Esta no es una película sobre mi, es una película sobre la música

Dudak gizakiak batzen ditu. Dudak gizakiak batzen ditu. Dudak gizakiak batzen ditu... creuo la Plaça Constitució un fred matí en una gelada soledat. Hi ha poca gent corrent pel gris decorat. Dins meu ressona la frase de Lisabö. Un homeless, aliè a l’anar i venir de la gent atrafegada amb les seves indumentàries negres i tristes dorm, no sé si les últimes hores de la seva nit, tan diferent a la meva. Els nens xisclen al patí de l’escola. Aquesta remor que fan em resulta un inquietant reclam. Avui he sentit que els nens assoleixen la màxima felicitat entre els set i els catorze anys, període on ja entenen moltes coses, però no aquelles que són lletges. Aquestes últimes les pateixen, o millor dit afloreixen en l’adolescència. Evidentment que els hi passen desgràcies al seu voltant i que la vida els hi fa putades, però no les pateixen. Almenys per ara. Que aprofitin per ser uns despreocupats. És una gran sensació. Però, de cop, penso: als vuit anys no escoltava música, i això... això des del punt de vista actual em resultaria intolerable. Estic segur que si podés posar la cançó que estic escoltant ara mateix pels cascos, cada persona tindria una reacció diferent, però igualment memorable. “Dudak gizakiak batzen ditu” cridarien obrint la boca i ensenyant-nos les seves dents blanques, perfectes, ben posades i lluents. Sent francs, segurament a l’amplia majoria dels transeünts els resultaria molesta i incòmoda, simple soroll i distorsió. El mateix soroll i distorsió que em fa ballar l’ànima, però potser no els peus... Millor deixar de pensar en coses que sé que no passaran, ja que només saben fer mal i crear nostàlgies. Tan nostàlgies d’aquelles coses que no has tingut com de les que has tingut i viscut. El que no ha passat, no té perquè passar. I el que ha passat, doncs ha passat... i s’ha d’acceptar. He d’acceptar que Fugazi ja s’acosta a la dècada de silenci, o que els Smiths pleguessin massa d’hora com perquè els pogués veure en directe. O que el molt cabró de l’Ian Curtis es pengés, emplenant la llista de mites, però deixant-nos a tots una mica més orfes del que ja estem.
Pensant totes aquestes coses poc importants arribo al meu destí. Muface. És molt trist... és tan trist que em poso la música de Nick Drake. Faig l’encàrrec i torno a enfilar la plaça pensant en l’estona que passaré a El Cafè. No aparto la mirada de les meves bambes verdes, d’un verd que un dia va ser brillant, però que avui resulta apagat i descolorit. Es veuen brutes, les noto cansades de caminar pels carrers d’aquesta ciutat que em va adoptar fa uns anys i que sembla que ara me’n vulgui fer fora. Obro la porta d’El Cafè, i m’assento a la barra. Veig una parella asseguda a una de les taules que reposen a l’altre extrem de la sala. Semblen feliços i serens. Ella veu un té, mentre ell dóna discrets xarrups a un cafè amb llet. La gent passa tranquil·la pel carrer. Al carrer Ciutadans, les persones sempre semblen calmades. Al cap de dècimes de segon me n’adono que tal cosa no té sentit, ja que jo mateix m’hi passejo a diari.
Mentre sona al bar una cançó coneguda dels anys vuitanta que no arribo a desxifrar els meus pensaments viatgen (de nou) cap a un matí fred i solejat, amb l’aire parat, sense un bri de vent, fen un cigarro a les escales de la facultat, com a mínim serè i reposat, entenent alguna cosa, per aparentment intranscendent que pugui semblar. Passarà alguna amistat, ens saludarem, potser canviarem unes paraules, potser unes mentides, potser uns somriures. El matí en qüestió no serà la hòstia, però segurament serà millor que aquest. Potser em passaran pel cap alguns fantasmes. Però el que tindré al cap ja no serà Dudak gizakiak batzen ditu, sinó Dena aurreikusia dago, batzutan gustokoa suertatu arren. Si, seguiré escoltant Lisabö. Perquè, parafrasejant a Tony Wilson: “esta no es una película sobre mi, es una película sobre la música”.