petita defensa dels anys noranta

M’hauria agradat néixer l’any 1974 per arribar a l’any 1990 amb setze anys. Per molts, la dècada dels noranta és bruta i pobre musicalment parlant. Per mi és la més interessant de la música popular (entenent que aquesta neix amb el rock’n’roll dels anys cinquanta).

Per molts, Pixies inicien els anys noranta a finals de la dècada dels vuitanta, amb l’EP Come on Pilgrim, de l’any 1987 i el posterior Surfer Rosa de 1988. Si s’observen imatges del grup, observem quatre persones que simplement, no criden l’atenció per la seva estètica. Són tan sols música. Melodia, ritme, lletra i múscul. El cantant és grassonet i se li vaticina calvície. Cap dels quatre és especialment guapo ni elegant. Però fins avui són reverenciats, més que durant els anys que van estar en actiu abansde dissoldre’s. I el mateix es pot dir de bandes, que com ells inicien els 90 als vuitanta, com Fugazi o Slint. Persones “normals” allunyades d’alguns dels paradigmes típics de l’estrella de rock de les dècades passades. Només música, poques fotos promocionals. El mateix es pot aplicar a bandes com Sonic Youth o Yo La Tengo recordats bàsicament per la seva música, i poc per la seva aparença. Res millor que mirar el videoclip de la cançó Sugarcube, de Yo La Tengo, per comprendre aquesta idea en imatges (Edit: el vídeo el trobareu clicant a la barra de video lateral)

Llavors arribaren Nirvana, segurament la única banda que arribà a fer la finta de la popularitat massiva, mentre al seu costat creixien bandes de culte que mai feren el gran salt com els grandiosos Sunny Day Real State. Probablement a part de la banda de Seattle no hi ha hagut altre banda que assoleixi les cotes de popularitat en el rock alternatiu als anys noranta. La popularitat i les privacions que comporta aquesta sembla ser que foren les causes del suïcidi de Kurt Cobain, la última icona de masses. Sembla com si els anys noranta i els seus músics de pop-rock altenatiu no estiguin preparats per l’èxit dels setanta o vuitanta.

Quan pensem en els seixanta ens vénen els hippies al cap, en els setanta pensem en el rock d’estadi i en l’esclat del punk, mentre els vuitanta ens fa pensar en el glam i en els sons obscurs provinent de les Illes Britàniques. Aquesta simplificació és gairebé un delicte, ja que sempre ha existit i existiran molts corrents subterranis i minoritaris al costat dels corrents majoritaris, però els noranta els veig substancialment diferents, ja que la simplificació no hi és tan senzilla. S’hi observen moltes petites grans corrents estilístiques, però sense que cap predomini sobre les demès. Potser és un simple problema de perspectiva històrica, ja que els noranta encara cauen molt a prop de la nostra posició, opotser és el triomf final del post-modernisme estètic.

Així ens trobem amb una dècada rica en varietat musical, on es desenvolupen multitud d’estils parits anys enrere l’emocore, el posthardcore, el postrock, on l’electrònica arriba a noves cotes de maduresa, el folk es prepara per l’explosió de principis de segle XXI amb el denominat nou folk amb artistes com Iron & Wine, Devendra Benhart, Vetiver o Jose González, i el metal assoleix nous extrems amb gent com Neurosis, Cave In o Isis... Es pot valorar com una dècada amb poques innovacions i moltes relectures d’un passat més o menys llunyà. Es pot valorar com una dècada de fusions impossibles. Es pot mirar d’una forma pejorativa o ve des d’una perspectiva positiva, entenent-ho com un procés gegant d’evolució de la música, on músics i públic han pretès buscar i repensar en el passat de la música, per realitzar un gran salt poc perceptible pel futur de la música pop.

Edit: aquest petits escrit ha de servir tan sols de minúscula introducció a un tema qe pot ser recurrent: la música dels finals dels vuitanta i noranta, la seva naturalesa, característiques i desenvolupament.