26 de set. 2009

HURRICÄDE ON TOUR

Dijous 10 de setembre | DIA 1

En principi em quedat a les 9.00 del matí. Acabem quedant cap al migdia. Falta l’André, que tenia un examen a Barcelona. A les dues ja estem tots quatre i la furgoneta disposats a marxar. Falta emplenar-la i distribuïr equip i equipatge sense morir en l’intent.

Després de fer voltes per la província buscant càmeres perdudes i recanvis de bateria mentre ens lamentem de passaports suïssos caducats, acabem creuant la frontera cap a les set de la tarda. No tenim pressa, però anem tard. Fem moltes hores amb la furgo i acampem als Alps francesos marítims, a prop de la població de Menton, a escassos kilòmetres de la frontera italiana. Demà encara ens queden més de 500 km fins a Forli, on Hurricäde faran el primer concert. Escollim un descampat i plantem la tenda on dormirem en Gerard i jo. L’Oskar i l’André, dins la furgoneta.

Divendres 11 de setembre | DIA 2

Primer dia intens. Ens em despertat aviat, jo abans que els altres. he anat a donar un vol amb pijama. Me n’adono ràpidament que em dormit al costat d’un cementiri. Després de revisar totes i cadascuna de les boniques làpides vaig a despertar al trio calavera. El primer que em fet a Itàlia ha estat parar a esmorzar. Ja els em donat prous diners als francesos amb els peatges. M’agraden les estacions de servei italianes. Són sexys. Llàstima de les abelles. Després de passar per la zona de túnels i de veure costa, mar i onades, em seguit tirant, sense aprar, i abans de les set ja em arribat a Forli. El Circolo Arci Valverde és un lloc fantàstic, integrat en unes instal·lacions universitàries, amb bar i terrassa i una magnífica sala de concerts. L’Alessandro, que és qui monta el concert ens tracta de maravella. Un tio molt maco. Ens ensenya allà on dormirem, el backstage amb un parell de matalassos de matrimoni. Exclamem tots “genial”.

El concert és amb Portugal, una banda local que practiquen un bon punk-pop. El sopar és molt divertit, amb els Portugal i amics seus. És tan distès que acabem parlant de porno, mentre baixen les cerveses al ritme que la nostre destresa amb l’anglès. El concert no va tan bé. Obren Portugal, i quan aquests acaben la música, el públic no torna. Tothom està a la terrassa. A Hurricäde no els surt un molt bon concert. Estan cansats i desmotivats per l’espectacle migratori. És una petita desil·lusió, ja que tocar a Forli era un gran inici. Però no hi ha lloc pel bajón; ens paguen, ens donen de sopar i de dormir. I a més anem a dormir molt borratxos i tard. Demà serà un altre dia.

Dissabte 12 de setembre | DIA 3

Ens aixequem amb ressaca. Us més que altres, però no direm noms. Estem sols al Circolo, amb la dona de neteja, que intenta explicar-me no sé que a les deu del mati. Jo amb el cap a punt d’esclatar i ella amb un italià rapidíssim. No sé com dir-li que no m’entero de res del que em diu.

Cap al migdia marxem cap a Vigevano, prop de Milano. Tardem una eternitat gràcies al dens transit de la circumval·lació de la capital de la Llombardia. Arribem una mica fets caldo a la Cooperativa Valverde, un lloc al·lucinant, molt ben organitzat i amb unes instal·lacions guapes i funcional. Un menjador vegà, molt ampli i net, una bona sala per fer els concerts i alhora taller i sala d’exposicions... molt a aprendre.

Avui és una espècie de fesival, amb vuit grups. Hurricäde toquen penúltims. El nivell de les bandes és brutal. Altíssim. S’ha de destacar Vulturum (myspace.com/vulturum), posthardcore a dos bateries i una guitarra i veu. Memorables, ens en fem fans. Tot seguit toquen Piano Earthquake (myspace.com/pianoeartquake), amb un screamo italià molt i molt potent. I Mastic, brutal power violence molt ràpid i histèric que fa embogir la sala i a l’André. Ens enduem discos de tots ells cap a casa.

Avui el concert d’Hurricäde ha anat bé. Molt bé. El públic ha respòs i han tocat com mai els havia vist tocar. Furiosos. Emprenyats. Decidits a fer mal. I agraden, fins i tot es venen discs. Després de baixar el telò comença la festa, amb la gent de l’organització, en Johnny Bellaspetto i els Piano Earthquake. Aquests últims ens diuen d’anar cap a Trieste i Eslovenia. Molt bon ambient, tocant en acústic cançons de la Britney Spears, NOFX o Rancid. I anar fent cerveses. Sobre l’escenari despleguem els sacs i ens disposem a dormir. Em sento com de colònies. Llàstima de la cella. Gairebé me l’obra una estona abans. Cerveses, foscor i portes obertes. Pam.

