després de deixar a en Jordi a Banyoles, he enfilat la carretera que va fins a L’Escala. És una carretereta preciosa, no apte per agafar un dia de Sant Esteve replet de canelons, o sigui, una carretera plena de corbes, estreta, amb els arbres ben a prop. S’anava fent fosc mentre hi avançava, tan sols quedaven uns últims reigs de sol. Però eren brillants com pocs els he vist. De fet, no eren ni raigs, sinó taques de llum que destacaven enmig del cel enfosquit, que enlluernaven pensaments positius. Pensava que ja fa massa que no veig la Marta i que la trobo a faltar, que necessito veure l’Albert, o amb que agradable trobar-me de nou l’Anna al Cercle i dir-li lo molt que m’han agradat Els amics de les Arts. Sé que hi ha coses més importants en que pensar, però cap és més valuosa.

També he estat pensant en el futur, però el futur pot esperar

no va ser, precisament, no va ser un final feliç

2009-05-10T07:36:00.000-07:00

quina alegria trobar persones capaçes d'explicar històries universals amb un pim pam. gràcies joan miquel. així de senzill

la trobo a faltar

2009-05-06T08:26:00.000-07:00

Hi ha matins que no s’obliden. El matí de l’últim dia de quart d’ESO mai el podré oblidar. Una trucada a les sis del matí i uns plors. Ja s’havia acabat. La meva iaia se n’havia anat, i no sabia si sentir pena (pels que ens quedàvem) o una gran alegria (per ella). Avui dia segueix-ho en el mateix creuament de sensacions.
Una iaia és impossible d’oblidar. Amb els anys localitzes la lògica dels seus moviments. El que més en recordo són els petits moments. Quan em quedava a casa engripat, la veia a ella asseguda a la butaca veient (com no) el Saber vivir de TV1. I el meu esmorzar a taula. Estar malalt mai més va ser el mateix, evidentment. M’explicava històries d’antes, de com era Viladamat anys enrere, de com era Verges quan ella era petita, dels seus germans morts a la guerra i de l’avi Miquel, tot despertant la meva atenció, fent-me oblidar la febre per viure aquells mons ja perduts. Recordo quan li deia “àvia, me’n vaig” i em feia anar a l’habitació, per donar-me unes monedes de cent pessetes que treia del calaix. Avui, allà on ella tenia la calaixera, jo hi tinc una caixeta amb mil coses sense valor, i una moneda de cent pessetes. Trobo a faltar l’avia Conxita collons...

ONE LAST WISH - 1986

2009-04-30T13:10:00.000-07:00

grup:ONE LAST WISH
disc: 1986
enregistrat: 6,7 i 8 de novembre de 1986
producció: Ian MacKaye & ONE LAST WISH

estudi: Inner Ear
discogràfica: Dischord Records
format: lp

ONE LAST WISH:

Michael Hampton: Guitarra, veu Brendan Canty: Bateria Guy Picciotto: Guitarra, veu Edgard Janney: Baix, veu

One Last Wish va ser una banda que existí entre la mort de Rites of spring i el naixement de Fugazi. No son tan renombrats com cap dels dos grups anteriorment mencionats, segurament per la naturalesa de la seva existència. A diferència de Rites of Spring i Fugazi, One last wish probablement no inauguraren cap nou episodi de la música independent. A canvi, feren de pont entre dos grans grups, però de cap de les maneres essent un grup menor. I és de fet el que m’esperava d’aquest lp titulat 1986: un disc menor. I després d’escoltar el disc tota la tarda i nit, de One last wish només em sembla menor la durada de la seva existència. De maig a novembre de 1986. van fer sis concerts. I van enregistrar aquest disc notable. Agressius, melòdics, intensos. Recorden molt a Rites of Spring, i no ens hauria de semblar estrany, tenint en compte que els dos grups compartiren el 50 % de la formació (Brendan canty Guy Picciotto, ambdós després a Fugazi).

Les dotze cançons del disc no escassegen de melodies brillants, guitarres enfurismades, entusiasme rítmic i veus estripades. Fins i tot es permeten marcar-se coros galopants a l’hora que brillants. Un document d’una època, un lloc i una actitud. Mitjans dels vuitanta, Washington D.C, Summer of Love.

Un altre gran grup de punk (q) que els nostres entranyables punkis autòctons mai coneixeran ni gaudiran. I és una pena...

I les lletres? Aquí us en deix-ho un parell...

BREAK TO BROKEN

Break break
Unbroken
I’m playing in the space
Between break and broken
And now i feel unknown
I feel aglow
I don’t know how to tell you
Maybe I could show you
Speak speak
Unspoken
I’m playing in the space
Between speak and spoken
And now I feel alone
I feel aglow
I don’t know how to tell you
Maybe I could show you
I don’t know how to tell you
Maybe I could show you
Break

HOME IS THE PLACE

Paralyzed by my walking around
In all of this noise
And every familiar face in this familiar place
Extracts as it breeds a weary love in me
And I’m counting the length of the days
And I’m counting the length of the years
Since I’ve been here
With a list of the thing that I love
Those things that I hate
Sometimes so hard to separate
But why would I hope to erase
What’s too much mine to displace or forget?
Home is the place now
Home is the place
Always say I’m going to leave it
Only hoping to find it

ocellets (piu piu)

2009-04-22T13:00:00.000-07:00

Era una tarda solejada de primavera, com avui. Recordo estar al davant de ca l’Albert, suposo que amb els de sempre d’aquella època: en Miki, en Titus (Catoi), la Dúnia, l’Albert, i potser la Nuri o la Mònica. Segur que va ser una tarda d’allò més normal, jugant com juguen els nens de vuit o nou anys, quan se’ns va acudir pujar sobre un portal de ferro, d’aquells d’abans, amb la part superior acabada en punxes amb una forma lleugerament semblant a fletxes. Quan ja era a sobre del portal, el peu, que el tenia de suport a una barra transversal del portal, em va patinar, caient a plom amb la panxa exposada sobre les amenaçants punxes. Recordo un cop, i tot seguit estar a terra, espantat però indemne. La meva samarreta dels tres ocellets (un de blau, un de groc i un de verd) amb un petit set i un rajolinet de sang baixant pel meu ventre. La punxa havia impactat ben bé sobre una costella. Em va anar d’un pèl que no em desbudello allà mig. Però no va passar res. Només una petita marca gairebé imperceptible recorda aquell fet.
Avui m’ha anat d’un pèl que no acabo sota un cotxe amb la bicicleta. I m’he espantat. A partir d’ara... seguiré fent les coses exactament igual.

p.d. vaig guardar durant molts anys la samarreta dels tres ocellets. Ara no sé on és.

SUBTERRANEAN KIDS

2009-04-20T09:16:00.000-07:00

SUBTERRANEAN KIDS
18 ABRIL 2009 - 00.00
PIERROT LUNAR – MAÇANET DE LA SELVA
GRATIS

Hi ha grups que esdevenen documents fidedignes d’un temps i d’un marc físic. Subterranean Kids són ni més ni menys que una representació del hardcore/punk dels anys 80 fet a Barcelona. I si a la condició de “document” s’hi afegeix un present motivant (i motivat) per seguir endavant es donen uns concerts predisposats a no ser oblidats. Com el que van donar el passat dissabte al Pierrot Lunar de Maçanet de la Selva, amb autèntic entusiasme compartit per grup i públic.

Tocaren clàssic rere clàssic, fent ballar frenèticament el públic sobre un terra amarat de suor i cervesa, on caure era tan senzill com aixecar-se per continuar ballant al petit però intens i divertit pit que es va desenvolupar al son d’unes cançons iniciàtiques del hardcore punk català i estatal.

S’ha de destacar l’ambient que es creà al bar, on Subterranean Kids i el públic firmaren una comunió total. Tal fou la comunió i bo l’ambient que es creà que els Subterranean Kids anaren allargant el concert fins a deixar el públic esgotat, però demanant-ne encara més.

Probablement inoblidable

GEOFF FARINA

2009-04-14T07:33:00.000-07:00

GEOFF FARINA
BAR CHIC – SANT FELIU DE GUÍXOLS
GRATIS
18:00 h

Sempre és motiu d’alegria que un tòtem de la música independent com Geoff Farina ens visiti. Un altre motiu d’alegria és que el concert sigui organitzat per l’Atzavara Club, i a Sant Feliu. El tercer i últim motiu d’alegria és que el concert sigui a un bar petit i acollidor.

El que fora membre dels mítics Karate i actual membre dels Glorytellers (els vam poder veure aquest estiu passat a Sant Feliu mateix) ens oferí un show sense necessitat d’acudir a temes de les dues bandes anteriorment citades, sinó que tocà un repertori farcit de temes propis i versions de músiques d’arrel nord-americanes.

Amb una veu suau i dolça fins a límits insospitats, i una manera de tocar la seva guitarra acústica extremadament tendre i delicada, encaixaven perfectament en una tarda de dilluns festiu, amb un públic relaxat, en ambient familiar, i d’aquesta manera, poc a poca, tema rere tema ens anà transportant a un porxo d’algun petit ranxo perdut entre immensos camps de blat de moro. I mentre això anava passant, les persones s’anaven relaxant entrant a l’univers de Geoff Farina, un resistent (ja històric) de la independència musical.

RAEIN + INTERLUDE + HEADS AND HEADS

2009-04-14T06:47:00.000-07:00

RAEIN+INTERLUDE+HEADS AND HEADS
ROXY ROCK (BCN)
09-ABRIL 2009
PREU. 6 EURODOLLARS

Suar com un cabrò, tancar els ulls i disfrutar. Això és el que vaig fer a un petit bar del Poble Nou, ple de gom a gom de poques desenes de persones desitjoses de Raein. Però anem a pams i no a canes...

Vam entrar tard al concert i ens vam perdre el primer grup (Heads and heads) i sense gairebé temps per situar-nos al bar començaren el seu concert el grup barceloní Interlude. La seva proposta de post-hardcore intens i abonat a la saturació del so, en una proposta rabiosa i plena de mala llet per aquests temps de crisi eterna que s'aproximen. Actitud autèntica, so potent, cançons treballades i molta (moltíssima) intensitat és el que ens oferiren Interlude. O sigui, molt i bo.

Després d'una interminable espera començaren els italians Raein, esperats per molts. I l'espera es veié recompensada per un inici fulgurant i brillant del seu concert, amb dos temes antics que provocaren una autèntica onada humana cap a "l'escenari" (minúscul i baix, amb la majoria del grup a terra, com ha de ser). En qüestió de segons, el grup i el públic compartiem l'espai, la bogeria, la suor i la passió per la música subterrànea i amagada del món. Després d'aquests dos temes històrics del seu repertori encararen la música del seu últim treball, més melòdica en la línea de grups com La Quiette, que convida menys a la bogeria en directe, però sense baixar el nivell d'intensitat del concert, per acabar la seva actuació de nou amb temes desbocats, canviant els instruments per rifles d'assalt.

Increïble i memorable!

Hurricäde+Neurotic Hell+Rebelions

2009-04-01T11:43:00.000-07:00

Hurricäde + Neurotic Hell + Rebelions
Sala Underground – L’Escala
28 de març de 2009
23.00 h
Gratis

Magnífica entrada a la Sala Underground per veure els principiants Rebelions, els ja veterans Neurotic Hell i uns Hurricäde en un moment de gràcia.

Van començar els empordanesos Rebelions, que feien el seu primer concert. Es van mostrar excepcionalment distesos i relaxats sobre l’estrany escenari de l’Underground. No semblava que fos el seu primer concert en quan a actitud. En quan a música si. Tocaren cançons pròpies de caire rock urbà i versions de S.A. o Sangtraït. Van deixar el públic ben calent per rebre els Neurotic Hell.

Després d’un temps inactius, Neurotic Hell retornaren als escenaris amb una nova formació amb clàssics de l’escena hardcore melòdic de l’Alt Empordà. Sembla increïble que tan sols duguin set assajos junts, ja que van sonar molt cohesionats i contundents en la seva barreja de música glam i punk-rock, que ja duen sis anys passejant pels escenaris catalans i de part de la Península Ibèrica. Com ens ha tingut acostumats tots aquests anys, el frontman de la banda, Xavi Meler ens regalà una exhibició d’actitud damunt de l’escenari, donant-ho absolutament tot, reafirmant la gran arma de Neurotic Hell, un gran directe.

Per acabar la nit, pujaren Hurricäde que es reafirmaren en el bon moment que passen a l’espera de l’edició del seu primer disc en format de 10”. Contundents i rabiosos com sempre, cada concert que passa se’ls veu més sòlids i convençuts del seu potencial damunt d’un escenari. Tot i la seva proposta menys convencional i més extrema que les dues bandes posteriors aconseguiren enganxar al públic al seu hardcore histèric. A banda de les cançons incloses en el seu futur disc i de la mítica versió d’HHH es destaparen amb un tema nou encara sense nom amb el que destaparen un futur més que prometedor.

los vástagos infernales... TIKI!

2009-04-01T11:38:00.000-07:00

Los Tiki Phantoms
Pierrot Lunar
27 març 2009
00:00 h
Gratis

Tenéis la suerte de haber sido los elegidos para asistir a una noche histórica, la presentación del segundo disco de los Tiki Phantoms, disco que nos encantaría venderos, pero aún no tenemos… pero lo vais a comprar!!!
Aquesta fou la presentació de Los Tiki Phantoms per iniciar un vertader show de música surf més que potent i intensa i agressions verbals vàries. Els quatre emmascarats presentaven el seu segon disc a Maçanet, abans de fer-ne la presentació “oficial” a la sala Apolo de Barcelona. Per dur temps inactius van fer un concert més que bo. Sense donar-nos temps per respirar i allunyar-nos del paradís de platja i sol amb simis cadàvers fent surf a la que et transporta la seva música.
Vaya mierda de público! Sois una panda de vagos! Somos un grupo de puta madre! Bailad! Nos lo merecemos! Haced una conga! Es fácil, y muy divertido! Al menos para mi que lo veo desde aquí!
Aquesta va ser l’actitud del baixista del grup, que constantment va increpar i insultar al públic amb l’objectiu de fer-lo ballar fins que tots plegats vam fer una conga que viatjà arreu del Pierrot Lunar per acabar dient-nos...
Vaya mierda de conga!
I entre vexacions verbals i grans cançons de surf dels seus dos lp’s el concert va anar adquirint cançó rere cançó una major intensitat fins que al veure el baixista colpejant-nos i pujant a la barra... vam acabar ballant!

només merda

2009-03-27T18:45:00.000-07:00

Un racó de tranquil·litat, al final d’un trajecte replet de cantonades amigues. Cantonades sense mines, aquelles que han anat posant als llocs menys pensats, en els encreuament de camí més vertebrals. Ara, has de passar per rutes secundàries, per carrerons petits i escales pronunciades. Necessites un bon calçat per, si et cal, poder córrer ben ràpid si el fantasma s’acosta pel carrer.

“Déu és un fill de puta i un dia el mataré” penses, fart d’esquivar, cansat de córrer. Totes les cartes que no has enviat emplenen els teus calaixos. Vas canviar uns llençols i et va semblar un sacrilegi. Et vas col·locar al mig del llit i ho vas percebre com una aventura. Vas aprendre a desaparèixer, a esvair-te com una boira fugissera, i a maleir en silenci.

Busques persones que hagin faltat a les mateixes lliçons que tu. Les carències son les que marquen i defineixen a les persones. Si, qui les defineix és el que no saben fer, i no allò que dominen. Les teves faltes són nombroses i greus. Però saps que les seves també ho van ser. Es compaginaven, fins que tot plegat resultà insostenible.

La música va canviar i no vas saber canviar el pas. Quan et vas adonar que ballaves una música que no sonava vas entendre la teva petitesa, la teva ingenuïtat. Vas observar el teu propi ridícul. Despullat, vestit només amb dos bitllets d’avió, tacats per la suor freda de les teves mans, i pensant:

Merda...

2009-03-23T17:52:00.000-07:00

Paper de fumar transparent

Que senzill és veure les ombres que entren pel balcó des de sota el nòrdic. Que segur que és observar el mar des de la platja. Que frustrant és veure el tren passar. Que còmode que és desaparèixer quan el món s’ensorra. I és que endinsar-se en un niu de metralladores armat amb una navalla és absurd. Massa absurd per un cor dèbil. Que fàcil és reposar amors en un tamboret. Que complicat tornar a trepitjar aquelles llambordes. Que atraient tornar-se a seure en aquella escala [en silenci per favor]. La impossibilitat de deixar de fumar. Que incòmode que em miris als ulls.

Coses que m’agradaria que passessin… però no passen

2009-03-23T17:33:00.000-07:00

No cansar-me de la persones

Confiar menys en les persones

Que em neixi un tercer ull per observar quan em mira una noia guapa

Tenir tot el temps del món per mirar molt de cinema

Que el cicle Oliveira no s’acabés mai

Trobar-me sol a la sala de cinema més sovint

Saber recompensar millor a qui m’estima

Saber estimar

Almenys estimar

Jah didn't kill Johnny - Sage Francis

2009-03-23T17:20:00.000-07:00

Una harmònica sona en la llunyania. Curiosament, sona de fusta. De roure. El passat és aquí. Tot apoderant-se del present, la música em diu que els temps passats no moriran. Que no moriran mai entre els ossos que composen el meu fràgil crani, mentre el múscul, [muscle museum - muse] incansable així ho segueixi volent. Que segons quins carrers seguiran essent grocs, tot anant sobre dues rodes. Que la foscor mai amagarà els colors, i que una nit mai guanyarà a la sortida del sol, també groc. De fet, el veiem groc, però suposo que no és groc. Suposo que tot és molt relatiu quan discuteixes amb tu mateix.

I un bon dia, uns ulls se t’acosten. Una manera de caminar. Inconfusible. El pentinat és diferent... i la roba, com sempre tan ben combinada, tan 90’s, i un trepitjar d’allò més silenciós... [boys don’t cry – the cure] El carrer de l’ Oscar cada cop m’agrada més, i me n’he adonat que, tot i que mai serà simplement el carrer de l’ Oscar, és el carrer de l’ Oscar. Perquè les llunes creixen, minven, tornen a créixer, i tornen a minvar tot indicant-me que m’estic fent gran. Immers en ple procés. Que ja he oblidat les lletres d’aquelles velles cançons. [s’ha fet gran- els pets] I que m’és igual. Ja no he de recular. Els ulls que se m’acosten desperten una pregunta dins meu. Com demanar perdó? I més concretament, com demanar-me perdó? Com puc perdonar les grans cagades de la meva puta vida? No tinc resposta. Només se m’acut que la redempció pot arribar regalant-me una nova vida, [es que sí - astrud] sense abaixar el cap pel pes del passat pressionant-me la nuca. Com un tatuatge de gegants paraules fet amb una tinta repleta de metalls pesats.

Renéixer. [new born - muse]. No esperar res del passat, clavar el darrer clau a un fèretre construït amb fusta de roure. I mantenir-lo tancat. Però proper, perquè la seva visió ja no causa dolor, aquell dolor primigeni que t’indica un punt de sortida existencial [it’s a new life, a new world!!!] sinó que causa tranquil·litat. La tranquil·litat de saber que les coses es superen, potser no de forma neta com a les pel·lícules, però es deixen enrere.

Avui, tot pedalejant Puig Segalar amunt [tour de france - kraftwerk] me n’he adonat que Sage Francis té raó. Si ni la beguda, ni el tabac, ni el cavall, ni les dones ni el mateix senyor Déu van poder matar a Johnny Cash, ningú matarà al pesat passat que corre com un gos brut i descarat tot evitant un bany d’aigua i sabó. I mentre no em mossegui, això està bé... el meu passat també sóc jo i no penso en morir. Ni de conya.

life is easy

b.s.o del dia:

a les 13.00 recent aixecat:
temps o rellotge –sanjosex

de camí al poble:
cadena 100

ben dinat:
madee (songs from cydonia)

cap a figueres:
sage francis (a healthy distrust)

tornant de figueres:
new born pug in baby muscle museum - muse

a casona escrivint:

femme fatale – the velvet underground
boy’s don’t cry – the cure
new born – muse
jah didn’t kill Johnny – sage francis

a punt d’anar a dormir:
say – el perro del mar
aislado – a room with a view

i per dormir triaré...

the ionic spell - standstill

és que aquests dies tan sensitius (perdoneu el moment jipi) no s’entenen sense la música

Do&Rüdiger

2009-03-17T06:33:00.000-07:00

Cartell: Do & Rüdiger
Lloc: Sala de fumadors del Casino de Vidreres
Organització: Soroll
Hora: 23.30
Preu: Gratis

El divendres vam viure una (una més!) nit musical molt bonica en un concert organitzat per Soroll. Dos músics provinents d’Euskal Herria, Felix Rüdiger (bateria de Willis Drummond) i Joseba Irazoki (guitarra, conegut com a Do) van oferir un concert íntim i excitant a la sala de fumadors del Casino de Vidreres. Sense cap gravació conjunta, els dos músics anaren desgranant tema darrere tema desenvolupant atmosferes tan embriagadores com tallants. No van desenvolupar una música còmode, tot al contrari, música complicada, fosca a estones i desbocada per moments. Rüdiger és tota una assegurança de contundència i sobrietat darrere la bateria i Do es va destapar com un guitarrista imaginatiu i original, obviant en tot moment el camí fàcil per escollir el corriol ple de males herbes. El concert anar de més a menys, no en qualitat, altíssima en tot moment, sinó en intensitat i contundència, per acabar donant-nos ganes als presents d’aixecar-nos de les nostres cadires per entrar en una dinàmica clàssica de concert de rock.

En definitiva, concert de dos músics units per un objectiu: crear cançons que caminen entre un cel plàcid i ple que mira una terra angosta i poc agraïda, però enormement rica i fèrtil.

willis drummond s/t lp

2009-03-16T05:56:00.000-07:00

banda:willis drummond
títol: s/t
discogràfica: bidehuts
any edició: 2008
gravat i produït per: Karlos Osinaga
estudi: bonborenea
disseny: Luis Tolosa
duració: 28:46

Per fi a les meves mans l’esperadíssim “debut” de Willis Drummond. Les cometes es deuen a l’existència d’un cd anterior, titulat Anthology i que data de l’any 2006, però que no feia justícia als espectaculars directes dels Willis.

Ara que Lisabö estan en aturada indefinida, el present (i futur) del post hardcore fet a Euskal Herria està d’allò més assegurat amb Willis Drummond, i el disc ho corrobora. Editat per la plataforma Bidehuts, els deu temes presents al disc són una demostració de força al mateix moment que un exercici brutal de rock en majúscules, amb múscul i idees. Es mostren extremadament lúcids i contundents, amb temes netament monolítics, amb una bateria inflexible i inspirada, unes guitarres que esgarrapen l’asfalt i un baix elàstic que s’estira i s’arronsa en contraccions orgàsmiques. I què dir d’unes veus que escupen poesia de manera rabiosa i segura, com qui sap el que diu. I què diuen les lletres? Existencialistes, fosques i críptiques, acompanyant a unes cançons que es van desenvolupant en l’ampli espectre que camina pel post hardcore fins als riffs de guitarra de tall més clàssic del rock (el punt ac/DC és genial!!!) fins a formar un disc complet, sense cançons destinades a omplir minutatge, sinó que el que hi ha dins el cartronet son 28 minuts on la banda col·loca totes les cartes sobre la taula. I tot son asos...

En definitiva, compra’t el disc a la primera ocasió que puguis però sobretot no deixis de veurel’s en directe si passen prop de casa teva (o lluny). Una puta gran banda i un gran disc.

2009-03-12T17:29:00.000-07:00

whiskin's s'acomiaden, pleguen, tanquen la paradeta... digue-li com vulguis...

no puc dir que sigui una mala notícia

(on és el cava?)

molt petita reflexió digne d'un imbècil

2009-03-12T06:20:00.000-07:00

Aquest matí, tot menjant una fabulosa truita d'espàrrecs (que em donaria molt pel cul a posteriori...) he encès el digital + i m'he trobat amb el film Las trece rosas. He aguantat 5 minuts, i mira que sóc fan de mirar pel·lícules a mitjes, per fascicles, però m'ha provocat una notable animadversió. L'he vist més previsible que un malalt de parkinson afeitant-se els ous amb gillette... començo a estar fart de pel·licules on es condemna a mort a lluitadors antifranquistes, republicans etç... puta llagrimeta fàcil! indignadíssim he canviat de canal per mirar-me Juno, que bueno, no m'ha semblat la rehòstia,però si molt simpàtica i comercial en el bon sentit de la paraula. L'estètica pseudo alternativa i la protagonista femenina m'han enamorat. Me l'he empassat tota i així m'he oblidat dels nefastos i pudents cinc minuts de Las trece rosas. Bueno, quan els efectes de la truita s'han mostrat implacables l'he recordat sense remisió.

FIIN

jose domingo + experience

2009-03-10T07:25:00.000-07:00

Jose Domingo + Expérience

06 març 2009

21.00 h

Sala Platea

6 euros

El concert del passat dissabte forma part d'una classe de concerts als quals assisteixes content per poder veure un grup de nivell contrastat a Girona per un preu raonable. I amb tal predisposició és difícil que la cosa surti malament.Hi va haver una bona entrada a Platea, si bé la sala no estava del tot plena, el nombre d'assistents fou generós.

Inicià la nit el cantautor de folk psichodelic Jose Domingo, cantant també de Psychoine. Els primers temes que ens oferí, en estricte solitari i amb el seu to afectat emplenaren la sala de confiança i reciprocitat, per passar posteriorment a una formació en banda amb baix, guitarra elèctrica i finalment un cajón. El seu concert, intercalant cançons velles amb cançons del nou disc pel segell francès Stupid Competitions fou agradable i càlid, com s’esperava per obrir boca pel combo francès Expérience, que realitzaren un concert trepidant amb la seva barreja de hip-hop, hardcore i punk.

Es mostraren imparables al mateix moment que inflexibles en el seu combinat político-musical, tocant de la única manera que saben, amb altes dosis d’agressivitat i de ràbia, però tot positivitzat. En tot moment salvatges, transmeteren la seva infinita energia al públic allà present, disfrutant especialment dels moments àlgids del seu concert, com a "Les aspects positifs des jeunes énergies négatives" cançó que tradueix perfectament el que són Expérience: energies negatives al servei d'una energia positiva que ens recorda que la revolució no serà televisada...

De nou... deu putes estrelles!

2009-03-02T07:57:00.000-08:00

Ahir no vaig voler escriure res. no era dia. com diu l'Artur, "cada dia se conmemora algo". Així que avui el que m'hauria agradat seria haver escrit Esto no es París inclosa al segon disc de Nueva, Juego Entrópico. Com que l'Artur Estrada se'm va adelantar al escriure-la tan sols us hi poso un video en directe de la cançó. Molts ja la coneixereu (Albert! Fred! Oskar!) i als que no doncs disfruteu-la. Pura energia. With love i recordant, al cap i a la fi, coses boniques.

hivern, fins una altre

2009-02-23T07:34:00.000-08:00

Semblava impossible, però l’hivern s’ha acabat just davant els meus nassos, avui, vint-i-pico de Febrer. No sé ni a quin dia visc i m’és absolutament igual. L’aire ja és un altre, el sol escalfa d’una manera tímida i ja no he d’evitar Rosie Thomas. Simplement, ara m’acompanya en aquesta tristesa serena i reposada. Me n’alegro de poder recuperar una veu i unes cançons que tan m’agraden. Parlo amb la gent i gairebé ja no sento aquella necessitat de treure segons quins temes. No ha marxat, però cada cop és menys recurrent. Tot m’indica que l’hivern s’ha acabat i que L’HIVERN s’està acabant. Els ametllers han tornat a florir, i als marges de carreteres i camins surten les roselles i aquelles flors grogues i de tacte poc delicat que a casa meva sempre li em dit pixallits... Michael Nyman em diu que m’espera una primavera, i que potser serà més llarga del que m’espero. Que d’aquí res serà temps de flors i Girona semblarà maca. Ei, he dit semblarà, només. I després vindrà la calor en la seva màxima esplendor, i agafarem el cotxe i anirem a la platja, a Empúries, al moll grec. Amb les tovalloles sota el braç o per damunt de les espatlles, les motxilles plenes de coses que no serveixen per res, i sobretot, amb xancles als peus, i no aquests pesats calçats que en diem bambes i sabates. Menjaré un “magnum” (que algú m’expliqui perquè la Frigo es va carregar el Winner Taco!) a qualsevol xiringuito i m’excusaré amb algú de que, tot i haver fet la carrera d’història no en sé res de les ruïnes d’Empúries... Tinc ganes de córrer per damunt la sorra cremant, fent petits xisclets i saltirons, fent, en definitiva, una mica el ridícul. Però m’és igual, ja l’he fet tot l’hivern i no em ve d’aquí.

Aquesta primavera només tindré cura de mi mateix i de les diferents persones que viuen dins el meu caparró. El preocupat, el neuròtic, l’hipocondríac, el depressiu, el carinyòs, l’egoista, el generós, el perdut, el que sap perfectament el que vol, el tímid, l’euforic, el sapastre, aquell que no sap cuinar, el que vol anar amb bici, el que es vol estar hores jugant amb una pilota per terra, el cafre, el sensible, el que odia les nits massa caluroses, el fill de puta que posa la música massa alta i com no, de l’egocèntric que estic fet. En definitiva, cultivaré els meus defectes i virtuts, tot allò que fa que alguns de vosaltres m’estimeu i tot. En serio, avui és un dia important...

A la merda el món... and the rest is silence!

ni tan sols un llac

2009-02-21T09:50:00.001-08:00

Estic a la facultat, a una aula del segon pis. Miro per la finestra i veig un llac més enllà de la Devesa de Girona. Al fons unes muntanyes no nevades. Rodejant el llac hi ha fàbriques, grues i columnes de fum. Però l’aigua hi és ben neta, cristal·lina i calmada... he vist un peix saltar! No sé com explicar la il·lusió que m’ha despertat... semblava un d’aquells peixets que salten a la platja ben d’hora al matí, a prop del moll grec d’Empúries.

També veig un piragüista, i intento endinsar-me dins la seva ment i llegir-ne els pensaments, allò que li fa donar una palada rere l’altre. Sembla que faci un exercici matemàtic, tan precís i constant, amb una autèntica voluntat de ferro. Tindrà un objectiu, un lloc on arribar? Per la cara que posa, penso que l’objectiu és un oblit. Oblidar, o que l’oblidin. Mentre segueix palejant, em corren les cortines davant la cara d’estaquirot. Diuen que el sol de ponent “”molesta”. Serà que els molesta la realitat, allò inevitable, aquella llum que ens arriba des d’un angle baix i que tot molestant la nostra visió, ens avisa que el dia s’està acabant.

Ja no veig el llac, i me’n recordo del que hi ha allà on jo l’he vist. Ni més ni menys que una fàbrica blanca i immensa que amb el reflex de la llum del sol adquireix un to blavós. Mentre m’ho han deixat mirar... hauria jurat que allò era un llac. Ara ja dubto.

Ara dubto de tot.

HURRICÄDE A L'ATV

2009-02-11T09:20:00.000-08:00

Crònica sentimental d’Hurricäde a l’ATV

Concert d’Hurricäde. Que bé. Els últims mesos amenaçaven en ser una merda molt grossa. Però la vida té sorpreses. Coneixes persones. Bones persones que es transformen en amics. I els dies passen i els mesos que prometien ser una merda ho són igual, però escolta, acompanyat. I aquests amics, a més, tenen un grup, i a més, el grup mola. I fan bons concerts. I ens hi trobem tots, i m’ho passo bé. I els hi volem treure un disc amb l’Albert. I... res més...

M’estimo els Hurricäde.

Ara si voleu un exercici vacu i avorrit mireu la crònica d’abaix.

Hurricäde + Twisted Nails + Every Six Seconds + Lagonsales
Sarrià de Ter
ATV
Gratis
07 de Febrer

Bonica entrada a l’ATV el passat dissabte (potser pel preu?) per veure quatre grups hardcore-punk, però distants dins l’espectre musical del gènere.
Obriren foc els Hurricäde, que han crescut, ja no són uns nens i porten barba. Ara són un trio que practiquen un rockin’ hardcore amb tocs screamo ben sòlid. Van fer un bon concert i com sempre tocaren Borracho, la versió d’HHH (grup banyolí dels ’80 a reivindicar també des de les comarques gironines, no només des de França, Alemanya o Barcelona...). Van estar molt bé, animant al públic en el seu intens concert.
Tot seguit pujaren els Twisted Nails, veterà combo de Sant Celoni que ens oferiren un concert de emorock amb clar regust als anys setanta, ben embolcallat amb una bona presència escènica.
Els tercers a pujar sobre el menut escenari de l’ATV foren els francesos Every Six Seconds, amb un hardcore dur i expeditiu, amb un so més aviat metàl·lic. Van oferir un concert on la contundència va reinar sobre el conjunt. No sortiren del seu paper amb un públic que començava a estar fred... o begut.
I per acabar l’experiència “rara” de la nit. Varen pujar Lagonsales, de Girona, i va ser com si toquessin dos grups diferents. Primer eren tres sobre les taules, i van fer un parell de temes de hardcore histèric molt interessant. Però va pujar el cantant, i tot va derivar cap a un punk convencional i una mica brut. El seu concert no va durar més de vint minuts i tots cap a casa.

En resum, de més a menys.

joe lally

2009-02-03T08:31:00.000-08:00

Joe lally
sidecar
28 de gener - 22:00 h
10 euros

M'havia oblidat per complet d'escriure sobre el concert que Joe Lally va donar la setmana passada a la sala Sidecar de Barcelona. Doncs bé, quatre línies. Com us ho diría de forma breu... el senyor Lally és el baixista dels mítics -i esperem que vius- FUGAZI (no sòc gaire amant de les majúscules, però de vegades calen). Aquesta dada ja et diu algo. Ja et predisposa a mostrar un gran respecte cap al creador i una predisposició a fer-li una mamada en forma de crítica. Però no, em sap molt de greu però no. La mamada serà a mitjes. Musicalment, em va semblar un concert entretingut, sense gaire més. Dit clar, la música que va fer no em va agradar. I'm sorry. No és que fos aburrit ni apagat, sinò que la música em va semblar carent d'intensitat. Així de simple. Millorava molt quan la guitarra deixava les sis cordes per agafar el saxo. En aquelles cançons si que hi havia un rollo més atreient. Però podríem dir que va ser un concert irregular.

En canvi s'ha de deixar escrit que aquest home és un àngel. Una cara de bona persona que no se l'aguantava i una il·lusió aparent per tocar i pel fet d'estar a una sala petita en contacte amb altres persones que estimen la música... això fa pujar molts de punts. Ha de tenir una edat considerable, mínim quaranta, i aquesta frescura, sinceritat, il·lusió i ganes no hi ha composicions-que-no-et-convençen que ho guanyi. I és que, potser sóc molt crèdul, però em vaig creure una frase que va dir que venia a ser alguna cosa així: això no seria possible sense vosaltres. O menteix molt bé o ho deia de tot cor. I de vegades, amb cosetes així et sents pagat. Si, quan et sents respectat i valorat com a actor dins el diàleg artístic. No passa cada dia...

P.D. 1 Per contra, els teloners STA si que em van convènçer. Reggae-dub fosc, amb tocs elèctric i a estones tòxic. Chapò.

P.D. 2 Deixin d'acribillar les bandes amb els horribles flaixos de càmera digital per favor. Deixeu-me viure els concerts tranquil collons...

the strawberry nights

2009-02-02T09:38:00.000-08:00

MY BLUEBERRY NIGHTS
França – Hong Kong
Any – 2008
Guió I direcció – Wong Kar Wai
Música – Ry Cooder
Intèrprets – Norah Jones
Jude Law
David Straitharm
Rachel Weisz
Durada – 110’
Gènere – Drama
Idioma - Anglès

He recibido clases de no confiar en las personas. Por suerte he suspendido.
(Elisabeth)

Ovidi Montllor deia: “no sóc un persona trista. Sóc una persona preocupada”. Ahir nit doncs, vaig enfilar, ben preocupat el camí que du al cinema, sota un fi plugim que feia aprofundir les pedres del Barri Vell en la seva humitat. Ús podria vendre la moto i dir-vos sóc un entès en el cinema de Wong Kar Wai, però no. Amb The strawberry nights m’he estrenat en la seva filmografia, així que hi vaig peix. Pel que he legit sobre l’obra d’aquest senyor crec que podem parlar d’un film “tovet”. La història que ens hi explica tracta sobre la soledat, sobre les maneres d’acceptar-la, afrontar-la i també, de superar-la. Podríem parlar de dos protagonistes, Jeremy (Jude Law) i Elisabeth (Norah Jones) i una petita constel·lació de personatges descompostos en petits fragments que esperen tornar a ser muntats algun dia per alguna cosa o algú, tornant a adquirir una forma coherent i reconeixible.

Elisabeth es troba fora de joc de la seva relació. S’acaba sense ella buscar-ho. Tot descomposta, troba -accidentalment- refugi a un bar que dirigeix Jeremy. És un bar d’allò més normal, però té un detall preciós. Un gerro on es van acumulant claus que la gent ha anat deixant al bar alhora que deixaven de creure en algú. Cada clau té una història al darrere. Elisabeth hi deixa les seves i deixa enrere la ciutat de Nova York per anar a cercar-se a si mateixa en un viatge no planificat pels Estats Units, per on es va trobant personatges solitaris que li van –voluntària o involuntàriament- ensenyant coses. Va escrivint les seves experiències en postals que envia a Jeremy, que les llegeix i espera amb il·lusió. I el viatge s’acaba al seu punt d’inici i tenim un “happy end”. Potser molts i moltes els decebi, però... és que no tenim dret a un puto final feliç? Jo crec que si.

Menció especial a la banda sonora, preciosa i amb un “tema principal” que és The Greatest, de Cat Power. Fins ahir, no em podia imaginar la cançó sense sentir l’embolcall del bosc de Viladamat. A partir d’ara una imatge comparteix la cançó a la meva vida, i no és altre que les escenes de The Blueberry nights. Serà que la pel·lícula m’ha agradat.

visión tunel

2009-02-01T09:05:00.001-08:00

a continuació la lletra de colección de horas muertas, cançó de visión túnel, del seu disc vacío. trobo que és preciosa, crua i realista. de puta mare no?

Nada que decir, nada de qué hablar, dejaremos pasar los días sin pensarlos. Puertas que se abren, puertas que se cierran; miro hacia atrás y de repente el mundo se ha ido. Soy libre (pienso), soy libre (grito)… y ríen los hilos invisibles. Sueño, siempre sueño que sueño actuar. No viene de lejos el problema que ves, la culpa que arrojas tú ahora. Inyecta la vieja droga que desplaza el dolor hasta el día siguiente. Sentado en el rincón contando la colección de horas muertas. Elegiste vivir así. Olvidaste lo que te rodea, ahora te encuentras a ti. Perdiendo todo lo demás te das cuenta que da vértigo asomarse al interior.

(lo:muêso) al Pierrot Lunar

2009-02-01T08:51:00.000-08:00

Cartell: (lo:muêso) + dj Frednoise
Data: 31 de gener de 2009 - 00.00 h
Lloc: Pierrot Lunar – Maçanet de la Selva
Preu: Gratuït
Organització: Soroll

Si t’agrada el hardcore, el noise o el punk i ahir et vas quedar a casa la vas cagar. A un meravellós bar de Maçanet de la Selva va tocar (lo:muêso), i van oferir un molt bon concert. Se’ls veu tan sincers, tan intensos, tan cridaners i es mostren tan pròxims al públic que em costa d’imaginar un mal concert d’aquesta banda del Maresme. A peu de terra, just al final del Pierrot, concentrats en molts pocs metres quadrats van anar descarregant una bala hardcore-noise rere l’altre, com si es tractés d’un rifle d’assalt amb la precisió d’un rellotge suïs més que d’una banda de rock. No sabria dir quina duració va tenir el concert, ja que la intensitat del mateix va fer que l’hora passés a ser una preocupació marginal. Però va ser llarg, sobretot perquè la banda no va saber com plegar davant la insistència d’un públic enamorat i disposat a no anar a dormir aquella nit per tal de seguir escoltant (lo:muêso). Resumint, un bon concert de hardcore-punk en un context idoni, amb un grup que ho dóna absolutament tot, i no només qualitat en les seves composicions. A destacar també el paper de dj Frednoise: un “temazo” darrere l’altre. Sense parar. Sense defallir.

Gran concert com tot el que s’organitza des de Soroll. Són concerts preciosos, a llocs petits i amb bandes molt grans. Aneu-hi o d’aquí deu anys us en lamentareu.

Deu estrelles!

solamente un fuego

2009-01-26T14:04:00.000-08:00

Això és un paper, menut, que d’aquí una estona entrarà, mal plegat a la butxaca dels meus pantalons. Duc tot el dia treballant, i m’he posat a caminar, per airejar-me. I avui si, m’he atrevit a entrar. Feia dies, setmanes que la idea em voltava pel cap. Però uns records m’impedien obrir la porta. Com una llosa pesada. Inamovible. Feia molt que no hi entrava. Potser massa. I si hi he entrar, (gran canvi!) no ha estat per pensar nostàlgicament en el passat, sinó per convencem, un dia més (difícil procés)d'entendre i acceptar que la vida canvia, però sense demanar-ho.

-he entrat a l’Azimut-

Ha sonat:

Christian Fennesz & Ryuichi Sakamoto

P.D. Un crit d’esperança, de ràbia o de covardia? No ho sé... un crit.

hi ha concerts i concerts! illinoise + ciervo a l'escala

2009-01-25T12:29:00.000-08:00

Quan vius, com diuen alguns de Barcelona, “a comarques”, et poden passar dues coses. 1. Que t’estiguis tres setmanes sense un concert decent. 2. Que un cap de setmana en concret surtin els concerts interessants com bolets, t’estressis i hagis de triar. T’entren ganes de quedar-te a casa. Per sort no ho vaig fer. Triar és de valents. Després d’una petita i accidentada assemblea telemàtica ruralpunq va sorgir la decisió d’anar a l’Escala a veure Illinoise i Ciervo a la sala Underground.

Hi ha concerts i concerts. I el d’ahir musicalment no passarà a la història. He vist Illinoise en altres ocasions i els he vist tocar en ambients més càlids, intensos i predisposats, per tan els he vist millors concerts. Però és que ahir m’ho vaig passar molt bé. Gràcies a la seva música, a la companyia d’amics i a l’Estrella Damm. Parles amb nova gent, sorgeix un cert bon rollo, i què collons, que estàs a cinc kilòmetres de casa teva repenjat en una columna emmirallada -de lo més puticlub- gaudint de bona música, i això és gran. I et conviden a una cervesa. I se te’n va la flapa. Dius una parida i fas una rialla. I t’oblides d’algun mal de cap. I la distorsió es talla quan t’estaves a punt de córrer de gust sònic. I que no passa res, que el concert ha molat! Ha estat una bona nit, personal i musicalment parlant.

Tornes a casa escoltant Lisabö. Collonut. I et preguntes... i perquè tinc la sensació que la tristesa tornarà? La diferència és que ara l’actitud passa a ser: “va, vine, que som molts i estem catxes!”

P.D. Els Ciervo bé, musicalment bé, però no em va molar gens la tasca del cantant. Això si que tallava el rollo...

Salut

2009-01-21T07:11:00.000-08:00

el video que m'agradaria que parlés de la meva vida...

i el que malauradament tracta el meu estat d'ànim. nana al niño que nació muerto

és un poema de Gloria Fuertes, musicat per Raül Fernández, Refree. Poema màxim, cançò màxima. Preciós. A sota teniu la lletra.

Original persona pequeñita
que al contrario de todos
no has nacido.
Vívete niño vívete
que viene el Coco
y se lleva a los niños
que viven poco.
Late un momento rey
-la madre dice-
deja que me dé tiempo
a que te bautice.
Te iba a poner Tomás,
y ya te vas.
¿Para qué habrás venido
sin más ni más?
¡Qué frío tienes hijo
sin un temblor,
creo que dentro estabas
mucho mejor!
-en el lago de llanto
de tu madre
jugabas en la orilla...-
¡Que el demonio se lleve
tu canastilla!

-Tiene ojos de listo,
es un pequeño sabio,
-y otra vecina dijo:
de buena se ha librado.
Pequeño criminal
dulce adversario
-sin nacer ni morir
a tu madre has matado-,
mientras tú,
mi niño diferente
ni blanco ni negro
mientras tú
échate un sueño largo
mi niño azul.

Gloria Fuertes,
"Obras incompletas", Ed. Cátedra

2009-01-20T12:43:00.000-08:00

KRAFTWERK - TOUR DE FRANCE

mosca de gener

2009-01-19T01:53:00.000-08:00

sóc negre i petita. amb unes ales més grans que el cos. he nascut quasi per accident, cridada per un engany de la natura. sóc una mosca de gener. amb els dies comptats. dies d'optimisme. dies de crida. crida a volar. la gent observa el meu insegur vol. només em guaiten, no em proven d'esclafar. sóc una mosca de gener. total, tinc els dies comptats. perqué si... tot és previsible. i aquesta és la meva naturalesa, ser una mosca de gener que no arribarà al febrer.

(escric maravellat davant el vol d'una mosca)

l'últim lament

2009-01-18T14:18:00.000-08:00

Pensar. Despullar-te a la barra d’un bar. Un bar cèntric lluny del meu centre. Dius les paraules màgiques, “posa’m una estrella.” De nou penses. De nou et despulles. Abaixes les parpelles i et tornes a vestir. No fos cas... no fos cas que et veiessin les llàgrimes a punt de nàixer mentre escoltes Tender Forever. Tendre per sempre. Per sempre, tendre. Esperem que si, poder dir sempre, en un futur, “sóc tendre, i fràgil”. I seguir escoltant Tender Forever. Per sinó ho heu escoltat, a sota l’entrada hi teniu un vídeo.

Per fi he entès que la felicitat es tracta de viure per, quan arribis al final de la teva vida, te la puguis mirar. És hora de deixar de queixar-se. De deixar de plorar per no res. De deixar els laments pels moments realment dolents, que arribaran, i pensar en respirar. És hora de començar a viure una vida de debò. Aparcar la il•lusió. Alliberar la curiositat i abraçar el demà.

Tender Forever - Take it Off

2009-01-10T09:23:00.000-08:00

xavicarrerasferran.blogspot.com

no es pot estar de dir:

si t'agraden the smiths

o els cure

i les veus femenines greus

potser necessites escoltar a:

the organ

(www.myspace.com/theorgan)

me n'he enamorat

NEUROSIS

2009-01-10T06:13:00.000-08:00

el disc que fa dies que em té atrapat es diu A sun that never sets, és de l'any 2001, va firmat per Neurosis i está grabat pel gran Albini. recorodo que el vaig trobar per 4,95 euros a la botiga de música de l'estació, encara que cada cop és més de porno que de música. ja gairebé no hi gangues com abans, una prova més de que girona cada dia fa una mica més pudor a gat mort.

aquí us deix-ho el vídeo de la cançó que tanca el disc, Stones from the sky, de gariebé deu minuts de duració. no us faci por!

alé gent bonica... disfruteu-lo.

peses prou per enfonsar-te

2009-01-07T12:40:00.000-08:00

Tot estant a El Café, em ve una imatge al cap. Mar obert, un vaixell, nou però mig derruït lluitant contra el temporal, i a popa un personatge amb un arpó. Embogit, però serè. Crida, però no n’entenc les paraules. Mira al mar. Altres homes, amb cara de circumstàncies, se’l miren des d’una distància prudencial. A qui miren és al capità del vaixell que expira. A més de ser-ne el capità, és qui posa la música. Mentre l’aigua de les onades puja i llisca per coberta sona Muse. Perquè Muse? Perquè és la música per un final. Per un avió a punt d’esclatar. I perquè no, per un vaixell a punt ser empassat per l’oceà. Com dirien Kitsch a Oceà (Kitsch 7, Ariadna Records 2002)

“peses prou per enfonsar-te”

Segueix-ho veient al capità, anomenem-lo Sam Bean. El motiu? Doncs la barba. Segueix cridant direcció al mar. Mou l’arpó amb el seu braç dret en un gest quasi primitiu. Es gira cap als seus homes, i crida “Felicity! Felicity! Felicity!”. De cop veig la paraula escrita. És el nom de la nau. Hi ha un canvi de música, sóna Love of Lesbian, més concretament “Noches reversibles” (Naïve 2007)

“Oh, oh oh oh oh, creo que voy a empezar a romperme, oh oh oh oh oh, y ya no me importa que mire la gente”

Semblen les fustes qui, a punt de partir-se, cantin la cançó. O la vela al caure.

De sobte, apareix la balena (si, la que esperàveu, però no es diu Moby Dick, es diu Future) els crits dels mariners es mengen la música. Qui no crida és Sam Bean. Diu unes paraules per si mateix que mai coneixerem. Encorba el seu cos per llançar la seva arma, que resulta ser la seva última oportunitat. Tota una vida en un gest. I esdevé l’error, no li clava. La cua de la balena percudeix el casc del vaixell. És el cop final, al que succeeix l’onada final. Per segon cop, el capità es gira cap als mariners, i pronuncia, cridant, les seves últimes paraules:

“Ho hem intentat. Cap Déu podrà dir el contrari. Ni cap home, ni cap dona. Em sento vençut... però honrat. Ho tornaria a provar sense dubtar un segon! Tornaria a anar darrere Future, ambicionant-la i desitjant-la. Felicity s’enfonsa, ella s’escapa, és lliure. I nosaltres a punt de ser oblidats”

I el veig enfonsar-se, trencat, derrotat i desdibuixat... però digne, preparat per renèixer.

Ets lluny, no ho veus?
Ets prou lluny per ofegar-te
A remolc de les onades
el blau se’t fa un color estrany,
una boira de sang, d’aigua perversa

Ets lluny, no ho veus?
I peses prou per enfonsar-te.
A remolc de les onades
a embranzides vas deixant
el que et va costar tant:
tota una vida

Quin oceà t’ha tocat per empassar-te?
Quin oceà has triat per oblidar-me?
Quin oceà serà la fi del teu viatge?
Quin oceà...?

(Kitsch)

coses que m'agradaria que passessin...però no passen vol.II (o III)

2009-01-06T07:21:00.000-08:00

que ZEIDUN i MAPLE toquéssin integrament l'spot OCEANE la nit de SANT JOAN al jardí de casa meva

que el dia que em mori, NEUROSIS m'acompanyin cap a l'infern tocant ENEMY OF THE SUN

que STEVE VON TILL m'acuni amb TO THE FIELD

que CAVE IN em segueixin enviant material inèdit

enterrar la MELANCOLIA en un COFRE i llançar-lo al MAR NEGRE

que surti el SOL a les escales de la FACULTAT, i amb ell la CALMA

que el fantasma d' IAN CURTIS se m'aparegui en somnis cantant-me ATMOSPHERE...

RENÈXIER

RENÈIXER

...

2009-01-04T12:02:00.000-08:00

perqué la música m'escolta

perqué la música em culpa

però també m'ofereix redempció

un lloc on amagar-me

...

portishead

roads

neil on impression (it) @ Arezzo

2009-01-02T07:31:00.000-08:00

la quiete (it) - greyskull

2009-01-02T07:23:00.000-08:00

LISABÖ @ sala tunk (irún)

2009-01-01T13:24:00.000-08:00

un concert de vegades no és només un concert. és un refugi. un refugi del dia a dia que et rosega, del passat que et persegueix, del present que s'amaga o d'un futur que s'allunya. i això va ser lisabö. tota la ràbia i frustració que duc a dins meu va sortir, després de conduïr hores per carretera oberta en el concert de lisabö. tota la mala hòstia i malestar amb un mateix va explotar a la sala tunk d'irún. a tomar pel cul girona, a tomar pel cul viladamat, a tomar pel cul els estudis, a tomar pel cul la feina, a tomar pel cul tothom. les dues hores del concert de lisabö em permeteren tot això, perqué fer-ne una crítica convencional? el que no és convencional és que la música et donqui tan.

però ara ja torno a ser aquí...

merda

Los hermanos Oligor

2008-12-16T13:34:00.000-08:00

Títol – Los hermanos Oligor
Direcció i guionista – Joan López Lloret
Any - 2007
Duració - 85 ‘
Gènere – Documental

… un día alguien que no conoces se fija en ti. Ese día te cambia la vida. Virginia se la cambió a Valentín.
Cuando empiezas algo crees que va a ser para siempre y a veces no es así. Un día la magia como viene se va… te desenamoras…

(www.oligor.org)

No se m’acut millor manera que començar el comentari sobre el documental Los hermanos Oligor amb la frase que figura a l’entrada de la seva web. Amb una veritat. Aplicable a tu, al teu veí, al tirà més fill de puta del món, a un vagabund i a mi.

La història, fent-la molt breu, va així. Dos germans es tanquen tres anys a un soterrani a crear una obra de marionetes tractant una història d’amor barrejant realitat i ficció. L’obra aconseguí sortir del soterrani de València i passejar-se per desenes de localitats europees. Tot el complicat entramat, està fet amb materials reutilitzats. Tot plegat es podria denominar “cutre”, crec que ells mateixos ho reconeixen, així com algun dels més propers a ells.

El film ens reflexa el sentiment bolcat pels dos germans en l’obra. La importància de fer-ho. La necessitat de fer-ho. I em quedo en la paraula necessitat. De literalment rebolcar-se en la merda, de tocar fons. Explicant una història d’amor atemporal, trista, un “flechazo”, que, citant a una de les testimonis que apareix, “sempre duren molt poc”. Una història bonica d’unes persones que es feren costat i que treballaren colze a colze en un projecte per crear una obra de marionetes que segons un testimoni “transporta a llocs i sensacions que s’havien oblidat”.

Per cert, l’obra es diu Las tribulaciones de Virginia. I la noia s’enamora d’en Valentin. I tos podem jugar en qualsevol moment el paper de Virginia, o el de Valentín. Però no sabem quina és la història de Las tribulaciones de Virginia. Haurem de veure-la quan passi a prop nostre.

...

seguro que a todos vosotros os ha pasado ... verdad?

...

Les cares dels assistents són una imatge per recordar. I et sents menys sol. Menys sol en aquest sense sentit.

Petit homenatge a Principal Primera

2008-12-15T05:55:00.000-08:00

Després del concert de dissabte d'Artur Estrada més Marc Clos del dissabte, m'he escoltat de forma gairebé obsessiva el Principal Primera (Bcore Disc, 2003) i especialment m'he rellegit les lletres de les deu cançons que el composen. Des de la emva perspectiva,puta poesía. Molt bona literatura musicada. No sé si mai es reconeixerà als Artur Estrada, Nacho Vegas, J, Raül Fernández etç com a autors de poemaris (musicats, si) d'altíssima qualitat. Les lletres d'aquest primer lp de Nueva Vulcano m'arriben molt, una darrere l'altreretratant tot un estat d'ànim dins un període de canvi. Petit i discret homenatge a Principal Primera...

SÍNDROME DE ESTOCOLMO - Estoy buscando calles que me recuerden a ciudades en las que nunca me haya equivocado. Donde el desconocimiento de un idioma extravagante sea la única razón por la que noentiendo a nadie. hasta que llego a algún lugar donde las grúas dicen que hay que cambiar. Parecen exigir que pongamos buena cara. Entraré en un locutorio. Te dejaré un mensaje de casi esperanza. Conferencia a corta distancia. Aquí estoy raptado por el presente imperativamente ausente. Hasta que llego a algún lugar donde las grúas dicen que hay que cambiar y que el pasado no ha servido para nada.

QUIROMANCIA - Sigo tus pasos hacia donde nunca he ido. No me importa decir que vengo desde donde nunca he salido. El cambio de estación desordena tu pelo. El futuro sin pies en el suelo. Nuestras palmas son una red de cables y vías. Quiero fundir las tuyas con las mías. No tengo horario. He perdido un tren i 1300 días. Dentro de qué blogue estás? Quiero amasarte. Así cambiarás líneas en mis manos que van a decirte: "todo parece muy simple si la soledad es compartible". Sin toda la ropa que nos sobra. Vestidos de convicción. Son eso complejos de clase o sólo urgencias cotidianas que hacen que no sepa tu nombre?

EL DÍA DE LA LUNA - Mi bandera no ondea más. Nuestra nave no hace sombra a ninguna otra. No estamos en la Luna porque nadie estuvo allí nunca. No somos nosotros los grandes mentirosos de la historia. Un pequeño paso más, otro gran desliz para la humanidad. Aquí estamos otra vez destinados a una misión especial. Redescubriendo la atracción de los cuerpos, la crueldad dominical y la venganza del puto día de la Luna por si hubo o no un beso después de doblar tus sábanas. No estamos en la Luna porque nadie estuvo allí nunca.

RIMA DISONANTE - Hoy me apetece hablar de ello. De si fue poco lo que pasó. De lo mucho que está pasando. Del amor que rima con dolor. Repetiré que lo siento. Que oigo la respiración del pasado tan presente en esta habitación. No quiero acabar siendo los libros que regalé. Me está encarando el flexo. Esta noche le hablaré al insomnio, a la pared.

LA VENDA NEGRA - Gírate un momento. Inclina la cabeza un poco más. Así, hacia abajo. Se te deshace el lazo de tu venda negra. Aún así veré tus ojos desaparecer cuando te ríes tanto que puedes llorar. Mirabas siempre hacia delante como si allí fuera estuviera el mar. Encendías velas en la orilla de mi opacidad.

M.R.U.V. - demasiado joven para mirar la evolución de las obras. Demasiado viejo para pensar que eres tú cada vez que el teléfono suena. La alegría de la independencia y el temor al aislamiento son intercambiables como maniquíes y dependientas, escaparate o realidad vestida de color indiferencia. Se lleva el ningún-lugar. Quemo la verdad sobre la almohada. Esperando algo más o para dejar de esperar.

EL BENEFICIO DE LA DUDA - amasamos tal fortuna haciendo de funambulistas. Siempre los bolsillos llenos de confianza en las alturas. Cuanto interés mostrabas gracias al beneficio de la duda. Bailamos Tony Moré sobre cristales rotos. Estelar la incertidumbre en el cielo allí tan cerca. Cargo con el beso de la gravedad de la certeza de que hay cosas que pasan y otras que te ocurren una vez nada más.

URGENCIAS - Ni un consejo más. Ni palmadas en la espalda. No vendrás a decir mi voluntad sin usar palabras que no se me hayan ocurrido a mí jamás. "Tiempo al tiempo", "espacio al espacio": son divanes en los que nunca me voy a recostar. La impaciencia bebe con la soledad. Les veo brindar por los efectos secundarios de la realidad. Algunas cosas nunca se superan. Sólo supuran y se cuelan -afiladas- en las cajas -apiladas- de mi enésima mudanza.

DINAMITA - No hay un escenario ideal para la escena del final. Ni tu fe ciega ni el problema están echos de cartón-piedra. El puente de Brooklyn tiembla. Manhattan me recuerda al Gernika. Todos los rascacielos evidencian el papel que nunca querré jugar. Cómo interpretar esta mierda entre mi talón de Aquiles y estos ojos pintados de vigilia? El puente de Brooklyn tiembla. Manhattan me recuerda al Gernika. Hay fuego en tu boca. En mis labios, dinamita.

SEGUNDAS RESIDENCIAS - No me puedo encomendar a ningún otro lugar. Le he bajado las persianas a esta ciudad. En la sombra no se está tan mal. He decidido por unanimidad que el desarraigo no va a ser más mi segunda residencia. Me abanico con las palabras en las trampas que nos puso el habla. Quiero aceptar el riesgo de estar descalzo en tu casa. ir demasiado lejos para llegar más cerca una vez más. Veo las fiestas desde la terraza. Cuando el Agosto no es ya una amenaza. Sabes que los fuegos artificiales están echos de nuestras feromonas?

Artur Estrada més Marc Clos

2008-12-14T13:33:00.000-08:00

Concert- Artur Estrada amb Marc Clos
Lloc - Bugambillia (Sant Feliu de Guíxols)
Data – 13 de desembre de 2008
Hora - después del Barça-Madrid
Preu – gratuït

Ja feia temps (massa) que no baixava a Sant Feliu de Guíxols per veure un concert, exceptuant el festival d’estiu. Després de patir i disfrutar amb el partit del barça, vam buscar sota la pluja el bar on l’Artur Estrada, cantant i guitarra de Nueva Vulcano i Aina, oferia un show acústic acompanyat pel percussionista ganxó Marc Clos. El Bugambillia, un bar creperia bonic i acollidor, és un bon espai per dur a terme aquestes vetllades.
Vam assistir a un bon concert, proper i replet de cançons “sentimentals” com no es va cansar de repetir Artur Estrada. Va començar amb cançons que no sé on situar-les. M’explicaré. Desconec si són composicions encarades a una carrera en solitari o són temes embrions del futur tercer lp de Nueva. Tot seguit va repassar el Principal Primera i el Juego Entrópico (els dos amb Bcore). En aquest punt, tots plegats vam començar a cantar els temes com si es tractessin gairebé de tonades marineres. Comunió. Després d’una pausa per fer alguns glops tranquil·lament, Artur Estrada i Marc Clos es tornaren a col·locar amb els instruments per regalar-nos una cançó d’Aina (no us sabría dir quina, però era del Sevens) i altres temes del seu grup actual, Nueva. El gran moment de la nit va ser sens dubte El beneficio de la duda , provocant un quasi unànime :

Cuánto interés mostrabas, gracias al beneficio de la duda!!!

En un ambient molt tranquil i amable, el concert es va acabar i vam enfilar el camí de casa tot cantant cançons d’HHH al cotxe. Sentimental, i maco.

I don't want grow up

2008-12-12T15:57:00.002-08:00

I don’t want grow up, canta Tom Waits. Cançó que fou versionada pels Ramones. I perquè no volem créixer? Aquesta pregunta no la penso contestar. Al seu lloc, hi faré una afirmació. Amb cinquanta anys vull seguir disfrutant del punk-rock (en el seu més ampli espectre). Serà possible extrapolar una música eminentment adolescent a una edad i conducta plenament adultes? Sorgirà la vergonya? La desubicació?

Si d’aquí vint-i-cinc anys, per exemple, em molesta l’amfetamínica rapidesa de NOFX i Randy, la contundència i brillantor en el so de Refused, la ràbia desbocada de Rites of Spring o la foscor de Lisabö, serà, si més no, una bona decepció.

Escoltaré noves músiques, segurament els horitzons musicals seguiràn eixamplant-se. Comportarà aquest fet deixar de banda estils i sonoritats tan estimades en el passat? Em temo que si. Qui més qui menys ja ho ha comprovat. Qui més qui menys ja ha garbellat entre la seva discografia, desterrant discs a l’oblit, situant-los a una invisible segona fila, metafòrica o literalment parlant. És un procés natural, i suposo que sa. Darwinisme musical. Youth of Today no ha sobreviscut, va esdevenir sorra ja a les primeres garbellades. HHH, per altre banda, sobreviu com a “pepita de oro”. I m’agradaria que ho seguís sent per sempre. El seu so no canviarà ni les composicions no es suavitzaran. Les gravacions són immutables. Suportaré aquesta immutabilitat de la música que ara em fa perdre el nord i em fa plorar o cridar d’emoció? Ens farem grans musicalment? Espero que no, però em temo que si. I don’t want grow up.

2008-12-12T15:57:00.001-08:00

Fractured + Fucked Up

La Bombolla – SALT
Data – 10/12/2008
Hora - 22.30
Organitza – So’r’oll
Preu – 10 dòllars

Entrada digne de dimecres nit a Girona. O sigui, en família. Però ben avinguts. A ull diria que entre 50 i 70 persones, però no em feu cas, sóc molt dolent calculant aquesta classe de coses. Van començar puntuals els Fractured, de Girona, amb una mescla de metal amb farum a heavy clàssic i metal pesat a estones ratllant el doom. Personalment les cançons se’m feren llargues i una mica feixugues, però s’ha de tenir en compte que és una música molt allunyada dels meus gustos. A destacar la feina del guitarrista, amb tocs imaginatius que donaven una certa riqueza alc onjunt. Van anar de més a menys durant el concert, amb dos temes finals prou engrescadors.

Tot seguit pujaren els canadencs de Matador Records Fucked Up. No els havia escoltat abans i van ser una grata sorpresa. Punk-rock molt guitarrer (tres guitarres) i una secció rítmica potent. El bateria és una puta bala. Van practicar un show de música ràpida i agressiva. El cantant és un showman en majúscules, i no va parar de passejar-se pel mig del públic mentre paulatinament s’anava desprenent de la roba en un strip-tease una mica previsible. Tanta activitat del vocalista desviava una mica les postres mirades de la resta de la banda, impassible damunt l’escenari que anaven oferint una ració darrere l’altre de saber estar sobre les taules. Molt ben conjuntats i sincronitzats en el nom del punk-rock! Van bon concert, amb alguns temes més que notables, deixant ganes de veure’ls de nou en un futur.

lhere dété

2008-12-12T15:09:00.000-08:00

Títol V.O. L'heure d'été

Títol traduït - les hores de l'estiu

Any de producció - 2008

Direcció - Olivier Assays

Guió - Clémence Shaeffer

Fotografia - Eric Gauthier

Intèrprets: Juliette Binoche (Adrienne), Charles Berling (Frédéric), Edith Scob (Hélène), Kyle Eastwood (James), Valérie Bonneton (Angela), Jérémie Rénier (Jérémie), Dominique Reymond(Lisa), Jean-Baptiste Malartre (Michel Waldemar), Isabelle Sadoyan (Eloise)

Fa una fred meravellosa, aquesta nit al Barri Vell de Girona, l’aire és calmat i serè, al mateix moment que d’una suau fredor. Vaig intranquil i just de temps. Arribo, entro al pati de butaques i tinc el temps just per treure’m l’abric i seure quan les llums de la sala es tanquen. Comenta L'heure d'éte. Dins un marc paisatgístic que enamora, situat a l’Ille de France ens trobem amb una família gaudint de l’aniversari de la seva matriarca. És una família geogràficament fragmentada, tema recurrent en la filmografia del cineasta francès, i ens ho deixa ben clar des dels primers instants del film.

La mort es respira des dels primers minuts de metratge, dins, però, d’un episodi vital de la família (però fugaç). És estiu. Però esdevé la pèrdua. La família perd un membre, la mare, que conserva una més que important col·lecció d’art del segle XIX, i el més important, juga el paper de vincle entre els tres fills. Sense la seva presència es perfila complicada la reunió.

La pèrdua de la mare va més enllà, en diferent mesura entre els tres germans. La pèrdua humana s’estén a un sentiment de pèrdua major. De llocs, d’ambients, de l’olor de la fusta vella d’una vitrina o d’un escriptori… La fragmentació geogràfica de la família i les necessitats individuals que comporta desvelen les diferents opcions que mantenen la triada descendent en referència al llegat artístic de la difunta. Es creen dos camins. Lligar-se al llegat o desfer-se’n. Neix una disputa pacífica i raonada dins el si familiar.

El dilema ens obliga qüestionar-nos la nostra relació amb l’art i els lligams que ens hi uneixen. Quins són, i especialment, com en són de forts? Observem com floreixen diferents sensibilitats dels protagonistes respecte la situació que els toca viure, i irremeiablement, afrontar. No de manera intensa, sinó quedant-nos en l’epidermis per no abandonar el to pacífic i plàcid del film. La sang no arriba al riu. La pel·lícula acaba tal com ha transcorregut. Com un rierol d’aigua cristal·lina, sinuós i a vegades de pendent pronunciat, però eminentment agradable.

Surto content de la sala, amb un aire encara més fred i tranquil que dues hores abans. El camí cap a casa fa baixada, a estones sinuós i a estones de pendent pronunciat, i el faig sorprenentment serè. Ja a casa, em poso al llit, amb els llençols nous i nets. Estan freds, i tan sols fan olor a llençols. De l’exterior n’entra una tènue llum, i sona Sigur Ros. Els llençols que tan sols fan olor a llençols i la música provinent de la gèlida Islàndia, així com la frescor de la tela, em reconforta, i em fan sentir estranyament reconfortat, serè i sense bri d’angoixa. Com L'heure d'été.

vint-i-set euros de vergonya

2008-12-09T14:57:00.000-08:00

recordeu qué cantaven la velvet underground a I'm waiting for the man ?

I'm waiting for my man
Twenty-six dollars in my hand
Up to Lexington, 125
Feel sick and dirty,
more dead than alive
I'm waiting for my man

jo sempre he entès (amb el meu deplorable anglès) que el bo de lou reed parlava d'anar a buscar cavall pels barris de més mala calanya de nova york. doncs bé, avui en dia, amb 27 euros (ja sé que no és el mateix, però estem parlant de 26 $ de fa quaranta anys) a segons quins llocs et pots comprar un disc. un disc per vint-i-set euros, si és que n'hi ha que tenen molt poca vergonya!

la qüestió és que acabo d'arribar al pis després de sortir a fer un cigarro a algun lloc ben fred, i m'he parat a mirar l'aparador de la botiga que discos coll té a la rambla. i he quedat astorat. la tònica general dels cd's era de 19 euros i escatx. una bestiesa. no cal dir que eren noms de gran qualitat, com la oreja de van gogh, gossos, el canto del loco, sabina etç... és igual. també n'hi havia de per exemple antònia font. de fet el coser y cantar (que si, 2 cd's + dvd i bla bla bla) és el cd de 27 euros i escatx. una puta vergonya. mai discutiré que avui en dia, comprar discos sigui alguna cosa així com un caprici petit burgès. perqué crec que ho és. igual que la premsa musical, o anar al cine o mil coses més. petits capricis que ens reconforten i sacien les nostres necesitats artístico-romàntiques. el que deia, caprici petit burgès si, però que mai ens conerteixin els nostres discos en un luxe.

nosoträsh - arte

2008-12-08T07:36:00.000-08:00

aquesta cançò, si ho recordo bé, la vaig posar al meu antic blog ara fa gairebé dos anys. com llavors sento anyorança d'un passat proper i la necessitat d'un futur millor. és tan dolça aquesta música que fan les asturianes, que mentre les escoltes sembla mentida que tot sigui tan complicat. un dia més optimista us posaré la pildora pop de nosoträsh "voy a aterrizar". allò si que és art...

dedicat als mals discs del passat

2008-12-08T07:18:00.000-08:00

Mai més t’escoltaré. Faré com si mai haguessis existit. Tot el que em puguis dir, ja m’ho vas dir. I m’ho vaig creure, però ara ja sé que tot eren mentides. Parlaves d’amor, d’amistat, d’unió, de “per sempres”. Tot m’ho vaig creure, però a casa meva ja no rodaràs més. Les portes seguiràn obertes per discs potser amb menys proposicions i juraments, peró més honestos. Amb tu vaig viatjar a molts llocs. Ara tinc la sensació que, passivament, tan sols em vas acompanyar. Que em vas enganyar. Has entrat en l’oblit. Mai aniràs a la basura, però no és cap gran victòria. Ni a la paperera de reciclatge de l’ordinador hi envio mp3's. No és cap victòria. A casa meva mai més. Cap victòria més. Dedicat als mals discs del passat.

possible b.s.o. de música freda per l'hivern més fred

2008-12-05T05:51:00.000-08:00

lali puna . . . shellac . . . portonovo . . . ruizpantaleón

stars of the lid . . . balago . . . frägil . . . lisabö . . . neu!

cloudland canyon . . . the letter e . . . steve von till . . .

neurosis . . . piano magic . . . sigur ros . . . polar . . .

family . . . kitsch . . . cobolt . . . ryuchi sakamoto . . .

christian fennesz . . . lágrima . . . la buena vida . . .

portishead . . . sr. chinarro . . . . . . . . . . . . . . . . . .

ha mort mikel laboa

2008-12-03T04:08:00.000-08:00

ha mort mikel laboa. no us enganyaré, no conec en profunditat la seva música. fins avui, només n'he escoltat tres o quatre temes, i no en sabria ben bé qué dir. però de casualitat he trobat una lletra seva que l'he trobat magnífica. rodona. amb sentit de l'humor. i maca... aquí ús la deix-ho...

O R D U A N Arratsero urreztatzen zen ibaiarenertzetatik ibiltzen nindunan orduan,ni jaio aurretik hila hintzela pentsatuz,edo nire heriotzeko uda berberan sortukohinduala lurrak laranja urez elikaturikosagarrondoaren mihura bezala.Espaloi orotan bilatzen ninanhire soineko gorri eta urdina.Gero, zakarrontzietako hondakinenbalioaz eztabaidatu gintunan,eta bidaia luzeren probetxuari buruz;Eta udazken hartan, izen ugariko emakumea bihurtuhintzenean,Casiopea eta Pollux, edo Isis and Pandora,eta Bereniceren ilea, elemental Mister Watson;Astelehen edo astearte batetan, gogoa higan nuela,Nire seksoan aurkitzen dun, qué barbaridad,Bagdad idatzi ninan gauez.Nire zerebroan hazten ditun Canadako basoak;Baina hi heu basorik arbatsuena.Orain, hire maitale traketsa naun, maitatzen haunat,etcetera, negu bezperetan etcetera etcetera.

(Hitzak: Bernardo Atxaga // Musika: Mikel Laboa)POR AQUEL ENTONCES

Por aquel entonces yo paseaba por las orillas de un río,

que se doraba cada dos o tres atardeceres,

y pensaba que quizá, ya hubieras muerto,

que quizá fueras a nacer más tarde,el mismo verano de mi muerte,

como un árbol alimentado con zumo de nubes de color naranja.

Por todas partes buscaba tu vestido azul y rojo.

Algo después, una noche,discutimos acerca del valor de las basuras,

sobre lo provechoso de los viajes largos;

Y aquel mismo otoño te convertiste en la mujer de los muchos nombres ,

eras Casiopea, y Polux, e Isis and Pandora,

y tu pelo no era otro,adivina adivinanza,que el de Berenice ( elemental Mr. Watson).

Y hubo un día, quizá un lunes o un martes

,en que te escribí aquello de que en mi sexose encuentra

(¡qué barbaridad¡),Bagdad,

En mi cerebro crecen los bosques de Canadá;

Pero tú el bosque más frondoso.

Ahora soy tu torpe amante, te quiero, etc.

como ante las puertas del invierno,etc. etc.

vendrán lluvias suaves...

2008-11-29T05:03:00.000-08:00

vendrán lluvias suaves y olores de la tierra, y golondrinas que girarán con brillante sonido; y ramas que cantarán de noche en los estanques y ciruelos de tembloroso blanco, y petirrojos que vestirán plumas de fuego y silbarán en los alambres de las cercas; y nadie sabrá de la guerra, a nadie le interesará que haya terminado. a nadie le importará, ni a los pájaros ni a los árboles, si la humanidad se destruye totalmente; y la misma primavera, a despertarse el alba sabrá que hemos desaparecido. RAY BRADBURY, de Crónicas Marcianas, 1946

PAS A NIVELL

2008-11-27T04:51:00.000-08:00

Títol: Pas a nivell
Dirigida i escrita per: Pere Vilà
Duració: 93'

Càsting: Marc Homs, Maite Buenafuente, Georgina Cardona, Mercè Compte, Joan Martí...

Els cicles de la vida s’acaben, i en comencen de nous. Un no sap fins a quin punt s’acostuma a una dinàmica, a una rutina, a unes parets. Fins que aquestes parets desapareixen d’enfront teu. Deixen d’embolcallar-te, de protegir-te del món exterior, tan gran i tan atapeït de boires. unes boires tan espesses que no et deixen ni tan sols veure els teus propis passos, encobrint els petits paranys que davant la invisibilitat es tornen immensos, insalvables. La confusió i la inseguretat apareixen. És hora d’espavilar-se sol. Sol. Sol? El final de la universitat pot precipitar aquestes sensacions. Només et queda tota una vida per davant, i ara és el moment, de sinó ho has fet abans, col•locar els fonaments. Toca construir. Però t’han deixat sense parets, i desconfies de les eines de que disposes. Quines opcions tens? I quines ambicions? Realment les coneixes? Es fa el buit, el món no és que s’enfonsi, sinó que s’alça imperiós i amenaçant, i fa una por terrible. I esdevé la foscor, la inactivitat vital del jovent que no veu una sortida. Es rebaixa el ritme cardíac, a un pas de la hibernació. L’apatia destaca com a fil conductor del film de Pere Vilà. Trobem un protagonista, del qual en sabem el nom per casualitat –podríem ser tots i cadascun de nosaltres- davant una situació complicada, vivint un estiu de merda. No es parla amb els companys de feina, -perquè no té res a dir-, només folla pagant –la timidesa el té atrapat-, i se li mort la iaia. El nou cicle vital comença fent pudor. El futur és incert, l’angoixa és real. I aquí.

family - dame estrellas o limones - martin se ha ido para siempre

2008-11-24T07:09:00.000-08:00

aquestes són unes de les cançons més precioses del disc de family, un dels millors lp's mai editats. i punt. no entraré a analitzar family. no em ve de gust i és complicadíssim. son (eren) massa grans per les paraules petites que jo conec. quasi tan gran com estimar. són unes cançons boniques fins a fer mal, però les vull compartir amb vosaltres. igual d'impossible que oblidar els grans moments resulta impossible oblidar les grans cançons, per molta il·lusió que ens pugui fer a vegades.

p.d. el video de martin se ha ido para siempre (el segon) és una versió del grup corazón.

por

2008-11-22T10:13:00.000-08:00

un ocell, amb el plumatge encara brillant reposa mort sobre una amaca plegada que tinc a la terrassa de la meva habitació. ha vingut a morir aquí. a vegades fa por com la teva vida es pot assemblar a una cançó de nacho vegas

-ocho años y medio-

Esta no es una película sobre mi, es una película sobre la música

2008-11-19T14:41:00.000-08:00

Dudak gizakiak batzen ditu. Dudak gizakiak batzen ditu. Dudak gizakiak batzen ditu... creuo la Plaça Constitució un fred matí en una gelada soledat. Hi ha poca gent corrent pel gris decorat. Dins meu ressona la frase de Lisabö. Un homeless, aliè a l’anar i venir de la gent atrafegada amb les seves indumentàries negres i tristes dorm, no sé si les últimes hores de la seva nit, tan diferent a la meva. Els nens xisclen al patí de l’escola. Aquesta remor que fan em resulta un inquietant reclam. Avui he sentit que els nens assoleixen la màxima felicitat entre els set i els catorze anys, període on ja entenen moltes coses, però no aquelles que són lletges. Aquestes últimes les pateixen, o millor dit afloreixen en l’adolescència. Evidentment que els hi passen desgràcies al seu voltant i que la vida els hi fa putades, però no les pateixen. Almenys per ara. Que aprofitin per ser uns despreocupats. És una gran sensació. Però, de cop, penso: als vuit anys no escoltava música, i això... això des del punt de vista actual em resultaria intolerable. Estic segur que si podés posar la cançó que estic escoltant ara mateix pels cascos, cada persona tindria una reacció diferent, però igualment memorable. “Dudak gizakiak batzen ditu” cridarien obrint la boca i ensenyant-nos les seves dents blanques, perfectes, ben posades i lluents. Sent francs, segurament a l’amplia majoria dels transeünts els resultaria molesta i incòmoda, simple soroll i distorsió. El mateix soroll i distorsió que em fa ballar l’ànima, però potser no els peus... Millor deixar de pensar en coses que sé que no passaran, ja que només saben fer mal i crear nostàlgies. Tan nostàlgies d’aquelles coses que no has tingut com de les que has tingut i viscut. El que no ha passat, no té perquè passar. I el que ha passat, doncs ha passat... i s’ha d’acceptar. He d’acceptar que Fugazi ja s’acosta a la dècada de silenci, o que els Smiths pleguessin massa d’hora com perquè els pogués veure en directe. O que el molt cabró de l’Ian Curtis es pengés, emplenant la llista de mites, però deixant-nos a tots una mica més orfes del que ja estem.
Pensant totes aquestes coses poc importants arribo al meu destí. Muface. És molt trist... és tan trist que em poso la música de Nick Drake. Faig l’encàrrec i torno a enfilar la plaça pensant en l’estona que passaré a El Cafè. No aparto la mirada de les meves bambes verdes, d’un verd que un dia va ser brillant, però que avui resulta apagat i descolorit. Es veuen brutes, les noto cansades de caminar pels carrers d’aquesta ciutat que em va adoptar fa uns anys i que sembla que ara me’n vulgui fer fora. Obro la porta d’El Cafè, i m’assento a la barra. Veig una parella asseguda a una de les taules que reposen a l’altre extrem de la sala. Semblen feliços i serens. Ella veu un té, mentre ell dóna discrets xarrups a un cafè amb llet. La gent passa tranquil·la pel carrer. Al carrer Ciutadans, les persones sempre semblen calmades. Al cap de dècimes de segon me n’adono que tal cosa no té sentit, ja que jo mateix m’hi passejo a diari.
Mentre sona al bar una cançó coneguda dels anys vuitanta que no arribo a desxifrar els meus pensaments viatgen (de nou) cap a un matí fred i solejat, amb l’aire parat, sense un bri de vent, fen un cigarro a les escales de la facultat, com a mínim serè i reposat, entenent alguna cosa, per aparentment intranscendent que pugui semblar. Passarà alguna amistat, ens saludarem, potser canviarem unes paraules, potser unes mentides, potser uns somriures. El matí en qüestió no serà la hòstia, però segurament serà millor que aquest. Potser em passaran pel cap alguns fantasmes. Però el que tindré al cap ja no serà Dudak gizakiak batzen ditu, sinó Dena aurreikusia dago, batzutan gustokoa suertatu arren. Si, seguiré escoltant Lisabö. Perquè, parafrasejant a Tony Wilson: “esta no es una película sobre mi, es una película sobre la música”.

BANDA SONORA NOVEMBRE

2008-11-18T05:15:00.000-08:00

NACHO VEGAS & CHRISTINA ROSENVINGE

ANARI

MOGWAI

WILLIS DRUMMOND

THE WEDDING PRESENT

BRIAN WILSON

LOS JAVALOYAS

LISABÖ

ILLINOISE

JEANETTE

GIGOLO AUNTS

i qué puc dir? doncs gràcies ...

lletres... lisabö - eraikitzen - ezarian lp

2008-11-17T04:24:00.000-08:00

lisabö

eraikitzen (del seu primer lp ezarian) 2000 Esan Ozenki

ERAIKITZEN. esan ez nuen guztiagatik, hitzei lur eman, nire asmoak akatu, isiltasuna nere egin, argia itzali, eta itxoiteari ekin nion. Dudak gizakiak batzen ditu. Ez daude egun osaturik ezta hitz perfekturik ere, bizitza errepikatuak besterik ezin dituen arrainekin amets egitea. Bost axola amodioa haragikeria bilatzen duten bi gorputzen arteko oiartzuna soilik izatea. Bost axola guztia beti ere zure haragikeria bilatzen bi gorputzen arteko oiartzuna soilik izatea. Bost axola guztia beti ere zure eskuek lainoak eraikitzen jarraitzen badute. Dena aurreikusia dago, batzutan gustokoa suertatu arren.

Trad. castellà

CONSTRUYENDO. por todo lo que no llegué a decir, enterré las palabras, aniquilé mis intenciones, me apropié del silencio, apagué la luz y me dispuse a esperar. Es la inseguridad la que une a las personas. No existen días ni palabras perfectas, tan sólo vidas que se repiten. Me da igual que el sol encierre en sus entrañas el rumbo de su mirada. Me da igual que el cielo sueñe con peces que tan sólo consigue acariciar. Me da igual que el amor resuene entre dos cuerpos que tan sólo buscan carne. Me da igual todo siempre y cuando tus manos sigan construyendo nubes. Todo es tan previsible, aunque a veces incluso llegue a gustarme.

curiositat històrica: karina i les cares B

2008-11-16T07:52:00.000-08:00

tots i totes coneixeu el tema el baul de los recuerdos de karina. s'ha fet súper mític i forma part de l'imaginari comú. doncs en el seu moment no va ser cara A de l'EP (editat el 1969) sinó que era la cara B. curiós.

about willis drummond

2008-11-16T07:30:00.000-08:00

willis drummond m'han atrapat. els he vist tres cops en les últimes setmanes i la seva música m'ha acaronat fins fer-me seu. el primer dia que els vaig veure va ser de teloners de lisabö a l'apolo. vam arribar a mig concert i ens vam quedar més aviat per darrere, fent la cerveseta. i em van molar, em van donar molt bon rollo, "música potent, ben feta i una gran actitud sobre l'escenari", vaig pensar. però el perqué d'estar a l'apolo era veure lisabö. les coses com son. per cert, el concert de lisabö va ser poc menys que memorable. farà un parell de setmanes, en carlus em va trobar pel carrer i em va dir que tocaven subterranean kids a vidreres gratis. vaig mirar el myspace i ...sorpresa! els willis drummond toquen de teloners. ara segur que s'hi ha d'anar, vaig pensar. i a vidreres els d'iparralde van estar molt bé, tot i el handicap que suposa tocar en un pavelló. el concert va ser un bon drogasso de post rock, riffs guitarreros d'herència ac/DC (permeteu-me la llicència de barrejar conceptes) i una actitud punk que feia por. chapó. i tot just al dia següent toquen juntament amb els molt recomanables illinoise a un bar de maçanet de la selva, el pierrot lunar, que dit sigui de pas, quin bar més PERFECTE! deixeuvos-hi cuare un dia, és molt acollidor. doncs ahir, després d'un bon concert (almenys els 20 minuts que vam veure) d'illinoise, l'expectació era màxima per veure els willis drummons a peu de terra, a dos pams de tu. i aquí la cosa ja va cambiar. vam saltar, vam cridar, vam anar per terra, vam ballar, vam disfrutar, vam tancar els ulls i ens vam deixar endur per la música. va sorgir la màgia. ara les coses s'han simplificat molt. WILLIS DRUMMOND M'ENCANTEN. feis mesos (per no dir anys) que no s'entia l'excitació pel directe d'un grup nou. willis drummond acaben d'entrar al club dels (meus) concerts històrics.

BSO. jeanette soy rebelde / oye mama, oye papa EP 1971

no lloro por ti

2008-11-13T11:02:00.000-08:00

verano fatal

2008-11-13T11:00:00.000-08:00

verano fatal. nacho vegas & christina rosenvinge

2008-11-13T10:36:00.000-08:00

estic a punt de fer una cosa que a en xavi panero li donarà molt pel cul... ressenyaré un disc sense haverme'l comprat. comentar un disc a partir del cutre i inexistent format de l'mp3, és una mica trist, però mala llet. el disc en qüestió és verano fatal de nacho vegas i christina rosenvinge. per començar diré que m'encanta, que fa ja bastant (molt) temps que me l'havia baixat i que fins els últims dies no m'¡havia parat a escoltar-lo detingudament. m'ha atrapat a mitjes, m'explicaré. de les set cançons que té el disc, tres són espectaculars i me n'he enamorat fàcil-fàcil. són la una- ayer te vi, la cuarta - no lloro por ti i la setena- verano fatal. les restants no m'han enganxat gaire, però el que penso és que aquest fet és normal en discs compartits per dos artistes. per nassos n'ha de sortir una cosa nova, especialment amb textures noves. les leltres són directes, tracten d'una relació noi-noia amb els respectius diàlegs, però sense caure en l'error-paradigma pimpinela. és un disc curt, però no fàcilment digerible dins el món que va entre cavall de la cançó d'autor elèctrica i el pop-rock. és indubtablement fosc, amb guitarres que es creuen i es creuen, però amb moments delicats i dolços ( al mateix moment que literàriament duríssims) . el millor moment d'aquesta índole és sens dubte la cançó no lloro por ti. a mi em recordo molt a pic-nic, amb la veu dolça i de posat ingènua que li dóna christina rosenvinge. és dolça i amarga, és una petita cançó que passa a ser una de les molt grans. és enorme, tan com verano fatal, un tema amb innegable vocació de hit, amb una lletra molt bona i a frases magnífica. ús el recomano fervorosament, més si esteu en un moment de la vostra vida de necessitats com la tranquilitat i la pau. ús adjunto un parell de videos. verano fatal i no lloro por ti. que vagi de gust!

standstill - diez años y una zanahoria

2008-11-10T05:58:00.000-08:00

titol - diez años y una zanahoria. standstill 1997 - 2007
direcció, guió i montatge - enric montefusco
montatje i post-producció - rosa rydahl
duració- 80'
extres - "yo, fui yo: los exestandstillers" 13'

editat per: buena suerte i pias spain

bonic document el que ens serveixen els standstill amb aquest dvd autoeditat. standstill s'han anat convertint poc a poc i a base de discs bons i de discs excel·lents en una de les realitats més sólides de la música independent a nivell estatal i europeu. han passejat el seu demolidor directe per tot el vell contienent, atrapant a molts de nosaltres amb la seva intensa, emotiva i cambiant música.
el documental està bàsicament format per grabacions casolanes, que abarquen tota la trajectòria del grup, des de la formació d'un grup per tres adolescents enamorats del hardcore clàssic fins als standstill dels nostres dies. la narració del film va a càrrec principalment pels tres membres més antics del grup, (enric montefusco, ricky lavado i piti elvira) i de les seves respectives mares. les entrevistes a les mares dels membres ens ofereixen una altre visió de la formació i desenvolupament d'un grup. sorgeixen les ansietats maternes en referència al (escàs) benestar econòmic que pot oferir una banda de rock en aquest país, així com un testimoni de com les ambicions d'un mateix poden sobrepassar els límits que ens marquem i el trencament amb aquella seguretat del treball normal-vida normal. és un dels punts importants del dvd, la certesa i les ganes de viure un somni, amb les dificultats i penúries que comporta tal ambició. no ens enganyem, el documental té molt d'autoreivindicació, amb un cert tint heroic en la trajectòria de la banda.

les veus dels tres membres sorgeixen d'antigues entrevistes i grabacions casolanes i del visionat del primer montatge del film, el que li dóna un cert punt casual a les conversacions i opinions que sorgeixen sobre la marxa del visionat, li dóna un punt fresc a la narració del documental.

com a extres, el més que recomenable "yo, fui yo: los exstandstillers" que vam poder veure a l'espectacle 1,2,3 al festival mapa a calabuig, un dels grans moments que, almenys a mi, m'han ofert d'standstill. aquest documental ens relata la història de standstill, que és una miqueta la història de molts de nosaltres, un grup que ens ha donat bastants grans moments i alguna desil·lusió... però no deixen de formar part de nosaltres. a mi sense anar més lluny em van cambiar la percepció sobre la música amb aquell directe acollonant del sant feliu hardcore 2001 quan tenia 16 tendres anys. va ser d'aquells concerts que t'ès impossible enrecordarte'n de res clarament. per tan, un gran concert. gràcies standstill, allàm si encara estem tots vius quan celebreu els vint anys... esperem que si.

concert - the wedding present + illinoise

2008-11-10T05:41:00.001-08:00

lloc: sala platea
dia: diumenge 09 novembre
hora: 19.00 h
públic: ple!

només arribar a platea em vaig endur la primera sorpresa, la sala estava plena de gom a gom. només havia estat una vegada (farà uns 5 o 6 anys) a platea i recordo que em va semblar una merda molt grossa i me'n vaig anar al cap de 15 minuts. la recordaba més gran, però aquest fet no treia cap mèrit al ple aboslut i rotund que es va viure per veure els the wedding present i els illinoise, de vidreres.

cada cop que veig illinoise em convençen més, la seva música barreja de pop, noise i emo cualla bé, es veu un grup sincer i que viuen el directe fins l'últim alé del concert. els agrada fer soroll, i puntualment saturen les guitarres que dóna verdader gust. se'ls veu encara un llarg camí per davant així com uns anys ja sobre els escenaris, i apunten grans maneres. va ser un bon aperitiu mentre esperàvem l'aparició dels de leeds.
aparició, que tot sigui dit, es va fer esperar, ja que entre grup i grup es va cambiar tot l'equip de sobre l'escenari. després d'aquesta molesta espera, van pujar els quatre membres de the wedding present, i ens van oferir un show poc donat a la sensibilitat pop i si més encarat a temes més noise i menys delicats. el so tampoc acompanyava, de fet, el concert va tenir un so dolent. sonava molt brut i poc definit, però el concert dels de leeds ens va donar grans moments, especialment amb els temes del take fountain, que és l'lp que tinc més escoltat. el tracte amb el grup, bàsicament canalitzat per david gedge, lider i vocalista del grup, va ser cordial i proper.

ja tinc ganes de veurel's a l'apolo 2 el pròxim diumenge amb un millor so. tot i aixó, no deixa de ser una gran notícia poder veure un grup del nivell de the wedding present a la nostra petita girona per un preu petit (5 euros). un bon concert i un bon gust de boca!