Krautrock: la música d’una època i d’un país
Xavi Carreras
A manera d’introducció m’interessa deixar clars els problemes i les ambicions d’aquest article. Aquest no tracta d’un sol artista, d’un col•lectiu determinat o d’una escena musical. Tracta del krautrock i de diferents aspectes de les músiques que el componen, amb tota la seva heterogeneïtat. Aquest és un primer punt a tractar, i una primera dificultat, que pot dirigir la narració en un seguit d’informacions fragmentades, així com la música englobada sota l’etiqueta krautrock. Per tal d’acotar-ho, ens centrarem especialment en un grup, Neu!. Una altre dificultat a l’hora d’encarar el treball resulta ser el factor lingüístic. No existeixen un gran nombre de referències bibliogràfiques sobre el fenomen. Les poques que existeixen, són majoritàriament en alemany, el que en dificulta l’aproximació.
D’aquesta manera, tan sols hi ha dues maneres de tirar endavant la tasca. Una són les apreciacions personals, principalment sorgides de l’escolta de discs de grups, principalment Can, Neu!, Kraftwerk, German Oak, Tangerine Dream, Harmonia, Cluster o Faust. La segona, les entrevistes que es troben a la xarxa a components de grups o a persones properes. Per altra banda, les ambicions darrere la redacció són les de col•locar en la mesura que es pugui aquesta nova generació de músics alemanys en el seu context social i musica, tan nacional com europeu. També interpretar i valorar la seva incidència en la psicologia col•lectiva, d’un país com Alemanya, estigmatitzat i auto flagel•lat pel recent passat nazi. L’ombra de les xemeneies de Mautthausen, Auschwitz, Dachau... era encara molt allargada a finals de la dècada dels seixanta i principis de la dels setanta.
El krautrock, no deixà de ser una contracultura a Alemanya. I ser una contracultura a Alemanya implicà recuperar la pròpia cultura, el caràcter alemany, la manera de fer. La situació cultural del país a finals dels seixanta era bàsicament dominada per models anglosaxons. El famós Pla Marshall, conegut per reanimar l’economia europea a base d’importants injeccions monetàries no tan sols demanà a canvi la instal•lació de nombroses bases militars en sol europeu. Implicà també l’establiment d’uns cànons de presència de les expressions culturals nord-americanes en els àmbits artístics europeus, com el cinema o la ràdio, significant una progressiva complicació en la presència de les expressions culturals autòctones en els diferents països europeus. D’aquesta manera, la música provinent dels Estats Units dominà el panorama musical alemany, relegant les músiques pop autòctones a un paper gairebé anecdòtic. Com es deia anteriorment, una contracultura alemanya havia d’implicar la recuperació de la cultura musical alemanya. I s’està parlant des del factor lingüístic fins a l’herència de Wagner, compositor tantes vegades associat de forma tendenciosa al nazisme.
Entrant ja de ple a analitzar el fenomen del krautrock, es pot començar per analitzar l’origen de la denominació. Kraut era la manera com es referien els soldats anglesos, de forma pejorativa, als soldats alemanys. Molts dels grups sorgits en tal context preferien la denominació de Kosmiche Musik. Observant la denominació, no ens resulta estrany que Karleinz Stockhausen, un dels compositors més singulars i essencials en la música electroacústica i música aleatòria, fos una influència en el krautrock. Molts dels músics de Kosmiche Musik tenien una formació clàssica, i fins i tot una carrera musical en els circuits de música culta o contemporània alemanys. Aquest és el cas de, per exemple, músics de Can, un dels grups més pròxims a una tutela personal i musical de Stockhausen, així com membres de Kraftwerk, nucli del qual sorgirien Neu!. I és precisament en aquesta relació humana entre joves participants del maig del 68 com són bona part dels components de les bandes krautrock i Stockhausen (1928 - 2007) observem el paradigma perfecte de la relació d’aquesta nova generació amb el passat alemany. Amb el fi de la vergonya i el rebuig cap als alemanys que lluitaren entre 1939 i 1945.
