només merda

Un racó de tranquil·litat, al final d’un trajecte replet de cantonades amigues. Cantonades sense mines, aquelles que han anat posant als llocs menys pensats, en els encreuament de camí més vertebrals. Ara, has de passar per rutes secundàries, per carrerons petits i escales pronunciades. Necessites un bon calçat per, si et cal, poder córrer ben ràpid si el fantasma s’acosta pel carrer.

“Déu és un fill de puta i un dia el mataré” penses, fart d’esquivar, cansat de córrer. Totes les cartes que no has enviat emplenen els teus calaixos. Vas canviar uns llençols i et va semblar un sacrilegi. Et vas col·locar al mig del llit i ho vas percebre com una aventura. Vas aprendre a desaparèixer, a esvair-te com una boira fugissera, i a maleir en silenci.

Busques persones que hagin faltat a les mateixes lliçons que tu. Les carències son les que marquen i defineixen a les persones. Si, qui les defineix és el que no saben fer, i no allò que dominen. Les teves faltes són nombroses i greus. Però saps que les seves també ho van ser. Es compaginaven, fins que tot plegat resultà insostenible.

La música va canviar i no vas saber canviar el pas. Quan et vas adonar que ballaves una música que no sonava vas entendre la teva petitesa, la teva ingenuïtat. Vas observar el teu propi ridícul. Despullat, vestit només amb dos bitllets d’avió, tacats per la suor freda de les teves mans, i pensant:

Merda...