La música és molt més que un seguit de notes encadenades una darrere l’altre, amb més o menys gràcia i ingeni. La música és molt més que una melodia, un ritme, una sonoritat. Representa un refugi per valents alhora que una fugida per covards. Vivim, però, en un món on la música esdevé els barrots d’una presó invisible. Música aquí i allà. Impossible de defugir, avancem cap a un model cultural on la música (perdoneu la reiteració en l’ús de la paraula) hi és de sèrie i ja no representa cap esforç ni curiositat. Present a l’aire en cada supermercat, en cada botiga de roba, en cada racó públic de les nostres ciutats. Allò que anomenem música contamina els nostres carrers, les nostres places i els nostres bars. Si la música està feta per ser escoltada, per ser transmesa en plena consciència del receptor, li podem seguir dient música a tot el que ens arriba sense demanar-ho? O un atac indiscriminat cap a l’art musical, banalitzant-lo i desproveint-lo de funció estètica i vital? Perquè callem? Perquè seguim caminant enmig de l’aberració acústica?
Poc a poc, vençuts per l’evidència i el pes d’allò tan pesant, ens tornarem caçadors de silencis i haurem de deixar d’anomenar música a allò que escoltem en petits moments plens de grandesa.
1 comentari:
Caçadors de silencis; m'encanta! Llàstima que el silenci sigui només una fal·làcia...
Publica un comentari a l'entrada