Tot just havia arribat d’un viatge de feina. Deu dies fora intentant oblidar tot allò que li removia l’estómac les últimes setmanes. Penedint-se d’haver fet les preguntes indicades, li va anar bé anar a vendre impressores industrials als Països Baixos. Però era diumenge al matí i ja tornava a caminar per Girona, després de retornar el cotxe de lloguer, quan va sentir que el cridaven. Era ella. Sorprès de que el cridés, pensant per si mateix “creia que m’odiava...” li torna la salutació.
Com vas Júlia? Pregunta que ella respon amb un “bé” molt i molt sec que li gela l’ànim.
- (jor) M’han dit que les coses et van molt bé...
- (júl)No em queixo, la veritat. Escolta, en Pere m’espera a casa...
- (jor)Si, escolta... em sap greu el que va passar. No sóc aquella persona.
- (júl)Escolta Jordi... és igual...
- (jor)No... volia dir-te que els últim cinc anys he tingut moltes alegries, però cap com quan et vaig conèixer. I moltes patacades, però cap com quan et vaig conèixer.
- (júl)Això és igual, no té cap mena d’importància. El moment ja va passar
- (jor)Tens raó... ho havia de provar no?
- (júl)Fes el que vulguis. Adéu.
- (jor)Si mai t’avorreixes i et vols partir un camel a les escales...
- (júl)Això no passarà Jordi.
- (jor)Gràcies. Necessitava sentir-ho. Ens veiem al juny no Júlia?
- (júl)Si. Adéu. I ja saps que no m’agrada que diguis el meu nom.
I segueix caminant. Pensant en el mar i les onades del nord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada