dimecres matí. entrem a moby disk en un d'aquells matins que decideixes passejar i aprofitar per aprofitar les últimes estones d'estiu que ens queden (l'any es divideix en estiu i hivern). a l'entar a la botiga me n'adono que fa bastantes setmanes que no hi entro, tot i tenir-la a mig minut de casa. en un altre moment de la meva vida m'hi hauria deixat els pocs cèntims del compte. de fet és una cosa que ja vaig fer en el seu moment.
per començar sempre m'aturo a la secció de vinils. em va donar la sensació de ser una mica més àmplia que setmanes enrere, però de seguida em vaig adonar que no hi havien masses canvis en el gènere exposat. poques novetats si, però algunes em van motivar bastant. no vaig mirar tota la secció, ja havia vist el disc que m'interessava. tot seguit vaig fer una breu ullada en la secció de música nacional, que he de dir que em va aburrir profundament, exceptuant observar aquells dos cd's d'aina que fa ben bé dos o tres anys que estàn agafant pols a la A, juntament amb un cd d'aroah. em vaig jurar que si el gener de 2010 encara hi ha les peel sessions i el chrisanthemum els compraré per regalar-los.
vaig seguir resseguint la botiga deixant-me caure a l'espai destinat als discs de heavy, trash, hardcore i punk. massa barreja com per no perdre els nervis entre tan histrionisme estètic. encara hi queda un cd single de dos cançons de cave in (lost in the air/lift off). juro per tots els meus morts que encara es veu l'etiquetatge en pessetes i que el veig des del dia que vaig arribar al cerverí de girona, així doncs el primer dia d'octubre de 2002. em pregunto qué durà a alguns discs a ser declarats oficialment com a maleïts. a girona una de les causes pot ser que bona part de la comunitat indie no tingui consciència de qué és comprar un disc, que la coca va molt cara i estem en crisi nens. doncs que els donguin pel cul.
per la secció de pop-rock internacional vaig passar-hi ràpid, ja que veient els preus de les noves reedicions, com diuen les empreses, "deluxe", de joy division (més de 20 euros) ja en vaig tenir prou. abans de tornar cap al mostrador de vinils ens vam parar amb l'ainhoa a buscar mig en conya la cinquena de six feet under, i finalment vaig recollir el vinil que havia copsat només entrar a la botiga. el vaig agafar i el vaig col·locar decidit sobre el mostrador. el propietari de moby disk em va dir:
-tinc una cosa que et pot interessar, (és curiosa, sembla una frase camell a addicte) discs d'Slint
-jo, tot orgullós vaig dir : no merci, ja els tinc tots
somrient va treure l'ep d'slint, en preciós vinil, però no em va quedar cap més remei que respondre: també el tinc, merci per recordar els meus gustos, em quedo l'in on the kill taker de fugazi, que el tenia en cd, que fa un parell d'anys el vaig regalar, i tinc ganes de tornar-lo a escoltar. després vaig preguntar sobre hoover. preguntaré a cada botiga on entri fins que trobi material seu, ho juro.
moraleja: els discs bons sempre els mantindrem a prop nostre, però d'altre també es queden perpetuament a les estanteries podrint-se. i és una pena. adopta un disc.
per començar sempre m'aturo a la secció de vinils. em va donar la sensació de ser una mica més àmplia que setmanes enrere, però de seguida em vaig adonar que no hi havien masses canvis en el gènere exposat. poques novetats si, però algunes em van motivar bastant. no vaig mirar tota la secció, ja havia vist el disc que m'interessava. tot seguit vaig fer una breu ullada en la secció de música nacional, que he de dir que em va aburrir profundament, exceptuant observar aquells dos cd's d'aina que fa ben bé dos o tres anys que estàn agafant pols a la A, juntament amb un cd d'aroah. em vaig jurar que si el gener de 2010 encara hi ha les peel sessions i el chrisanthemum els compraré per regalar-los.
vaig seguir resseguint la botiga deixant-me caure a l'espai destinat als discs de heavy, trash, hardcore i punk. massa barreja com per no perdre els nervis entre tan histrionisme estètic. encara hi queda un cd single de dos cançons de cave in (lost in the air/lift off). juro per tots els meus morts que encara es veu l'etiquetatge en pessetes i que el veig des del dia que vaig arribar al cerverí de girona, així doncs el primer dia d'octubre de 2002. em pregunto qué durà a alguns discs a ser declarats oficialment com a maleïts. a girona una de les causes pot ser que bona part de la comunitat indie no tingui consciència de qué és comprar un disc, que la coca va molt cara i estem en crisi nens. doncs que els donguin pel cul.
per la secció de pop-rock internacional vaig passar-hi ràpid, ja que veient els preus de les noves reedicions, com diuen les empreses, "deluxe", de joy division (més de 20 euros) ja en vaig tenir prou. abans de tornar cap al mostrador de vinils ens vam parar amb l'ainhoa a buscar mig en conya la cinquena de six feet under, i finalment vaig recollir el vinil que havia copsat només entrar a la botiga. el vaig agafar i el vaig col·locar decidit sobre el mostrador. el propietari de moby disk em va dir:
-tinc una cosa que et pot interessar, (és curiosa, sembla una frase camell a addicte) discs d'Slint
-jo, tot orgullós vaig dir : no merci, ja els tinc tots
somrient va treure l'ep d'slint, en preciós vinil, però no em va quedar cap més remei que respondre: també el tinc, merci per recordar els meus gustos, em quedo l'in on the kill taker de fugazi, que el tenia en cd, que fa un parell d'anys el vaig regalar, i tinc ganes de tornar-lo a escoltar. després vaig preguntar sobre hoover. preguntaré a cada botiga on entri fins que trobi material seu, ho juro.
moraleja: els discs bons sempre els mantindrem a prop nostre, però d'altre també es queden perpetuament a les estanteries podrint-se. i és una pena. adopta un disc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada