hivern, fins una altre

Semblava impossible, però l’hivern s’ha acabat just davant els meus nassos, avui, vint-i-pico de Febrer. No sé ni a quin dia visc i m’és absolutament igual. L’aire ja és un altre, el sol escalfa d’una manera tímida i ja no he d’evitar Rosie Thomas. Simplement, ara m’acompanya en aquesta tristesa serena i reposada. Me n’alegro de poder recuperar una veu i unes cançons que tan m’agraden. Parlo amb la gent i gairebé ja no sento aquella necessitat de treure segons quins temes. No ha marxat, però cada cop és menys recurrent. Tot m’indica que l’hivern s’ha acabat i que L’HIVERN s’està acabant. Els ametllers han tornat a florir, i als marges de carreteres i camins surten les roselles i aquelles flors grogues i de tacte poc delicat que a casa meva sempre li em dit pixallits... Michael Nyman em diu que m’espera una primavera, i que potser serà més llarga del que m’espero. Que d’aquí res serà temps de flors i Girona semblarà maca. Ei, he dit semblarà, només. I després vindrà la calor en la seva màxima esplendor, i agafarem el cotxe i anirem a la platja, a Empúries, al moll grec. Amb les tovalloles sota el braç o per damunt de les espatlles, les motxilles plenes de coses que no serveixen per res, i sobretot, amb xancles als peus, i no aquests pesats calçats que en diem bambes i sabates. Menjaré un “magnum” (que algú m’expliqui perquè la Frigo es va carregar el Winner Taco!) a qualsevol xiringuito i m’excusaré amb algú de que, tot i haver fet la carrera d’història no en sé res de les ruïnes d’Empúries... Tinc ganes de córrer per damunt la sorra cremant, fent petits xisclets i saltirons, fent, en definitiva, una mica el ridícul. Però m’és igual, ja l’he fet tot l’hivern i no em ve d’aquí.

Aquesta primavera només tindré cura de mi mateix i de les diferents persones que viuen dins el meu caparró. El preocupat, el neuròtic, l’hipocondríac, el depressiu, el carinyòs, l’egoista, el generós, el perdut, el que sap perfectament el que vol, el tímid, l’euforic, el sapastre, aquell que no sap cuinar, el que vol anar amb bici, el que es vol estar hores jugant amb una pilota per terra, el cafre, el sensible, el que odia les nits massa caluroses, el fill de puta que posa la música massa alta i com no, de l’egocèntric que estic fet. En definitiva, cultivaré els meus defectes i virtuts, tot allò que fa que alguns de vosaltres m’estimeu i tot. En serio, avui és un dia important...

A la merda el món... and the rest is silence!