Seria molt llarg i feixuc fer una anàlisi en aquestes línies de la culpabilitat o no del poble alemany en l’horror que infligí el nazisme a milers de persones. És tan cert que gran part del poble alemany fou còmplice com que gran part foren primer víctimes silencioses d’una por interior per després ser obligats a anar a una guerra que els feu còmplices dels horrors de l’estat alemany. I aquest fou el cas del compositor alemany. La mare d’Stockhausen patí una misteriosa mort que sembla ser fou inclosa en les neteges de persones no productives. Posteriorment el jove Karleinz fou enviat al camp de batalla. És una història individual a més d’un drama que afectà a molts joves alemanys. Part d’aquesta generació del 68 entengué que el moment que tocà viure a les generacions anteriors no els feia còmplices ni genocides. Curiosament, és un trajecte contrari a les joventuts dels països aliats de la II Guerra Mundial, que es revoltaren contra la generació dels seus pares. Era la generació que havia llançat la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. Els fills dels vencedors iniciaven un rebuig als seus pares, mentre els fills dels perdedors començaven a perdonar i a comprendre als seus. Aquesta idea té una esplèndida representació gràfica en una de les fotografies del disc Neu! 1975, on el bateria del grup, Klaus Dinger, apareix sota una fotografia amb dos personatges joves vestits amb un uniforme de l’Alemanya nacional socialista.
Però la música no era l’únic art a Alemanya que anava en tal direcció. Trobem per exemple el cas paradigmàtic del cineasta Rainer Werner Fassbinder. El polèmic director de cinema parlà i retratà l’Alemanya nazi en pel•lícules com Despesperación, o representant a Alemanya, la seva abraçada al règim nazisme, la caiguda i la subjugació al poder nord-americà en la genial i memorable El matrimonio de Maria Braun. Retornant al caire musical dels moviments del krautrock, com ja s’ha apuntat al començament, les músiques que en sorgiren foren molt variades entre si. A cada ciutat es cultivaren uns sons diferents. Hi hagué diferents nuclis, entre els quals destacaren especialment Berlin i Düsseldorf. D’aquesta última ciutat sorgí tot un moviment conegut com Motorik, impulsat especialment per Klaus Dinger, membre original de Kraftwerk, un dels noms claus per entendre la música electrònica de les últimes quatre dècades. Dinger, juntament amb Michael Rother (també membre original de Kraftwerk) formaren el grup Neu! , editant la seva primera referència el 1972, un Lp homònim també conegut com Neu! 1972, o com a Neu! 1.
El duet de Düsseldorf significa tota una fita en la història de la música de la segona meitat del segle XX. En la seva música conflueixen múltiples influències provinents d’àmbits molt diferents com poden ser l’art-rock de The Velvet Underground, la percussió indígena primitiva que donà el ritme Motorik, o la música electro-acústrica de la primera meitat de segle XX. En Neu! resulta essencial l’ús de la tecnologia, posant les primeres pedres de la música ambient, desenvolupada entre finals dels 80 i els 90 per tòtems com els texans Stars of the Lid o l’escola japonesa capitanejada per Ryuichi Sakamoto. El motor de la cara ambient i envolvent de Neu! resideix en el multi instrumentista Michael Rother, persona i músic antagònic al bateria Dinger. Tal antagonisme es pot observar en els seus Lp’s, perfecta i simètricament distribuïts en cançons atmosfèriques i en cançons de ritme trepidant i repetitiu, amb el motorik funcionant durant més de 10 minuts en algunes ocasions. La via musical oberta per Klaus Dinger ja l’any 1972 té uns aires descaradament proto-punks. Cinc anys després, un grup de Londres anomenat Sex Pistols vendria quantitats gairebé immorals de discs capitanejats per la veu de Johnny Rotten, tot desenvolupant unes línies vocals en la mateixa dinàmica que Dinger. Per altra banda, tot i semblar una paradoxa, la música de ritmes repetitius i contundents, juntament amb les atmosferes provocant crescendos a cançons com Hallogallo (Neu! 1972) són un clar antecedent de la música techno, especialment de minimal techno. Especialment rellevant en aquest camp resultà ser el Neu! 2, editat l’any 1973, un exercici forçat de remix per falta de pressupost a l’hora de gravar el disc. Tal falta de recursos els dugué a treballar amb les poques cançons que havien pogut gravar en condicions decents, accelerant-les i modificant-les, sent un dels primers casos de remix. Tot i sonar en un moment determinat fins i tot a les discoteques de la Costa Brava als anys 70, Neu! no gaudí d’una gran popularitat fins a finals dels anys 90 i especialment a partir de la primera dècada del segle XXI són un clar referent de moltes des les músiques actuals. Amb el seu últim disc, Neu! 1975 o Neu! 3 seguiren en la línia de Neu! 1972, assolint noves cotes degut a la participació de dos percussionistes. Amb el tercer disc, Neu! s’acabà deixant escrita una de les planes més reveladores de la història de la música de la segona meitat dels noranta. Posteriorment a Neu! els dos components principals, Rother i Dinger, seguiren camins molt diferents. El primer es reuní amb Cluster (un altre nom important en krautrock, col•laboradors de Brian Eno) per formar Harmonia, signant algun dels discs de capçalera del krautrock. Posteriorment prosseguí la seva carrera en solitari centrant-se en la música ambient fins als nostres dies. Dinger, mort després d’una llarga malaltia aquest mateix any 2008, montà La Düsseldorf, els quals David Bowie qualificà com el so dels anys 80... tot just en l’any 1978. Als anys 80, Dinger i Rother es reuniren per gravar el que seria el disc Neu! 4, però sense arribar a llençar-lo al mercat fins el 1995 en el segell japonès Captain Trip, sense en consentiment de Michael Rother. La carrera musical de Dinger acabaria finalment amb un trist experiment anomenat La! Neu? que no deixà de ser una simple paròdia del que significaren Neu! i el krautrock. Els discs foren editats al Japó, amb una escassa repercussió a Europa més enllà del completisme. Tot i haver-me centrat especialment en Neu!, al voltant seu altres grups fins i tot molt més populars i longeus en el temps, especialment Can, Kraftwerk, Faust o Tangerine Dream. Aquests últims són un dels noms claus de l’electrònica alemanya més envolvent i plena de drones dels setanta. Tingueren molta influència de les músiques orientals, i sortiren del continent europeu per tocar pel continent asiàtic.
A part dels grans noms que donà el krautrock, sortiren altres bandes, poc conegudes i poc duradores, especialment críptiques i polèmiques, com els German OAK. Practicaven un anomenat blues industrial, pesat, fosc i progressiu. Els seus temes van ser instrumentals. No necessitaren lletres per resultar polèmics, tenint en compte títols com 1945, end of the ashes del seu Lp més conegut, German oak 1972. El seu discurs polèmic arriba fins a un extrem insospitat. La seva música era un intent de reflectir les vivències dels soldats del III Reich durant l’ocupació d’Alemanya. Transmeten una sensació d’angoixa extrema i permanent, que aguditzen incloent retalls de discursos de Hitler sobre la seva música. És un enigma si realment es tractava d’un grup format per persones de tendència nacional socialista o era un intent de mostrar a Alemanya un passat impossible d’esborrar, i en la mesura del possible, aprendre a viure amb ell. En tot cas, per finalitzar, direm que el krautrock fou un intent de retornar a ser alemany amb dignitat, tenint el passat present, però sense viure-hi enrocat, alhora que un exercici musical en ocasions sublim fugint de les línies marcades pel món anglosaxó. Canviaren la grandiloqüència del rock simfònic per una experimentació en diferents sentits, mirant endavant, i assolint riscs. La conseqüència fou la creació d’una nova via de la música popular de la segona meitat de segle XX, purament alemanya, exportable i inspiradora en altres geografies, acostant-la a la seva pròpia essència i a la música culta o co ntemporània.
Xavi Carreras
“El krautrock es un término que inventaron los ingleses. No me molesta especialmente, aunque el tono sí es peyorativo. Kraut era la manera en que los británicos llamaban despectivamente a los alemanes. Y krautrock era un saco en el que volcaron el trabajo de los grupos alemanes que surgieron a finales de los sesenta y primeros setenta. Utilizaron una nueva denominación porque no sabían cómo manejar aquella forma de hacer rock que poco tenía que ver con la grandilocuencia del rock sinfónico que allí monopolizaba entonces la elite del rock”
Irmin Schmidt (teclista de Can)
"Lo que sucedió allí -y ahora todos ustedes tienen que cambiar de chip- es la mayor obra de arte que haya existido jamás. Que unos espíritus hayan conseguido realizar, en un solo acto, algo con lo que ni siquiera podemos soñar en la música; que personas ensayen como locos durante diez años, totalmente fanáticos, para un solo concierto y luego morir... Es la mayor obra de arte que existe en todo el cosmos. Yo no podría. Comparado con esto, los compositores no somos nada."
Karlheinz Stockhausen, referint-se als atemptats de l’11-s
Irmin Schmidt (teclista de Can)
"Lo que sucedió allí -y ahora todos ustedes tienen que cambiar de chip- es la mayor obra de arte que haya existido jamás. Que unos espíritus hayan conseguido realizar, en un solo acto, algo con lo que ni siquiera podemos soñar en la música; que personas ensayen como locos durante diez años, totalmente fanáticos, para un solo concierto y luego morir... Es la mayor obra de arte que existe en todo el cosmos. Yo no podría. Comparado con esto, los compositores no somos nada."
Karlheinz Stockhausen, referint-se als atemptats de l’11-s
A manera d’introducció m’interessa deixar clars els problemes i les ambicions d’aquest article. Aquest no tracta d’un sol artista, d’un col•lectiu determinat o d’una escena musical. Tracta del krautrock i de diferents aspectes de les músiques que el componen, amb tota la seva heterogeneïtat. Aquest és un primer punt a tractar, i una primera dificultat, que pot dirigir la narració en un seguit d’informacions fragmentades, així com la música englobada sota l’etiqueta krautrock. Per tal d’acotar-ho, ens centrarem especialment en un grup, Neu!. Una altre dificultat a l’hora d’encarar el treball resulta ser el factor lingüístic. No existeixen un gran nombre de referències bibliogràfiques sobre el fenomen. Les poques que existeixen, són majoritàriament en alemany, el que en dificulta l’aproximació.
D’aquesta manera, tan sols hi ha dues maneres de tirar endavant la tasca. Una són les apreciacions personals, principalment sorgides de l’escolta de discs de grups, principalment Can, Neu!, Kraftwerk, German Oak, Tangerine Dream, Harmonia, Cluster o Faust. La segona, les entrevistes que es troben a la xarxa a components de grups o a persones properes. Per altra banda, les ambicions darrere la redacció són les de col•locar en la mesura que es pugui aquesta nova generació de músics alemanys en el seu context social i musica, tan nacional com europeu. També interpretar i valorar la seva incidència en la psicologia col•lectiva, d’un país com Alemanya, estigmatitzat i auto flagel•lat pel recent passat nazi. L’ombra de les xemeneies de Mautthausen, Auschwitz, Dachau... era encara molt allargada a finals de la dècada dels seixanta i principis de la dels setanta.
El krautrock, no deixà de ser una contracultura a Alemanya. I ser una contracultura a Alemanya implicà recuperar la pròpia cultura, el caràcter alemany, la manera de fer. La situació cultural del país a finals dels seixanta era bàsicament dominada per models anglosaxons. El famós Pla Marshall, conegut per reanimar l’economia europea a base d’importants injeccions monetàries no tan sols demanà a canvi la instal•lació de nombroses bases militars en sol europeu. Implicà també l’establiment d’uns cànons de presència de les expressions culturals nord-americanes en els àmbits artístics europeus, com el cinema o la ràdio, significant una progressiva complicació en la presència de les expressions culturals autòctones en els diferents països europeus. D’aquesta manera, la música provinent dels Estats Units dominà el panorama musical alemany, relegant les músiques pop autòctones a un paper gairebé anecdòtic. Com es deia anteriorment, una contracultura alemanya havia d’implicar la recuperació de la cultura musical alemanya. I s’està parlant des del factor lingüístic fins a l’herència de Wagner, compositor tantes vegades associat de forma tendenciosa al nazisme.
Entrant ja de ple a analitzar el fenomen del krautrock, es pot començar per analitzar l’origen de la denominació. Kraut era la manera com es referien els soldats anglesos, de forma pejorativa, als soldats alemanys. Molts dels grups sorgits en tal context preferien la denominació de Kosmiche Musik. Observant la denominació, no ens resulta estrany que Karleinz Stockhausen, un dels compositors més singulars i essencials en la música electroacústica i música aleatòria, fos una influència en el krautrock. Molts dels músics de Kosmiche Musik tenien una formació clàssica, i fins i tot una carrera musical en els circuits de música culta o contemporània alemanys. Aquest és el cas de, per exemple, músics de Can, un dels grups més pròxims a una tutela personal i musical de Stockhausen, així com membres de Kraftwerk, nucli del qual sorgirien Neu!. I és precisament en aquesta relació humana entre joves participants del maig del 68 com són bona part dels components de les bandes krautrock i Stockhausen (1928 - 2007) observem el paradigma perfecte de la relació d’aquesta nova generació amb el passat alemany. Amb el fi de la vergonya i el rebuig cap als alemanys que lluitaren entre 1939 i 1945.
Seria molt llarg i feixuc fer una anàlisi en aquestes línies de la culpabilitat o no del poble alemany en l’horror que infligí el nazisme a milers de persones. És tan cert que gran part del poble alemany fou còmplice com que gran part foren primer víctimes silencioses d’una por interior per després ser obligats a anar a una guerra que els feu còmplices dels horrors de l’estat alemany. I aquest fou el cas del compositor alemany. La mare d’Stockhausen patí una misteriosa mort que sembla ser fou inclosa en les neteges de persones no productives. Posteriorment el jove Karleinz fou enviat al camp de batalla. És una història individual a més d’un drama que afectà a molts joves alemanys. Part d’aquesta generació del 68 entengué que el moment que tocà viure a les generacions anteriors no els feia còmplices ni genocides. Curiosament, és un trajecte contrari a les joventuts dels països aliats de la II Guerra Mundial, que es revoltaren contra la generació dels seus pares. Era la generació que havia llançat la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. Els fills dels vencedors iniciaven un rebuig als seus pares, mentre els fills dels perdedors començaven a perdonar i a comprendre als seus. Aquesta idea té una esplèndida representació gràfica en una de les fotografies del disc Neu! 1975, on el bateria del grup, Klaus Dinger, apareix sota una fotografia amb dos personatges joves vestits amb un uniforme de l’Alemanya nacional socialista.
Però la música no era l’únic art a Alemanya que anava en tal direcció. Trobem per exemple el cas paradigmàtic del cineasta Rainer Werner Fassbinder. El polèmic director de cinema parlà i retratà l’Alemanya nazi en pel•lícules com Despesperación, o representant a Alemanya, la seva abraçada al règim nazisme, la caiguda i la subjugació al poder nord-americà en la genial i memorable El matrimonio de Maria Braun. Retornant al caire musical dels moviments del krautrock, com ja s’ha apuntat al començament, les músiques que en sorgiren foren molt variades entre si. A cada ciutat es cultivaren uns sons diferents. Hi hagué diferents nuclis, entre els quals destacaren especialment Berlin i Düsseldorf. D’aquesta última ciutat sorgí tot un moviment conegut com Motorik, impulsat especialment per Klaus Dinger, membre original de Kraftwerk, un dels noms claus per entendre la música electrònica de les últimes quatre dècades. Dinger, juntament amb Michael Rother (també membre original de Kraftwerk) formaren el grup Neu! , editant la seva primera referència el 1972, un Lp homònim també conegut com Neu! 1972, o com a Neu! 1.
