França – Hong Kong
Any – 2008
Guió I direcció – Wong Kar Wai
Música – Ry Cooder
Intèrprets – Norah Jones
Jude Law
David Straitharm
Rachel Weisz
Durada – 110’
Gènere – Drama
Idioma - Anglès
He recibido clases de no confiar en las personas. Por suerte he suspendido.
(Elisabeth)
(Elisabeth)
Ovidi Montllor deia: “no sóc un persona trista. Sóc una persona preocupada”. Ahir nit doncs, vaig enfilar, ben preocupat el camí que du al cinema, sota un fi plugim que feia aprofundir les pedres del Barri Vell en la seva humitat. Ús podria vendre la moto i dir-vos sóc un entès en el cinema de Wong Kar Wai, però no. Amb The strawberry nights m’he estrenat en la seva filmografia, així que hi vaig peix. Pel que he legit sobre l’obra d’aquest senyor crec que podem parlar d’un film “tovet”. La història que ens hi explica tracta sobre la soledat, sobre les maneres d’acceptar-la, afrontar-la i també, de superar-la. Podríem parlar de dos protagonistes, Jeremy (Jude Law) i Elisabeth (Norah Jones) i una petita constel·lació de personatges descompostos en petits fragments que esperen tornar a ser muntats algun dia per alguna cosa o algú, tornant a adquirir una forma coherent i reconeixible.
Elisabeth es troba fora de joc de la seva relació. S’acaba sense ella buscar-ho. Tot descomposta, troba -accidentalment- refugi a un bar que dirigeix Jeremy. És un bar d’allò més normal, però té un detall preciós. Un gerro on es van acumulant claus que la gent ha anat deixant al bar alhora que deixaven de creure en algú. Cada clau té una història al darrere. Elisabeth hi deixa les seves i deixa enrere la ciutat de Nova York per anar a cercar-se a si mateixa en un viatge no planificat pels Estats Units, per on es va trobant personatges solitaris que li van –voluntària o involuntàriament- ensenyant coses. Va escrivint les seves experiències en postals que envia a Jeremy, que les llegeix i espera amb il·lusió. I el viatge s’acaba al seu punt d’inici i tenim un “happy end”. Potser molts i moltes els decebi, però... és que no tenim dret a un puto final feliç? Jo crec que si.
Menció especial a la banda sonora, preciosa i amb un “tema principal” que és The Greatest, de Cat Power. Fins ahir, no em podia imaginar la cançó sense sentir l’embolcall del bosc de Viladamat. A partir d’ara una imatge comparteix la cançó a la meva vida, i no és altre que les escenes de The Blueberry nights. Serà que la pel·lícula m’ha agradat.
Elisabeth es troba fora de joc de la seva relació. S’acaba sense ella buscar-ho. Tot descomposta, troba -accidentalment- refugi a un bar que dirigeix Jeremy. És un bar d’allò més normal, però té un detall preciós. Un gerro on es van acumulant claus que la gent ha anat deixant al bar alhora que deixaven de creure en algú. Cada clau té una història al darrere. Elisabeth hi deixa les seves i deixa enrere la ciutat de Nova York per anar a cercar-se a si mateixa en un viatge no planificat pels Estats Units, per on es va trobant personatges solitaris que li van –voluntària o involuntàriament- ensenyant coses. Va escrivint les seves experiències en postals que envia a Jeremy, que les llegeix i espera amb il·lusió. I el viatge s’acaba al seu punt d’inici i tenim un “happy end”. Potser molts i moltes els decebi, però... és que no tenim dret a un puto final feliç? Jo crec que si.
Menció especial a la banda sonora, preciosa i amb un “tema principal” que és The Greatest, de Cat Power. Fins ahir, no em podia imaginar la cançó sense sentir l’embolcall del bosc de Viladamat. A partir d’ara una imatge comparteix la cançó a la meva vida, i no és altre que les escenes de The Blueberry nights. Serà que la pel·lícula m’ha agradat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada