ni tan sols un llac

Estic a la facultat, a una aula del segon pis. Miro per la finestra i veig un llac més enllà de la Devesa de Girona. Al fons unes muntanyes no nevades. Rodejant el llac hi ha fàbriques, grues i columnes de fum. Però l’aigua hi és ben neta, cristal·lina i calmada... he vist un peix saltar! No sé com explicar la il·lusió que m’ha despertat... semblava un d’aquells peixets que salten a la platja ben d’hora al matí, a prop del moll grec d’Empúries.

També veig un piragüista, i intento endinsar-me dins la seva ment i llegir-ne els pensaments, allò que li fa donar una palada rere l’altre. Sembla que faci un exercici matemàtic, tan precís i constant, amb una autèntica voluntat de ferro. Tindrà un objectiu, un lloc on arribar? Per la cara que posa, penso que l’objectiu és un oblit. Oblidar, o que l’oblidin. Mentre segueix palejant, em corren les cortines davant la cara d’estaquirot. Diuen que el sol de ponent “”molesta”. Serà que els molesta la realitat, allò inevitable, aquella llum que ens arriba des d’un angle baix i que tot molestant la nostra visió, ens avisa que el dia s’està acabant.

Ja no veig el llac, i me’n recordo del que hi ha allà on jo l’he vist. Ni més ni menys que una fàbrica blanca i immensa que amb el reflex de la llum del sol adquireix un to blavós. Mentre m’ho han deixat mirar... hauria jurat que allò era un llac. Ara ja dubto.

Ara dubto de tot.