deu minuts

Recordo l’avió a punt d’aterrar. Els avions mai m’han fet por. Els aterraments tampoc. La setmana va ser realment fantàstica. Va fer bon temps, vam arriscar les nostres vides per perillosos carrers, creuant-los esquivant desenes i desenes de cotxes a tota velocitat. També ens vam “perdre” per carrers estrets, buscant racons, olors i souvenirs. Més que souvenirs, el que molts buscàvem era alguna cosa especial per dur a les persones estimades. I pel que sembla vam trobar plata. Plata de veritat. I bitllets que fan de punt de llibre. Una setmana sencera desitjant tornar. Perquè encara no et coneixia, i ja et vaig trobar a faltar. I és que hi ha moments que donaria tot el meu imperi (800 discos, uns 100 llibres, un iPod i una bicicleta) per disposar de deu minuts d’abril de 2007, però això és impossible, així que agafaré la puta bici per anar a pujar pendents fins que l’ofec em pugui, les cames em fallin i el cervell s’emboiri i res tingui sentit. No pensaré, percebré el medi i oblidaré les persones.