Autocrítica?

Música popular. Problemes, dignitat i mala salut. I l’autocrítica a on queda?




Emmarcat dins el Festivalillu (organitzat per Orella Activa) s’organitzà una taula rodona amb un seguit de músics, polítics, antropòlegs i persones vinculades al veïnatge. Sota el meu punt de vista, a l’aire es respirava un punt de victimisme perillós. El punt d’inici era una pregunta, en certa mesura, tremendista i inabastable:

És cultura la música popular?

És de tan difícil resposta, però alhora tan senzill contestar “es clar que si” que obviarem aquest punt d’inici i ens centrarem a analitzar certes reflexions personals al voltant de les problemàtiques de l’anomenada “música popular” a casa nostre. M’allunyaré de parlar d’aspectes com la implicació de les institucions o en menor mesura del paper que hi juga la indústria discogràfica.

Perquè, em pregunto, canviaria la salut de la música si les institucions públiques intervinguessin i donessin un tractament diferent a la música? La salut de la música és equitativa a l’interés que les persones (allò purament popular) mostren per la música. I per moltes persones la música en directe és allò que sona mentre fa una cervesa intentant lligar amb la veïna. I aquest no és un fet reprovable. Tan sols és un fet. La música, molt sovint és una excusa per sortir, passar-ho bé, beure i fer vida social. Que al mateix local hi hagi quatre persones donant-ho tot defensant les seves cançons és secundari. I no ho dic per dir, sinó perquè ho he vist en infinitat d’ocasions. Assistents a un concert que donen l’esquena literalment al grup mentre mantenen animades converses. I al volum que faci falta, molestant a grup i espectadors. O hi ha qui diu obertament (també ho he escoltat moltes vegades) que no va a un concert perquè està lluny quan pot estar a una localitat a 15 km, que és molt car quan pot costar 5 o 6 euros, o ve que no coneix el grup, i per tan, no hi va.

Així doncs, preguntem-nos, davant d’aquest desinterès per fer qualsevol esforç (econòmic, temporal...) o de mostrar confiança davant un programador que porta un grup o artista desconegut, què podem esperar d’un públic amb tan poc interès cap a la música en directe, que al cap i a la fi és qui sustenta tot el circ? I és més, què se’n pot esperar de l’administració pública si els fonaments de tot plegat fan aigües d’aquesta manera? Des del meu humil punt de vista, aquestes haurien d’haver estat algunes de les preguntes d’inici de la taula rodona esmentada més amunt.

D’aquesta manera, observem com la música esdevé un simple divertimento pel gruix d’oients i espectadors. Una oportunitat per passar-ho bé, desconnectar i passar una nit d’una manera diferent. No per conèixer noves músiques i realitats, per aprendre i adquirir cultura. Les associacions de músics poden reclamar atenció i dignitat de les institucions, però d’on no en reben és dels seus espectadors. Es pot suposar que es conformen en rebre aplaudiments mentre paguin el preu de l’entrada i amb una mica de sort comprin el seu últim disc.

I la dignitat de l’espectador on queda? Perquè és recurrent que els músics accedeixen a tocar a sales que no acompanyen al goig estètic de l’espectador. Sales on la visibilitat és pèssima per bona part del públic, o ve que es permet que el teloner del grup principal toqui en unes condicions de so paupèrrimes. O ve sales on els preus de les consumicions no tenen res de popular, consumant l’acte d’assistir a un concert com elitista. I no un elitisme cultural o intel·lectual precisament, sinó econòmic.

Perquè davant de la mediocritat musical i ètica de gran part dels grups de música popular de Catalunya potser comença a ser necessària la creació d’elits musicals, en cercles tancats, només oberts a l’espectador que vulgui ser un actor actiu i compromès amb la música en directe. I tot sembla indicar que aquests processos s’estan desenvolupant i seguiran imparables enfront el poc respecte imperant en la nostra música popular. Com a contraposició d’aquesta música popular, seria convenient crear circuits de música elitista, sense vergonyes innecessàries ni falses modèsties. La independència és l’únic camí en aquests temps de crisis de salvaguardar la creació de paràmetres oficialistes que esdevinguin corsés. El risc i l’experimentació, el desenvolupament de propostes musicals complicades i excloents és més pertinent que mai en aquests dies foscos de mediocritat i busca de la comoditat. La música ha de continuar avançant, ha de ser perillosa. Ha de ser refusada per les administracions públiques. L’underground i el laissez faire en clau artística han de prendre el protagonisme en aquests temps que s’aproximen, tan durs com esperançadors.

Si admetem que és una diversió com es pot demanar per la música popular una equiparació a altres disciplines artístiques com l’escultura, l’arquitectura o la pintura? Poca gent va als museus a divertir-se. Hi van a adquirir coneixement, a viure experiències estètiques, i no a fer-hi una cervesa amb els amics. De totes maneres, des de les associacions de músics es demanen més facilitats i subvencions per preparar locals per poder fer-hi concerts quan per a la majoria de persones podrien no existir i el seu món seguiria rodant. Això si, els grups tindrien més llocs on tocar i més ingressos, però no són els ingressos dels músics el que milloren la salut de la música popular, sinó la implicació dels espectadors.

D’altre banda, vivim en una època de post-abundància en la música popular. A cada barri de cada ciutat hi ha infinitat de grups, molts d’ínfima qualitat. I molts d’aquests grups d’ínfima qualitat, tenen discs al mercat, normalment editats per tercers. Amb un espectre tan ampli de grups circulant, amb una qualitat i originalitat (sovint) escandalosament baixa es fa difícil demanar (i alguns l’exigeixen) la mencionada equiparació i les lleis reguladores pertinents.

El públic no compra discs. Se’ls descarrega. Aquí no faré un al·legat antipirateria, perquè faria riure. Les descàrregues gratuïtes no tenen res de dolent. Simplement reflecteixen el que ja sabem, que l’espectador fa el mínim esforç possible davant la música. Si l’espectador es pot baixar un disc, ho fa sense pensar-ho. Amb sort es compren els discs dels seus dos o tres grups preferits. I això, vist en certa manera, pot ser molt bo. És un clar torpedajament a la indústria discogràfica, que per la seva banda dóna ja aquest combat per perdut i es centra en altres camps com ara els politons per telèfons mòbils. Tot el que sigui boicotejar a organitzacions mafioses com ara la indústria musical és bo. Tots veiem els danys col·laterals. Segons quins artistes es queixen de que els seus ingressos minven significativament. La gran majoria d’aquests grups i artistes són els principals còmplices d’aquesta indústria musical, així que en una senzilla associació d’idees aquest és un mal que s’han guanyat a pols.

Hi ha qui parla de que la música popular està en perill. Malament de salut. Potser són alguns músics, acostumats a temps passats veuen els seus cachés i concerts perillar. La música popular està en un moment pletòric, amb propostes molt diferents, on abunda la mediocritat potser, però que per altre banda està plena de músiques arriscades i excitants, de persones també arriscades i excitants, sense estar atents (i per tan condicionats) a les polítiques públiques de la música o a un mercat potencial, o esperant que es presenti una discogràfica disposada a editar les seves cançons.

Sempre es parla de la cultura de la música en directe que tenen a països europeus. El cas paradigmàtic és Alemanya. Es diu que la gent, els caps de setmana, va a concerts amb naturalitat. Conegui o no el grup. Sigui gratuïta o no l’entrada. Perquè els grups de casa nostre (exceptuant honroses excepcions) no creuen fronteres en una furgoneta en una recerca d’aquestes altres realitats que podrien enriquir la nostra? Caiem als localismes, que son molt bonics fins que es tornen pronunciats egocentrismes que immobilitzen les escenes musicals. La comoditat s’apodera de músics i espectadors, i mentre això passa alguns es limiten a queixar-se, a plorar i a demanar lleis de la música en cerca de dignitat. Perdem el temps. Els músics i el públic no tenen tot el temps del món, però la música si.