bales de broma si, però ningú és de sucre...

Sant Miquel de Campmajor. Condueix amarat de suor, esgotat, deshidratat, en una profunda ressaca, i desprenent una forta pudor de suor. La cervesa no és amiga de l’ endemà, pensa mentre esbossa un patètic somriure, coneixedor que ningú el veu. Ve de disparar a amics, amb bales de pintura groga que delaten una mort fictícia. Molt a prop es troba el Monestir del Cullell. Quina ironia, disparar amb bales de pintura en aquests boscos del Pla de l’Estany. Li és impossible no pensar en fets del passat. De fa setanta anys. De fa any i pico. Pensa en l’exili del 39 i alhora en el seu propi. Exiliat d’un petit país, amb els seus petits habitants. Ja no té força per estimar. I no vol odiar. L’exili és la única opció que la seva ferida voluntat ha trobat viable. Una sortida covarda si, però més que digne. Quina culpa té que el que abans trobava dolç ara li amargui el paladar? Es mira el dit morat i inflat. Les bales de pintura, per molt poca cosa que siguin fan mal. Se’l llepa, sobreestimant els efectes curatius la seva pròpia saliva.

Sense deixar d’agafar corbes no deixa de flirtejar amb l’oblit, amb el no res, cercant la plana en blanc. Sense adonar-se’n ha deixat enrere els boscos de Sant Miquel de Campmajor, però sobretot deixa enrere l’agenollar-se tot demanant paraules, mirades i gestos.

De vegades sembla tan fàcil desprendre’s d’un mateix...