Títol V.O. L'heure d'été
Títol traduït - les hores de l'estiu
Any de producció - 2008
Direcció - Olivier Assays
Guió - Clémence Shaeffer
Fotografia - Eric Gauthier
Intèrprets: Juliette Binoche (Adrienne), Charles Berling (Frédéric), Edith Scob (Hélène), Kyle Eastwood (James), Valérie Bonneton (Angela), Jérémie Rénier (Jérémie), Dominique Reymond(Lisa), Jean-Baptiste Malartre (Michel Waldemar), Isabelle Sadoyan (Eloise)
Fa una fred meravellosa, aquesta nit al Barri Vell de Girona, l’aire és calmat i serè, al mateix moment que d’una suau fredor. Vaig intranquil i just de temps. Arribo, entro al pati de butaques i tinc el temps just per treure’m l’abric i seure quan les llums de la sala es tanquen. Comenta L'heure d'éte. Dins un marc paisatgístic que enamora, situat a l’Ille de France ens trobem amb una família gaudint de l’aniversari de la seva matriarca. És una família geogràficament fragmentada, tema recurrent en la filmografia del cineasta francès, i ens ho deixa ben clar des dels primers instants del film.
La mort es respira des dels primers minuts de metratge, dins, però, d’un episodi vital de la família (però fugaç). És estiu. Però esdevé la pèrdua. La família perd un membre, la mare, que conserva una més que important col·lecció d’art del segle XIX, i el més important, juga el paper de vincle entre els tres fills. Sense la seva presència es perfila complicada la reunió.
La pèrdua de la mare va més enllà, en diferent mesura entre els tres germans. La pèrdua humana s’estén a un sentiment de pèrdua major. De llocs, d’ambients, de l’olor de la fusta vella d’una vitrina o d’un escriptori… La fragmentació geogràfica de la família i les necessitats individuals que comporta desvelen les diferents opcions que mantenen la triada descendent en referència al llegat artístic de la difunta. Es creen dos camins. Lligar-se al llegat o desfer-se’n. Neix una disputa pacífica i raonada dins el si familiar.
El dilema ens obliga qüestionar-nos la nostra relació amb l’art i els lligams que ens hi uneixen. Quins són, i especialment, com en són de forts? Observem com floreixen diferents sensibilitats dels protagonistes respecte la situació que els toca viure, i irremeiablement, afrontar. No de manera intensa, sinó quedant-nos en l’epidermis per no abandonar el to pacífic i plàcid del film. La sang no arriba al riu. La pel·lícula acaba tal com ha transcorregut. Com un rierol d’aigua cristal·lina, sinuós i a vegades de pendent pronunciat, però eminentment agradable.
Surto content de la sala, amb un aire encara més fred i tranquil que dues hores abans. El camí cap a casa fa baixada, a estones sinuós i a estones de pendent pronunciat, i el faig sorprenentment serè. Ja a casa, em poso al llit, amb els llençols nous i nets. Estan freds, i tan sols fan olor a llençols. De l’exterior n’entra una tènue llum, i sona Sigur Ros. Els llençols que tan sols fan olor a llençols i la música provinent de la gèlida Islàndia, així com la frescor de la tela, em reconforta, i em fan sentir estranyament reconfortat, serè i sense bri d’angoixa. Com L'heure d'été.
La mort es respira des dels primers minuts de metratge, dins, però, d’un episodi vital de la família (però fugaç). És estiu. Però esdevé la pèrdua. La família perd un membre, la mare, que conserva una més que important col·lecció d’art del segle XIX, i el més important, juga el paper de vincle entre els tres fills. Sense la seva presència es perfila complicada la reunió.
La pèrdua de la mare va més enllà, en diferent mesura entre els tres germans. La pèrdua humana s’estén a un sentiment de pèrdua major. De llocs, d’ambients, de l’olor de la fusta vella d’una vitrina o d’un escriptori… La fragmentació geogràfica de la família i les necessitats individuals que comporta desvelen les diferents opcions que mantenen la triada descendent en referència al llegat artístic de la difunta. Es creen dos camins. Lligar-se al llegat o desfer-se’n. Neix una disputa pacífica i raonada dins el si familiar.
El dilema ens obliga qüestionar-nos la nostra relació amb l’art i els lligams que ens hi uneixen. Quins són, i especialment, com en són de forts? Observem com floreixen diferents sensibilitats dels protagonistes respecte la situació que els toca viure, i irremeiablement, afrontar. No de manera intensa, sinó quedant-nos en l’epidermis per no abandonar el to pacífic i plàcid del film. La sang no arriba al riu. La pel·lícula acaba tal com ha transcorregut. Com un rierol d’aigua cristal·lina, sinuós i a vegades de pendent pronunciat, però eminentment agradable.
Surto content de la sala, amb un aire encara més fred i tranquil que dues hores abans. El camí cap a casa fa baixada, a estones sinuós i a estones de pendent pronunciat, i el faig sorprenentment serè. Ja a casa, em poso al llit, amb els llençols nous i nets. Estan freds, i tan sols fan olor a llençols. De l’exterior n’entra una tènue llum, i sona Sigur Ros. Els llençols que tan sols fan olor a llençols i la música provinent de la gèlida Islàndia, així com la frescor de la tela, em reconforta, i em fan sentir estranyament reconfortat, serè i sense bri d’angoixa. Com L'heure d'été.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada