I don't want grow up

I don’t want grow up, canta Tom Waits. Cançó que fou versionada pels Ramones. I perquè no volem créixer? Aquesta pregunta no la penso contestar. Al seu lloc, hi faré una afirmació. Amb cinquanta anys vull seguir disfrutant del punk-rock (en el seu més ampli espectre). Serà possible extrapolar una música eminentment adolescent a una edad i conducta plenament adultes? Sorgirà la vergonya? La desubicació?

Si d’aquí vint-i-cinc anys, per exemple, em molesta l’amfetamínica rapidesa de NOFX i Randy, la contundència i brillantor en el so de Refused, la ràbia desbocada de Rites of Spring o la foscor de Lisabö, serà, si més no, una bona decepció.

Escoltaré noves músiques, segurament els horitzons musicals seguiràn eixamplant-se. Comportarà aquest fet deixar de banda estils i sonoritats tan estimades en el passat? Em temo que si. Qui més qui menys ja ho ha comprovat. Qui més qui menys ja ha garbellat entre la seva discografia, desterrant discs a l’oblit, situant-los a una invisible segona fila, metafòrica o literalment parlant. És un procés natural, i suposo que sa. Darwinisme musical. Youth of Today no ha sobreviscut, va esdevenir sorra ja a les primeres garbellades. HHH, per altre banda, sobreviu com a “pepita de oro”. I m’agradaria que ho seguís sent per sempre. El seu so no canviarà ni les composicions no es suavitzaran. Les gravacions són immutables. Suportaré aquesta immutabilitat de la música que ara em fa perdre el nord i em fa plorar o cridar d’emoció? Ens farem grans musicalment? Espero que no, però em temo que si. I don’t want grow up.