peses prou per enfonsar-te

Tot estant a El Café, em ve una imatge al cap. Mar obert, un vaixell, nou però mig derruït lluitant contra el temporal, i a popa un personatge amb un arpó. Embogit, però serè. Crida, però no n’entenc les paraules. Mira al mar. Altres homes, amb cara de circumstàncies, se’l miren des d’una distància prudencial. A qui miren és al capità del vaixell que expira. A més de ser-ne el capità, és qui posa la música. Mentre l’aigua de les onades puja i llisca per coberta sona Muse. Perquè Muse? Perquè és la música per un final. Per un avió a punt d’esclatar. I perquè no, per un vaixell a punt ser empassat per l’oceà. Com dirien Kitsch a Oceà (Kitsch 7, Ariadna Records 2002)

“peses prou per enfonsar-te”

Segueix-ho veient al capità, anomenem-lo Sam Bean. El motiu? Doncs la barba. Segueix cridant direcció al mar. Mou l’arpó amb el seu braç dret en un gest quasi primitiu. Es gira cap als seus homes, i crida “Felicity! Felicity! Felicity!”. De cop veig la paraula escrita. És el nom de la nau. Hi ha un canvi de música, sóna Love of Lesbian, més concretament “Noches reversibles” (Naïve 2007)

“Oh, oh oh oh oh, creo que voy a empezar a romperme, oh oh oh oh oh, y ya no me importa que mire la gente”

Semblen les fustes qui, a punt de partir-se, cantin la cançó. O la vela al caure.

De sobte, apareix la balena (si, la que esperàveu, però no es diu Moby Dick, es diu Future) els crits dels mariners es mengen la música. Qui no crida és Sam Bean. Diu unes paraules per si mateix que mai coneixerem. Encorba el seu cos per llançar la seva arma, que resulta ser la seva última oportunitat. Tota una vida en un gest. I esdevé l’error, no li clava. La cua de la balena percudeix el casc del vaixell. És el cop final, al que succeeix l’onada final. Per segon cop, el capità es gira cap als mariners, i pronuncia, cridant, les seves últimes paraules:

“Ho hem intentat. Cap Déu podrà dir el contrari. Ni cap home, ni cap dona. Em sento vençut... però honrat. Ho tornaria a provar sense dubtar un segon! Tornaria a anar darrere Future, ambicionant-la i desitjant-la. Felicity s’enfonsa, ella s’escapa, és lliure. I nosaltres a punt de ser oblidats”

I el veig enfonsar-se, trencat, derrotat i desdibuixat... però digne, preparat per renèixer.

Ets lluny, no ho veus?
Ets prou lluny per ofegar-te
A remolc de les onades
el blau se’t fa un color estrany,
una boira de sang, d’aigua perversa

Ets lluny, no ho veus?
I peses prou per enfonsar-te.
A remolc de les onades
a embranzides vas deixant
el que et va costar tant:
tota una vida

Quin oceà t’ha tocat per empassar-te?
Quin oceà has triat per oblidar-me?
Quin oceà serà la fi del teu viatge?
Quin oceà...?

(Kitsch)