I'm waiting for my man
Twenty-six dollars in my hand
Up to Lexington, 125
Feel sick and dirty,
more dead than alive
I'm waiting for my man
jo sempre he entès (amb el meu deplorable anglès) que el bo de lou reed parlava d'anar a buscar cavall pels barris de més mala calanya de nova york. doncs bé, avui en dia, amb 27 euros (ja sé que no és el mateix, però estem parlant de 26 $ de fa quaranta anys) a segons quins llocs et pots comprar un disc. un disc per vint-i-set euros, si és que n'hi ha que tenen molt poca vergonya!
la qüestió és que acabo d'arribar al pis després de sortir a fer un cigarro a algun lloc ben fred, i m'he parat a mirar l'aparador de la botiga que discos coll té a la rambla. i he quedat astorat. la tònica general dels cd's era de 19 euros i escatx. una bestiesa. no cal dir que eren noms de gran qualitat, com la oreja de van gogh, gossos, el canto del loco, sabina etç... és igual. també n'hi havia de per exemple antònia font. de fet el coser y cantar (que si, 2 cd's + dvd i bla bla bla) és el cd de 27 euros i escatx. una puta vergonya. mai discutiré que avui en dia, comprar discos sigui alguna cosa així com un caprici petit burgès. perqué crec que ho és. igual que la premsa musical, o anar al cine o mil coses més. petits capricis que ens reconforten i sacien les nostres necesitats artístico-romàntiques. el que deia, caprici petit burgès si, però que mai ens conerteixin els nostres discos en un luxe.
2 comentaris:
Doncs si tiu, 20 euros de promig dels cds, quan un cd surt de fabrica i no arriva a un euros, és una vergonya!!!!
Per cert encantat d'haber-te conegut avui al concert dels Fucked up!!!!
Estem en contàcte!
Salut
si si, molt del pal! per cert, amb l'èxtasi viscut l'últim dia que us vaig veure, em vaig oblidar un petit gran detall, adquirir un disc d'illinoise. tinc ganes d'escoltar-vos a casa. el pròxim dia no se'm passarà. salut i soroll!
Publica un comentari a l'entrada