El duet de Düsseldorf significa tota una fita en la història de la música de la segona meitat del segle XX. En la seva música conflueixen múltiples influències provinents d’àmbits molt diferents com poden ser l’art-rock de The Velvet Underground, la percussió indígena primitiva que donà el ritme Motorik, o la música electro-acústrica de la primera meitat de segle XX. En Neu! resulta essencial l’ús de la tecnologia, posant les primeres pedres de la música ambient, desenvolupada entre finals dels 80 i els 90 per tòtems com els texans Stars of the Lid o l’escola japonesa capitanejada per Ryuichi Sakamoto. El motor de la cara ambient i envolvent de Neu! resideix en el multi instrumentista Michael Rother, persona i músic antagònic al bateria Dinger. Tal antagonisme es pot observar en els seus Lp’s, perfecta i simètricament distribuïts en cançons atmosfèriques i en cançons de ritme trepidant i repetitiu, amb el motorik funcionant durant més de 10 minuts en algunes ocasions. La via musical oberta per Klaus Dinger ja l’any 1972 té uns aires descaradament proto-punks. Cinc anys després, un grup de Londres anomenat Sex Pistols vendria quantitats gairebé immorals de discs capitanejats per la veu de Johnny Rotten, tot desenvolupant unes línies vocals en la mateixa dinàmica que Dinger. Per altra banda, tot i semblar una paradoxa, la música de ritmes repetitius i contundents, juntament amb les atmosferes provocant crescendos a cançons com Hallogallo (Neu! 1972) són un clar antecedent de la música techno, especialment de minimal techno. Especialment rellevant en aquest camp resultà ser el Neu! 2, editat l’any 1973, un exercici forçat de remix per falta de pressupost a l’hora de gravar el disc. Tal falta de recursos els dugué a treballar amb les poques cançons que havien pogut gravar en condicions decents, accelerant-les i modificant-les, sent un dels primers casos de remix. Tot i sonar en un moment determinat fins i tot a les discoteques de la Costa Brava als anys 70, Neu! no gaudí d’una gran popularitat fins a finals dels anys 90 i especialment a partir de la primera dècada del segle XXI són un clar referent de moltes des les músiques actuals. Amb el seu últim disc, Neu! 1975 o Neu! 3 seguiren en la línia de Neu! 1972, assolint noves cotes degut a la participació de dos percussionistes. Amb el tercer disc, Neu! s’acabà deixant escrita una de les planes més reveladores de la història de la música de la segona meitat dels noranta. Posteriorment a Neu! els dos components principals, Rother i Dinger, seguiren camins molt diferents. El primer es reuní amb Cluster (un altre nom important en krautrock, col•laboradors de Brian Eno) per formar Harmonia, signant algun dels discs de capçalera del krautrock. Posteriorment prosseguí la seva carrera en solitari centrant-se en la música ambient fins als nostres dies. Dinger, mort després d’una llarga malaltia aquest mateix any 2008, montà La Düsseldorf, els quals David Bowie qualificà com el so dels anys 80... tot just en l’any 1978. Als anys 80, Dinger i Rother es reuniren per gravar el que seria el disc Neu! 4, però sense arribar a llençar-lo al mercat fins el 1995 en el segell japonès Captain Trip, sense en consentiment de Michael Rother. La carrera musical de Dinger acabaria finalment amb un trist experiment anomenat La! Neu? que no deixà de ser una simple paròdia del que significaren Neu! i el krautrock. Els discs foren editats al Japó, amb una escassa repercussió a Europa més enllà del completisme. Tot i haver-me centrat especialment en Neu!, al voltant seu altres grups fins i tot molt més populars i longeus en el temps, especialment Can, Kraftwerk, Faust o Tangerine Dream. Aquests últims són un dels noms claus de l’electrònica alemanya més envolvent i plena de drones dels setanta. Tingueren molta influència de les músiques orientals, i sortiren del continent europeu per tocar pel continent asiàtic.
A part dels grans noms que donà el krautrock, sortiren altres bandes, poc conegudes i poc duradores, especialment críptiques i polèmiques, com els German OAK. Practicaven un anomenat blues industrial, pesat, fosc i progressiu. Els seus temes van ser instrumentals. No necessitaren lletres per resultar polèmics, tenint en compte títols com 1945, end of the ashes del seu Lp més conegut, German oak 1972. El seu discurs polèmic arriba fins a un extrem insospitat. La seva música era un intent de reflectir les vivències dels soldats del III Reich durant l’ocupació d’Alemanya. Transmeten una sensació d’angoixa extrema i permanent, que aguditzen incloent retalls de discursos de Hitler sobre la seva música. És un enigma si realment es tractava d’un grup format per persones de tendència nacional socialista o era un intent de mostrar a Alemanya un passat impossible d’esborrar, i en la mesura del possible, aprendre a viure amb ell. En tot cas, per finalitzar, direm que el krautrock fou un intent de retornar a ser alemany amb dignitat, tenint el passat present, però sense viure-hi enrocat, alhora que un exercici musical en ocasions sublim fugint de les línies marcades pel món anglosaxó. Canviaren la grandiloqüència del rock simfònic per una experimentació en diferents sentits, mirant endavant, i assolint riscs. La conseqüència fou la creació d’una nova via de la música popular de la segona meitat de segle XX, purament alemanya, exportable i inspiradora en altres geografies, acostant-la a la seva pròpia essència i a la música culta o co ntemporània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada