Ara farà uns quatre o cinc meos (calculo) em van parlar per primera vegada de The new pornographers. va ser en Palahí, company de clase i gran personatge de l'escena musical de Girona. Sempre que ens trobem acabem parlant de música. Em va preguntar:
Palahi: Coneixes els The New Pornographers.
Jo: No, em sóna el nom, però no els he pas escoltat.
Palahi: Doncs són la última esperança de la música blanca.
Em vaig quedar acollonit amb la confiança i convicció que desprenien les seves paraules. "L'última esperança de la música blanca..." anava pensant els següents minuts. Vaig deduïr que serien un grup molt pop, amb regust clàssic. L'emule em va dur l'últim disc a casa, i em va agradar molt, però no l'he assaborit fins que me l'he comprat i l'he posat tan al cotxe com al petit equip de música que tinc al terra just al costat del llit a Girona. I m'ha semblat crema. Cremíssima. És un disc contundent, maleïdament pop, amb les melodies i els arrenjaments a uns nivells brutals. Sens dubte és un disc per escoltar a un volum fort.
Destaquen les melodies vocals, a diferents veus, marevalloses, evocadores d'imatges d'un món realment i utopicament feliç. Feia molt que no em sentia tan hippie, tan agraït amb el meu voltant i tan conduït per unes notes musicals. Humilment, no puc fer més que recomanar escoltar la múisca d'aquest grup canadenc. Música senzilla i complicada alhora, potent i íntima (la veu de Neko Case va d'extrem a extrem, d'un altre món). Chapó. Per mi, un disc clàssic, per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada