la trobo a faltar

Hi ha matins que no s’obliden. El matí de l’últim dia de quart d’ESO mai el podré oblidar. Una trucada a les sis del matí i uns plors. Ja s’havia acabat. La meva iaia se n’havia anat, i no sabia si sentir pena (pels que ens quedàvem) o una gran alegria (per ella). Avui dia segueix-ho en el mateix creuament de sensacions.
Una iaia és impossible d’oblidar. Amb els anys localitzes la lògica dels seus moviments. El que més en recordo són els petits moments. Quan em quedava a casa engripat, la veia a ella asseguda a la butaca veient (com no) el Saber vivir de TV1. I el meu esmorzar a taula. Estar malalt mai més va ser el mateix, evidentment. M’explicava històries d’antes, de com era Viladamat anys enrere, de com era Verges quan ella era petita, dels seus germans morts a la guerra i de l’avi Miquel, tot despertant la meva atenció, fent-me oblidar la febre per viure aquells mons ja perduts. Recordo quan li deia “àvia, me’n vaig” i em feia anar a l’habitació, per donar-me unes monedes de cent pessetes que treia del calaix. Avui, allà on ella tenia la calaixera, jo hi tinc una caixeta amb mil coses sense valor, i una moneda de cent pessetes. Trobo a faltar l’avia Conxita collons...