“Sólo otras dos bandas han significado para mi tanto como Slint en los últimos años y sólo una de ellas, The Jesus Lizard, han hecho un disco tan bueno. Estamos en tiempos de pequeñeces: música de baile, tres variedades de rock duro sin muchas ideas, cantantes sin alma, rap de slogans infantiles y baladas sin pelotas. Mis instintos me dicen que la sequía continuará por un tiempo, probablemente hasta que las bandas a las que Slint influirán alcancen la madurez. Mientras tanto, escuchen este disco y dense una patada si nunca fueron a verlos en directo. En diez años, mentirán como los capullos que son y dirán que lo hicieron de todos modos. Diez putas estrellas.”
Steve Albini
Productor (no produeix-ho, grabo els discs)
Membre de Big Black, Rapeman i Shellac
Steve Albini
Productor (no produeix-ho, grabo els discs)
Membre de Big Black, Rapeman i Shellac
És Steve Albini, qui amb la seva afilada i bífida llengua parla amb més excel·lència de Slint, que sense cap mena de dubte són una de les meves obessions, i cada dia la de més persones atrapades a la teranyina dels quatre de Lousville (kentucky). David McCahan (guitarra i veu), David Pajo (guitarra), Britt Walford (bateria), i Todd Brashaer (baixista) (1) conduïren una de les carreres més fosques i més propensa a condemnar al grup com a mític, maleït o críptic que mai s'han vist. Pel camí deixaren dos LP's (Tweez i Spiderland) i un EP homònim editat de forma pòstuma el 1994 per Touch & Go. Història breu de Slint:
1987 - graben Tweez produït per Steve Albini
1989 - Jennifer Hartman Records edita Tweez
graben Spiderland
graben Glenn i Rhoda (inclosa en Tweez)
1991 - Touch and Go edita Spiderland
1993 - Touch and Go reediten Tweez
1994 - Touch and Go editen l'EP homònim amb els temes Glenn / Rhoda en format 10"
2005 - Slint es reuneixen. Concert cancel·lat a Barcelona
2007 . Finalment Slint toquen a casa nostre, al Primavera Sound.
Gairebé ignorats en el seu moment, anys més tard són reclamats i reivindicats com a pedra filosofal de la música post rock que es desenvolupa al llarg dels anys 90 als dos costats de l'Atlàntic. Però mentre Nirvana triumfaven a escala planetària Slint seguien sent la música alternativa a la música alternativa, amb la grandesa que això suposa.
La seva música, avui al 2008, segurament encara no ha estat superada dins el gènere. Estic convençut que costaria trobar un músic de post rock que s'atrevís a col·locar la seva obra per damunt del grup de Louisville. Sobretot de Spiderland, punt àlgid de Slint. Sé que suposar no és molt científic, però aquesta suposició la trobo d'allò més seriosa, a part de dubtar molt profundament si pretenc escriure de forme científica. La música de Slint transmet una tensió i una contundència colpidores, sense haver de sonar estrictament durs o distorsionats. Aquesta idea es va desenvolupant a mesura que entres a les seves cançons, al seu món. Un binomi baix-bateria esgotador, rítmic fins a la màxima expressió, amb un treball de guitarres en absolut virtuós, i si destinat a esdevenir un seguit de tempestes aparentment tranquiles. Per altre banda utilitzen la veu estrictament com un instrument més, col·laborant a crear la tensió desmesurada que caractritza la seva música. Les seves lletres, fosques i ocultistes, ens relaten històries tristes irremeiables i tristes. Juguen amb l'ambigüitat i l'ocultisme, amagant-nos la cara oculta de cada lletra.
No obstant, aquests trets van molt més enllà de la música. Les imatges que ens han arribat del grup a través de portades o fotografies promocinals aprofundeixen en el cripticisme de la banda. Només cal observar la fotografia que més ha perviscut sobre ells, la portada d'Spiderland (que és la que podeu veure més amunt), presa per Will Oldham (Bonnie "Prince" Billy), també de Louisville. Poques vegades una portada haurà estat tan necessària i fidel al mateix moment al contingut del disc. Inquitant, perturbadora, asfixiant...són adjectius que es poden aplicar (que s'haurien d'aplicar!) a la música de Slint. Deixeu-me dir que em podria estar hores mirant fixament la portada del vinil a les meves mans, intentant desxifrar qué els passava pel cap a quatre adolescents de finals dels '80 de Louisville, ciutat de gairebé 700.000 habitants encorada en les catarates del riu Ohio, per compondre una música tan avançada, perturbadora i fascinant. Observa com els quatre Slint miren a l'oient, desafiant-lo a entrar a la terra d'aranyes, inquietant, eterna.
Només em queda dir que parlar d'Slint se'm gira com un acte complicat, però apassionant. Cada pocs mesos no puc estar-me de fer-ho. Slint, Slint, Slint. Deu putes estrelles.
(1) A Tweez, toca el baix Ethan Buckler.
1987 - graben Tweez produït per Steve Albini
1989 - Jennifer Hartman Records edita Tweez
graben Spiderland
graben Glenn i Rhoda (inclosa en Tweez)
1991 - Touch and Go edita Spiderland
1993 - Touch and Go reediten Tweez
1994 - Touch and Go editen l'EP homònim amb els temes Glenn / Rhoda en format 10"
2005 - Slint es reuneixen. Concert cancel·lat a Barcelona
2007 . Finalment Slint toquen a casa nostre, al Primavera Sound.
Gairebé ignorats en el seu moment, anys més tard són reclamats i reivindicats com a pedra filosofal de la música post rock que es desenvolupa al llarg dels anys 90 als dos costats de l'Atlàntic. Però mentre Nirvana triumfaven a escala planetària Slint seguien sent la música alternativa a la música alternativa, amb la grandesa que això suposa.
La seva música, avui al 2008, segurament encara no ha estat superada dins el gènere. Estic convençut que costaria trobar un músic de post rock que s'atrevís a col·locar la seva obra per damunt del grup de Louisville. Sobretot de Spiderland, punt àlgid de Slint. Sé que suposar no és molt científic, però aquesta suposició la trobo d'allò més seriosa, a part de dubtar molt profundament si pretenc escriure de forme científica. La música de Slint transmet una tensió i una contundència colpidores, sense haver de sonar estrictament durs o distorsionats. Aquesta idea es va desenvolupant a mesura que entres a les seves cançons, al seu món. Un binomi baix-bateria esgotador, rítmic fins a la màxima expressió, amb un treball de guitarres en absolut virtuós, i si destinat a esdevenir un seguit de tempestes aparentment tranquiles. Per altre banda utilitzen la veu estrictament com un instrument més, col·laborant a crear la tensió desmesurada que caractritza la seva música. Les seves lletres, fosques i ocultistes, ens relaten històries tristes irremeiables i tristes. Juguen amb l'ambigüitat i l'ocultisme, amagant-nos la cara oculta de cada lletra.
No obstant, aquests trets van molt més enllà de la música. Les imatges que ens han arribat del grup a través de portades o fotografies promocinals aprofundeixen en el cripticisme de la banda. Només cal observar la fotografia que més ha perviscut sobre ells, la portada d'Spiderland (que és la que podeu veure més amunt), presa per Will Oldham (Bonnie "Prince" Billy), també de Louisville. Poques vegades una portada haurà estat tan necessària i fidel al mateix moment al contingut del disc. Inquitant, perturbadora, asfixiant...són adjectius que es poden aplicar (que s'haurien d'aplicar!) a la música de Slint. Deixeu-me dir que em podria estar hores mirant fixament la portada del vinil a les meves mans, intentant desxifrar qué els passava pel cap a quatre adolescents de finals dels '80 de Louisville, ciutat de gairebé 700.000 habitants encorada en les catarates del riu Ohio, per compondre una música tan avançada, perturbadora i fascinant. Observa com els quatre Slint miren a l'oient, desafiant-lo a entrar a la terra d'aranyes, inquietant, eterna.
Només em queda dir que parlar d'Slint se'm gira com un acte complicat, però apassionant. Cada pocs mesos no puc estar-me de fer-ho. Slint, Slint, Slint. Deu putes estrelles.
(1) A Tweez, toca el baix Ethan Buckler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada