SANTFELIUFEST09

SANTFELIUFEST09
14 i 15 d’agost
PLAÇA ABADIA
SANT FELIU DE GUÍXOLS

DIVENDRES 14


Després d’un any d’incògnites tornem a ser al Sant Feliu Fest. Hi arribo amb Hurricäde, són les quatre de la tarda i la calor és sufocant a la Plaça Abadia. Descarreguem mentre busquem l’ombra i intentem que ens serveixin unes cerveses per refrescar-nos. Aquesta plaça en que han ubicat al festival independent amb més pedigrí de les comarques gironines sembla perfecte. A veure on els traslladen l’any que ve.

Per fi comença la música en directe, i són Hurricäde qui tenen el privilegi i la responsabilitat d’encendre la metxa. I no deceben. Fúria i ràbia flueixen per les seves trepidants cançons, bàsicament del seu 10”, però alternant amb temes encara no editats, cada cop més rodons i contundents. El recinte, que ja es troba a la meitat de la seva capacitat segueix el concert amb interès. Hi ha ganes de festival i això es nota. La jove banda de les comarques gironines ofereix una bona arrancada al festival, captivant a més d’un espectador. I algun company de cartell.
Entre grup i grup és el moment de començar a tafanejar per les paradetes de discs abans que comencin Toundra. I val la pena veure’ls. Però sobretot escoltar la seva música, ideal per tancar els ulls en la foscor i traslladar-te a un paisatge fred i auster. Perquè a les vuit de la tarda la calor encara és asfixiant, i no acompanya la música atmosfèrica i gèlida del grup madrileny, que tot i les inclemències climàtiques efectuen un notable concert, deixant una molt bona imatge entre els assistents.
El tercer grup a pujar és Nudozurdo, grup que veig des de la parada de discs d’Hurricäde. És segurament la proposta més pop i més allunyada del sufix core del dia, però la seva música marcada pel ritme trepidant marcat pel binomi baix bateria i les seves lletres fosques entren bé dins l’audiència i obtenen una bona resposta del públic present.
Amb The Lions Constellation vaig a la tenda a reposar o cauré aviat. Es comença a estar bé i és un bon moment per sopar una mica i carregar piles.
Arribo just per veure com els dos components de The Joe K Plan pujen a l’escenari i es preparen per donar-nos una pallissa sònica. I pallisa en el bon sentit de la paraula. El seu concert és intens, esgotador, trepidant, sorprenent i salvatge. El públic comença a saltar i es mostra eufòric. No menys que el duo madrileny, ja que estan donant un concert magistral i esperançador. Després de l’any sabàtic del SFF el 07 i el desengelat ambient el 08, la sensació que vola per l’aire és que tornem a ser al Sant Feliu Fest! The Joe K Plan borden el concert i tot sembla posar-se a lloc de nou.
El penúltim grup de la nit són els argentins afincats a Bilbao Càpsula. Un concert sense sorpreses, però altament eficaç, tot i que trobo que no estan tan fins com per exemple a l’últim Festival TPS de Vidreres. Ofereixen un bon concert de rock’n’roll recargolat i intens, però no aconsegueixen fer ballar al públic, el que si aconsegueixen Furguson, jove banda provinent de Gurb, que pendents d’editar disc amb La Castanya Records (atenció a aquesta gent!) van passejant la seva proposta amarada de ritmes ballables i sonoritats hardcore en el que es pot considerar una expressió ferma de les noves generacions de la música independent de casa nostre. Sense dubte és un bon final per aquest primer dia de Sant Feliu Fest 09. Tocaria anar a seguir la festa a la discoteca Las Vegas, però els nostres cossos diuen: millor demà...


DISSABTE 15
Després d’aixecar-nos molt d’hora i passar el matí a la platja i de regalar-nos un molt bon dinar a Can Julià tornem cap al recinte del Festival. Avui obren B>E>A>K, un dels grups que tinc més ganes de veure. Després de repartir-nos plomes de colors a tots, pugen els quatre ocells anglesos a repartir post-rock ballable i divertit, sense tabús. La trompeta té un protagonisme especial, adquirint una posició central en les aventures compositives d’aquests quatre “pájaros de cuidado”. Sonen en tot moment molt compactes, rodons i entrenats per fer moure les cames. Però són les sis de la tarda un 15 d’agost a Sant Feliu, i a aquesta hora no balla ni Crist. Al acabar B>E>A>K decidim per majoria absoluta refugiar-nos un rato i esquivar la insolació a la zona d’acampada, perdent-nos els andalusos Pony Bravo i mig concert de Eh!, cosa la qual lamento. Ho lamento per què el que veig de Eh! és canela molt fina. Música principalment instrumental, amb presència d’instruments com saxo, contrabaix o violí, amb aires de b.s.o. de pel·lícula d’acció i persecucions entre delinqüents vestits amb bermudes i camises de flors de colors. És tan engrescador que maleeixo haver anat a la tenda.
Em redimeix-ho amb el directe dels suïssos Sons of Neptune, que facturen un bon concert replet d’aires del desert. Em recorden a una barreja bastarda entre uns Kyuss i uns The Mars Volta. O sigui, una barreja entre stoner rock clàssic i música amb regust hardcore del segle XXI. Amb molta energia, comencen a preparar la nit pel que està per arribar.
I el que està per arribar és la sorpresa més majúscula, no de la nit, sinó del festival. Rolo Tomassi, grup anglès els membres del qual deuen tenir una mitjana d’edat de vint anys, liderats per una noieta petita i gràcil, de la que mai t’esperaries uns crits guturals tan potents i una manera de cantar tan salvatge acompanyant una música entre les atmosferes calmades i atmosfèriques i trepidants arrencades acariciant el powerviolence més salvatge. Amb tot el rodatge que tenen per davant i la qualitat que tenen malgrat la seva joventut, a Rolo Tomassi els pot esperar un futur espectacular. Senzillament ens deixen a tots amb la boca oberta. I del grup més jove del cartell passem al grup més veterà, Subterranean Kids. Els pares del hardcore barceloní i estatal comencen la fosca nit amb la seva proposta de hardcore 80’s, sense enganys ni trucs. El que veiem és el que hi ha. Hardcore rabiós amb lletres sinceres i unes cançons que no deixen respirar. Els més veterans (i els que no) no es cansen de cantar tots i cadascun dels himnes de la institució Subterranean Kids, i per una estona sembla que el festival torna a ser Sant Feliu Hardcore Fest.

Quan el miratge sembla que pot estar passant pugen Frodus, institució del hardcore de Washington D.C. dels anys 90, grup polític com pocs, per donar un repàs a la seva discografia, i cançó rere cançó, la intensitat de la seva proposta va augmentant i es va tornant cada cop més enfadada, rabiosa i directe. El moviment apareix davant l’escenari, la bogeria reneix de les cendres i el públic es comença a llançar escenari avall. Apareixen matalassos inflables de platja i i la proposta de Frodus es segueix acarnissant, escopint hardcore en majúscules i ara si que l’ambient comença a ser màgic. Com a sorpresa, l’Óscar, cantant i guitarra d’Hurricäde és convidat a pujar a l’escenari en l’últim tema del concert de Frodus per fer soroll amb la guitarra mentre el cantant es centra únicament en cantar.

I finalment arriba el tancament del festival, encarregat a uns clàssics, The Unfinished Sympathy. El seu concert es pot dividir clarament en dues parts. La primera, dominada per temes dels seus dos últims discs (especialment de l’últim). No es pot negar la qualitat musical d’aquestes cançons, però quan tot es tornà una festa va ser quan iniciaren una ràfega de temes dels seus primers discs, mostrant-se molt més sòlides, molt més familiars per tothom i molt més rock. Aconseguiren acabar amb festa, i donant-nos ganes d’unir-nos a la invasió de la gent del festival de la discoteca “made in Costa Brava” Las Vegas, i així seguir la festa alhora que resem perquè el Sant Feliu Fest canviï poc.