He caminat per la Vall de Sant Daniel, com si anés descalç per primera vegada en una nova habitació. Amb aquella satisfacció de qui “s’atreveix a...”. S’ha fet fosc, i amagat en la foscor observa com una àvia acompanya al seu net, suposo que a casa. El nen no deixa de xerrar. “Àvia allò, àvia això”, i em fa recordar el que trobo a faltar a la meva iaia. El veig saludar als veïns, amable, content, a gust. Em fa una certa enveja sana. Això ja ho vaig ser, però em pregunto a on haurà quedat aquell nen que corria amb els bitllets que m’havien regalat els grans de la meva família pel meu aniversari, i com em queien de la butxaca. Somric. Però penso si aquell nen me l’he guardat o l’he anat repartint entre les persones que m’han anat trobant. Ja ho sentirem a dir.
Arribo a l’altura de l’alberg d’estudiants de Sant Daniel, i penso en quantes noies desitjoses de sexe hi haurà a dins. Somric. Recordo una història que un cop em van explicar. Torno a somriure. Em visualitzo pensant aquestes coses, i penso si m’agrada o no. I si, m’agrado. M’estimo. Segueix-ho caminant. Potser comença a ser hora de trencar i agafar el camí cap a casa. Sinó se’m farà tard. Potser ja se m’ha fet tard, no ho sé perquè no duc el rellotge. Mira, ja ho sentirem a dir.
Enfilant el camí de tornada, busco en les meves butxaques del darrere els estris de fumar. Em ve de gust un cigarro, però no tinc paper. No passa res, estic prou serè com per no haver de fumar. Espera... estic serè? Això no es propi de mi. Però què em penso? Que puc ser feliç? En fi, ja ho sentirem a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada