Potser feia més d’un mes que no escoltava Jose González. Segur que feia més d’un mes. I avui ho he fet. Després de deixar a en Jordi a Banyoles, he enfilat la carretera que va fins a L’Escala. És una carretereta preciosa, no apte per agafar un dia de Sant Esteve replet de canelons, o sigui, una carretera plena de corbes, estreta, amb els arbres ben a prop. S’anava fent fosc mentre hi avançava, tan sols quedaven uns últims reigs de sol. Però eren brillants com pocs els he vist. De fet, no eren ni raigs, sinó taques de llum que destacaven enmig del cel enfosquit, que enlluernaven pensaments positius. Pensava que ja fa massa que no veig la Marta i que la trobo a faltar, que necessito veure l’Albert, o amb que agradable trobar-me de nou l’Anna al Cercle i dir-li lo molt que m’han agradat Els amics de les Arts. Sé que hi ha coses més importants en que pensar, però cap és més valuosa.
També he estat pensant en el futur, però el futur pot esperar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada