23 de març 2009

Jah didn't kill Johnny - Sage Francis

Una harmònica sona en la llunyania. Curiosament, sona de fusta. De roure. El passat és aquí. Tot apoderant-se del present, la música em diu que els temps passats no moriran. Que no moriran mai entre els ossos que composen el meu fràgil crani, mentre el múscul, [muscle museum - muse] incansable així ho segueixi volent. Que segons quins carrers seguiran essent grocs, tot anant sobre dues rodes. Que la foscor mai amagarà els colors, i que una nit mai guanyarà a la sortida del sol, també groc. De fet, el veiem groc, però suposo que no és groc. Suposo que tot és molt relatiu quan discuteixes amb tu mateix.

I un bon dia, uns ulls se t’acosten. Una manera de caminar. Inconfusible. El pentinat és diferent... i la roba, com sempre tan ben combinada, tan 90’s, i un trepitjar d’allò més silenciós... [boys don’t cry – the cure] El carrer de l’ Oscar cada cop m’agrada més, i me n’he adonat que, tot i que mai serà simplement el carrer de l’ Oscar, és el carrer de l’ Oscar. Perquè les llunes creixen, minven, tornen a créixer, i tornen a minvar tot indicant-me que m’estic fent gran. Immers en ple procés. Que ja he oblidat les lletres d’aquelles velles cançons. [s’ha fet gran- els pets] I que m’és igual. Ja no he de recular. Els ulls que se m’acosten desperten una pregunta dins meu. Com demanar perdó? I més concretament, com demanar-me perdó? Com puc perdonar les grans cagades de la meva puta vida? No tinc resposta. Només se m’acut que la redempció pot arribar regalant-me una nova vida, [es que sí - astrud] sense abaixar el cap pel pes del passat pressionant-me la nuca. Com un tatuatge de gegants paraules fet amb una tinta repleta de metalls pesats.

Renéixer. [new born - muse]. No esperar res del passat, clavar el darrer clau a un fèretre construït amb fusta de roure. I mantenir-lo tancat. Però proper, perquè la seva visió ja no causa dolor, aquell dolor primigeni que t’indica un punt de sortida existencial [it’s a new life, a new world!!!] sinó que causa tranquil·litat. La tranquil·litat de saber que les coses es superen, potser no de forma neta com a les pel·lícules, però es deixen enrere.

Avui, tot pedalejant Puig Segalar amunt [tour de france - kraftwerk] me n’he adonat que Sage Francis té raó. Si ni la beguda, ni el tabac, ni el cavall, ni les dones ni el mateix senyor Déu van poder matar a Johnny Cash, ningú matarà al pesat passat que corre com un gos brut i descarat tot evitant un bany d’aigua i sabó. I mentre no em mossegui, això està bé... el meu passat també sóc jo i no penso en morir. Ni de conya.


life is easy


b.s.o del dia:

a les 13.00 recent aixecat:
temps o rellotge –sanjosex

de camí al poble:
cadena 100

ben dinat:
madee (songs from cydonia)

cap a figueres:
sage francis (a healthy distrust)

tornant de figueres:
new born pug in baby muscle museum - muse

a casona escrivint:

femme fatale – the velvet underground
boy’s don’t cry – the cure
new born – muse
jah didn’t kill Johnny – sage francis

a punt d’anar a dormir:
say – el perro del mar
aislado – a room with a view

i per dormir triaré...

the ionic spell - standstill


és que aquests dies tan sensitius (perdoneu el moment jipi) no s’entenen sense la música



1 comentari:

Anònim ha dit...

només el passat i el futur són TEMPS...... el present no: el present és eternitat.

mmm, vale... perdó pel moment jipi... i misticoide ;)

ja t'ho he dit q m'encanta com escrius, no?