Nueva Vulcano + Vistalegre

Data: 27 de novembre de 2009

Lloc: Pierrot Lunar, Maçanet de la Selva

Promotor: So'r'oll

Preu: Gratis

Hi ha concerts que ens guardem per nosaltres dins una caixeta petita que portem allà on ens porti la vida. Aparegueren els dos grups que venien de sopar amb la sala ja mig plena i a l’expectativa. L’expectativa no era gratuïta, sinó molt ben fonamentada. Primer de tot, tocaven Vistalegre, flamant formació formada per Santi García i Roger Ortega (ex-No More Lies) i Marc Clos, un músic simplement brillant. I segon, era una nova ocasió per veure un grup en un estat de gràcia permanent, Nueva Vulcano.

Començaren Vistalegre, i començaren fort. Amb la il·lusió d’uns principiants, però sent uns veterans tan de l’escena com de l’escenari. Com ells mateixos diuen, una barreja de pop, punk i hardcore, mescla perfectament unida sota la bandera de la intensitat. Anaren desgranant els seus primers temes que conformaran el seu pròxim primer lp, deixant-nos entreveure que ha nascut una gran banda, que de seguida tindrà un directe digne d’envejar, ja que ahir tan sols era el seu segon concert, i ja van aconseguir fer vibrar un públic, això si, entregat i predisposat a gaudir i donar la benvinguda a Vistalegre. Com a anècdota, dir que mai havia vist esclatar un got en un concert per motius acústics. Vistalegre toquen a la porta, i estan disposats a tirar-la a terra. Benvinguts!

La nit havia començat de forma excel·lent, i els Nueva Vulcano estaven disposats a fer-la acabar millor i a acabar la feina iniciada pels Vistalegre. Però Nueva Vulcano, avui en dia mengen a part. Acaben de treure el seu tercer disc que abandona definitivament els paràmetres més posthardcore per abandonar-se als braços d’un punk rock d’essència i arrel, pintat de pop i amanit amb unes lletres coloristes i vitals. El seu últim disc és tan i tan bo que el tocaren de cap a peus. Del primer tema (Dulce y ácida) a l’últim (Ley de Costas), sense modificar-ne en cap moment l’ordre, per repassar els seus àlbums i 7" precedents per acabar el concert. Fou un atac sense pietat, sense descans i sense vergonya. Cada dia se’ls veu disfrutar més i més sobre l’escenari i el feeling entre ells i amb el públic sembla infinit. Artur Estrada ja no amaga la seva veu darrere el mur sònic, Albert Guàrdia segueix demostrant que darrere la bateria té una imaginació i contundència com pocs bateries i Wences Aparicio segueix demostrant el seu geni amb les quatre cordes, traient línies de baix inimaginables i estranyament enganxoses que ens fan ballar com adolescents de vint-i-cinc anys (i més). I ús asseguro que fer-me ballar a mi és molt difícil. Probablement estiguem davant el millor moment del que probablement és un dels millors grups de punk rock del moment. I probablement (perdoneu la reiteració) encara els esperen temps millors.

En una frase: fou una d'aquelles festes on si la música pot sonar una mica més alta, hi sonarà. I si podem fer cinc cerveses en comptes de quatre, en farem sis.