Era una tarda solejada de primavera, com avui. Recordo estar al davant de ca l’Albert, suposo que amb els de sempre d’aquella època: en Miki, en Titus (Catoi), la Dúnia, l’Albert, i potser la Nuri o la Mònica. Segur que va ser una tarda d’allò més normal, jugant com juguen els nens de vuit o nou anys, quan se’ns va acudir pujar sobre un portal de ferro, d’aquells d’abans, amb la part superior acabada en punxes amb una forma lleugerament semblant a fletxes. Quan ja era a sobre del portal, el peu, que el tenia de suport a una barra transversal del portal, em va patinar, caient a plom amb la panxa exposada sobre les amenaçants punxes. Recordo un cop, i tot seguit estar a terra, espantat però indemne. La meva samarreta dels tres ocellets (un de blau, un de groc i un de verd) amb un petit set i un rajolinet de sang baixant pel meu ventre. La punxa havia impactat ben bé sobre una costella. Em va anar d’un pèl que no em desbudello allà mig. Però no va passar res. Només una petita marca gairebé imperceptible recorda aquell fet.
Avui m’ha anat d’un pèl que no acabo sota un cotxe amb la bicicleta. I m’he espantat. A partir d’ara... seguiré fent les coses exactament igual.
p.d. vaig guardar durant molts anys la samarreta dels tres ocellets. Ara no sé on és.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
jajaj i el dia que et vas obrir el cap fent un salt mortal des de l'escaló més alt a casa meva?? no vas veure la mort?
boit!!
No si a tu el que et faltava era una bici!!! No pateixes prou amb el barça?
Clar, que de fet si de cop et dona per madurar ja no seras "el pipiolu"... Una abraçada crack, a veure si quedem per fer un cafetóóóó, nooooo?
Publica un comentari a l'entrada