Nascut l'any 1984, sóc de la dècada dels 90. Els seixanta em cauen molt lluny. I els setanta igual. Els anys vuitanta i noranta si que els veig meus. Els entenc. Entenc la seva música. La música dels cinquanta, seixanta i setanta no l'entenc. I la veritat, ni m'interessa, ecxeptuant honroses excepcions. En general, la trobo avorrida. Mai negaré que sense aquestes dècades, sense el blues, sense el rock clàssic no existiría gairebé cap música que m'emociona. Però aquest fet no canvia que els Rolling Stones m'aborreixen. És més, em semblen una merda.
I no entenc com avui en dia, persones de la meva generació dediquen les seves capacitats musicals a montar estranys revivals de músiques, amb perdó, anacròniques. El blues neix d'aquells que van viure l'esclavatge i les seves seqüeles més immediates. No podem entendre l'ànima d'aquesta música. El punk (i no parlo de Sex Pistols, parlo de Crass perquè ens entenem) neix d'una societat a les portes del post-industrialisme. Això si que ho podem entendre.
Conuntry, blue grass, rock and roll o blues. Músiques totes elles de qualitat, amb mèrits que s'han de reconèixer sempre. Són fundacionals, però no entenc que siguin encara vigents. M'ensumo que tot sovint són corasses que alguns utilitzen per donar-se un alè de modernitat, ja que són músiques intocables. Van ser molt importants, i semblen esdevenir un recurs fàcil. Carregat a més d'imatge cool.
No puc amagar que aquestes músiques antigues no m'agraden. M'avorreixen. No les entenc. Em fan desconnectar. Els meus gustos imperen en el meu criteri, evidentment, i no espero que ningú hi estigui d'acord.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Aristòtil deia que l'obra d'art supera la prova del temps.
Publica un comentari a l'entrada