Diumenge 13 de setembre | DIA 4

Jo no volia marxar de Vigevano. Hi em estat de luju. Sobre l’escenari em dormit de puta mare i la gent ha estat francament maca. Però dimarts s’ha de fer un concerta a 1111 km. Toca marxar.

El més destacable del dia és que en em parat a Suïssa. Els molt cabrons es pensen que poden ser feliços. A part no ens volen donar de dinar entre mirades de despreci. L’andré està apunt de posar-se el seu passaport suïs al front. anem cap a Alemanya. I ha costat... Em fet 4 km en 2 hores per les autopistes suïsses. Desesperant. Però abans de perdre els nervis ens em fet amics d’una simpàtica nena i em intentat molestar a cotxes veïns. Però em acabat perdent els nervis. Per sort em sortit del país alpí i ens disposem a dormir en algun lloc indefinit d’Alemanya entre Friburg i Kalsruhe.

Dilluns 14 de setembre | DIA 5

Avui haviem d’arribar a Holanda. Em parat a Kalsruhe i al vespre entràvem a Eindhoven a buscar algún local per un cafè calentet. No tinc ganes d’escriure avui. Anem a dormir (sedats) no sé on d’Holanda.

Dia 15 de setembre | DIA 6

Al migdia em arribat al SUB 071, squad del cendre de Leiden. El pati fa un mica de fàstic, però la resta de la casa està bé. Són una gent molt maca i molt fumada. Ens deixen aparcar la furgoneta dins el pati destartalat. Perfecte.

La sala és probablement la sala de concerts més petita del món. Perquè us en feu una idea, és més petita que la meva habitació. Ve, per tan ,poca gent, però s’ho passen bé. Especialment amb la versió d’HHH i les cançons més ràpides d’Hurricäde. Obren el concert els Hurricäde, i els segueixen un jove grup holandès de Rotterdam i un grup alemany de punk que també està de gira. No me’n recordo dels seus noms. Si me’n recordo de lo molt punk que eren els alemanys. Espectacularment punks. Samarreta de Sid Vicious inclosa.

Ens han dut a dormir a casa d’un amic de la gent de la casa. És un bon freak. Ens dóna de menjar una de les sensacions del viatge, un pinso de l’spar a base xocolata. Altament adictiu. És un bon tio i ens deixa xafardejar entre els seus vinils i llibres. Ens espantem una mica al veure una màscara que té tota la pinta de servir a usos sado masoquistes. No li fem molt de cas i dormim sobre la seva alfombra. Demà toca un llarg viatge.

Dimecres 16 de setembre. DIA 7

Vint minuts a la furgo i ja som a Den Haag (La Haya). El concert és a un bar del centre de la ciutat, el De Vinger, regentat per un home amb cara de bona persona i amant de la música jamaicana d’arrel. el De Vinger està tan al centre de la ciutat que estem al costat del Ministeri de Defensa holandès. És entre curiós i horrible. Després de sopar a un restaurant italià que ens fot el pal amb l’aigua i de visitar un coffeshop anem cap al bar. No hi ha gaire gent, però a Hurricäde els surt un concert rodó. Pràcticament perfecte, sonen compactes i durs. El bar té una acústica collonuda. Entre el públic hi ha un membre de la banda holandesa de Power is poison. Hi ha poca gent, però algú de l’escena hardcore punk s’ha acostat al concert. Sempre és agradable. A més, a en Gerard, un home del públic li paga el bon concert amb marihuana. Tot plegat, mentre passen els dies, adopta un caire més surrealista. Ens han aconseguit lloc per dormir a una casa ocupada al port de Den Haag, anomenada Piratenbar. I és una casa sorprenent, a peu de platja, neta, i es veu totalment ben organitzada. I a més tenim llits per tots. I el mar als peus. Només mar i onades.

Dijous 17 de setembre. DIA 8

Últim concert a terres holandeses. Toca Amsterdam, a l’ squad ADM. Està a les afores de la ciutat, també prop de la zona portuària. Al arribar quedem una mica xocats. Primer em de creuar una mena de campament de romanesos, fins que arribem a un enorme portal de ferro que ens dóna la benvinguda a l’squad. És un món paral·lel. Tots coincidim que ens recorda a pel·lícules com Mad Max o Los hijos de los hombres. Sembla un paisatge post hecatombe nuclear. Ens desperta una estranya barreja de por i admiració. Mai m’havia sentit tan fora del món. I tan a prop alhora. Per esperar l’hora del concert ens anem a comprar discos i a dinar alguna cosa a Amsterdam. Trobem una botiga, Distortion Records, que és genial, però caòtica. Tots hi trobem discos interessants, jo m’enduc un de The New Year i un de Battles. Surto malalt de la botiga, definitivament la febre ha arribat. Coincidint amb la setmana fora de casa les forçes començen a minvar. La veritat és que no tinc ganes de tornar a la casa, però la ruta de la gira està marcada.

Ens ensenyen la sala on es durà a terme el concert. La veritat és que mola molt, és el menjador comunitari pel que sembla. A última hora s’afegeix un grup al concert, format per gent de la casa. Fan música molt rara, en la mateixa cançó et recorden a System of a Down o a ska de festa major. Tampoc recordo el seu nom...

El concert d’Hurricäde surt molt bé. El públic balla com cap públic durant la gira. Si bé és cert que tenen pinta de ballar-ho tot. Punk, hardcore, una rumba... però és innegable que disfruten amb el concert d’Hurricäde. Ja per fer-ho del tot perfecte, paguen algo al grup, que bona falta ens fa per afrontar el viatge fins a Bayonne.

La Milú, la parenta llunyana de l’André, ens ofereix la seva caravana per passar la nit. Anem a dormir amb la sensació que aquesta gent que porten una vida tan diferent a la nostre són molt generosos i hospitalaris. Ens tracten molt i molt bé. Gràcies ADM.

Divendres 18 de setembre. DIA 8

M’he despertat fatal. Quasi no podia parlar de mal de coll. Necessit-ho una dutxa. La farem a una estació de servei. Us he de dir que m’encanten les estacions de servei, potser són un dels meus llocs preferits del món, tot i que són no llocs. Molta gent desconeguda, de pas... Un ambient molt sexual tot plegat.

Fem una parada a Amberes, Bèlgica, per veure una amiga d’en Gerar, la Núria. Fem unes cerveses belgues i tornem a la carretera mig deprimits. Això ja s’acaba. Conduïm i conduïm, ja que em de guanyar terrenys per demà. És un dia amb poc a dir. Les forces defalleixen i no fem més que carretera. Ens disposem a dormir en un camp perdut d’un poble perdut per enmig de França, on aprofundeix-ho en la meva aracnofòbia. Crec que me n’he trobat una a la tenda que havia de tenir més de vuit ulls. Era enorme. Quina angúnia. Passaré mala nit.

Dissabte 19 de setembre. DIA 9

M’aixeco ràpid... putes aranyes. De debò que l’aranya d’ahir era molt grossa. A les onze del matí ja tenim tot el campament recollit i emprenem el viatge fins a Bayonne. Queda lluny encara i totes les distàncies semblen més llargues que abans. Gairebé ni dinem, tot per arribar puntuals al Kixkil bar de Bayonne. Però ells no arriben puntuals al bar, i anem a fer un vol per la ciutat. I m’agrada molt. És molt bonica, quasi tan com les noies de Bayonne. És un escàndol. Tots creuem els dits perquè vinguin al concert d’aquesta nit. Quan tornem al bar ens trobem una desagradable sorpresa. El tio del bar passa olímpicament de nosaltres. Ens em de muntar l’equip de veus i el propietari ens presta molt poca atenció. Sort que la cambrera és més maca que un sol. Gràcies Amaia. Sense ella hauria estat tot molt més dur, i crec que ho podem subscriure els quatre. Hi ha hagut poc públic i anàvem molt mamats. Fins i tot en em trobat amb un català. Ja començava a ser hora. No diuen que allà on vas et trobes catalans? Doncs fins Bayonne...

El concert no surt massa bé, estan esgotats i probablement amb el cap més a casa que al Kixkil. S’acaba el concert i recollim. Demà a les dotze del migdia em de tornar la furgoneta. Ens esperen moltes hores de furgoneta. Les últimes. Tornem per Donosti, Iruña, Zaragoza, Lleida, Barcelona i a les 9 del matí ja som a casa. Duc quasi un dia sense dormir conduint. Bona nit. La gira s’ha acabat. 10 dies. 5000 km. 6 concerts. Una experiència inoblidable.

3 comentaris:

Associació Soroll ha dit...

Quina enveja!!!! això és pur rock and roll!

André ha dit...

moltes gràcies Xavi per recuperar la memòria històrica!!!
el meu diari únicament va durar com 3 dies... després hi havia masses persones i coses a veure... i el maleït cansanci!
aviam quan repetim!salut!

Sr. Crustaci ha dit...

Molt bé aquest dietari, jeje!!!

Mil i una anècdotes quan viatges...

però esteu penjats, foteu 10 dies de gira i sols us surten 6 bolos, mare meva quin tute de kilometres, esteu penjats, però llarga vida el ruakanroll D.I.Y., jaja!!!!