LITTLE GOLD + ANCIENT SKY

LITTLE GOLD + ANCIENT SKY
MARISCAL – L'ESTARTIT
DIMECRES 6 OCTUBRE

Qui pot esperar una gran audiència a un bar de poble un dimecres d'octubre? Ningú. Perfecte, podem anar endavant. Érem quinze. Però segur que la quinzena de persones guardem un bon record del concert. Perquè els dos grups van desembarcar amb força. Van ser dues cares duna mateixa moneda.

Van començar Little Gold des de Brooklin amb la seva proposta a l'encreuament de camins entre el folk, el punk i una tela d'exquisita sensiblitat. A estones em recordaven als Yo La Tengo més dolços mentre defensaven temes grandiosos amb una espècie de timidesa exultant de vida. Pura vida. Com les seves lletres, repletes d'històries tristes narrades amb optimisme. Com una novela surenya. Només em va faltar el porxo, el balancí i un llimoner al jardí.

L'altre cara de la moneda va ser Ancient Sky, o sigui , els tres membres de Little Gold més un. Aquí el registre fou molt diferent. Rock gruixut, molt marcat pel blues, o si ho preferiu per Black Sabbath. Igual que anglesos, Ancient Sky agafen el blues per situar-lo en el seu temps, lluny d'anacronismes. O sigui, una bona mostra d'intel·ligència. Van sonar molt compactes i densos, en pur bloc enfront de la proposta de Little Gold. Més difícils i inaccessibles, però no menys purs.

I es van despedir enfrontant vint-i-cinc dies més de gira. Esperem que amb més resposta del públic, ja que la proposta s'ho mereix.

Fotos de: Gerard Serrano Salvi

AL DIABLO CON LOS ROLLING STONES

Nascut l'any 1984, sóc de la dècada dels 90. Els seixanta em cauen molt lluny. I els setanta igual. Els anys vuitanta i noranta si que els veig meus. Els entenc. Entenc la seva música. La música dels cinquanta, seixanta i setanta no l'entenc. I la veritat, ni m'interessa, ecxeptuant honroses excepcions. En general, la trobo avorrida. Mai negaré que sense aquestes dècades, sense el blues, sense el rock clàssic no existiría gairebé cap música que m'emociona. Però aquest fet no canvia que els Rolling Stones m'aborreixen. És més, em semblen una merda.

I no entenc com avui en dia, persones de la meva generació dediquen les seves capacitats musicals a montar estranys revivals de músiques, amb perdó, anacròniques. El blues neix d'aquells que van viure l'esclavatge i les seves seqüeles més immediates. No podem entendre l'ànima d'aquesta música. El punk (i no parlo de Sex Pistols, parlo de Crass perquè ens entenem) neix d'una societat a les portes del post-industrialisme. Això si que ho podem entendre.

Conuntry, blue grass, rock and roll o blues. Músiques totes elles de qualitat, amb mèrits que s'han de reconèixer sempre. Són fundacionals, però no entenc que siguin encara vigents. M'ensumo que tot sovint són corasses que alguns utilitzen per donar-se un alè de modernitat, ja que són músiques intocables. Van ser molt importants, i semblen esdevenir un recurs fàcil. Carregat a més d'imatge cool.

No puc amagar que aquestes músiques antigues no m'agraden. M'avorreixen. No les entenc. Em fan desconnectar. Els meus gustos imperen en el meu criteri, evidentment, i no espero que ningú hi estigui d'acord.

Estupida Erikah

Estupida Erikah
Dijous 8 d’abril
El Cercle (Girona)
Gratis

De vegades una cervesa després de les classes acaba amb un nombre indefinit de cerveses poques hores abans de tornar a entrar a classe el dia següent. I de vegades un nom desconegut t’acaba donant una bona nit.

Des de Terrassa, arribà un noi barbut i deixat, com distret. Es fa dir Estupida Erikah. Jo m’esperava una bonica cantautora però no, era un barbut. Primera i última decepció de la nit. Perquè la seva proposta és amable, sincera i propera. Cançons que parlen de quedar-se tot el dia al llit amb aquella persona, de l’infern que pot suposar passar per un dels grans festivals de la nostre geografia o del bonic que és estimar mentre es mira el Barça. El noi de la barba, a més, té bona veu, i s’entén amb el públic, sempre tan a prop a El Cercle. En aquest tipus de concerts, l’empatia és vital, i el senyor Estupida Erikah va demostrar una bona presència escènica. M’agradaria veure’l amb banda la pròxima vegada, i que si us plau, torn-hi a fer la versió de Love of lesbian “Los colores de una sombra.”

Molt bona nota per aquest cantautor de lletres senzilles i sinceres. Dóna igual que a estones la senzillesa i la sinceritat el condueixin a semblar cursi. Tothom té dret a mitja hora cursi al dia. Així que...

Una altre cervesa Aleix!

WILLIS DRUMMOND AL PIERROT LUNAR

Hi ha concerts especials, alhora que hi ha grups que representen tot allò bo de la música independent. Hi ha nits que grup i públic es busquen. Les mirades es creuen cercant complicitat. Les distancies desapareixen, i llavors tot explota. Es diu eufòria col•lectiva. Willis Drummond estaven contents de tornar al Pierrot Lunar, i de reconèixer cares que no els havien oblidat.

El que es veiem es un concert espectacular. La combinació de rock monolític, post-hardcore visceral i punk desenfrenat de Willis Drummond sona mes contundent que mai. Les cançons del seu primer disc agafen un cos en directe que deixen la gravació com un joc de nens. Els temes del seu debut van caient un darrere l’altre, deixant el públic mes noquejat i bocabadat. L’eufòria col•lectiva funciona. Grup i públic queden penjats del sostre de bigues. El temps es para i la musica ha vençut.

Aquests concerts no s’acaben quan el grup ho decideix. Ho decideix el públic. I després de tres quarts d’hora desgranant els seus temes propis, ningú pensa deixar marxar als quatre Willis Drummond. A canvi, un amic que acompanya al grup en les seves gires, es col•loca la guitarra. Willis Drummond passen a ser cinc. Mentida. Passen a ser multitud. Tots som Willis Drummond, en una festa que serà recordada per molts anys. I mes quan d’aquí deu anys siguin un grup de referència de l’escena alternativa estatal. Després sentirem a dir que érem dues-centes persones el 26 de febrer de 2010 al Pierrot Lunar, però no, que no us enganyin. Érem vint-i-cinc.

Hurricäde + Tropical Ice Land

24 de gener de 2010
Hurricäde + Tropical Ice Land
Can Rusk (Pont Major)
Gratis

Sota un cel format de volta catalana, dues propostes desembarcaren a can Rusk, lluny de l'arrogant i imaginat Eixample de Girona, i del daurat alhora que immaculat Barri Vell. Estem a la periferia, a la cara B de Girona.

Obren el duo osonenc Tropical Ice Land, banda amb suggerent nom i més suggerent proposta. Destaquen per trepidants, afilats i originals. Trepidants pel ritme de la seva proposta, marcadament cabró. Com uns The Joe K Plan més caòtics, menys matemàtics. Afilats, pels constants canvis, passant de passatges postrock a moments de grata violència, com si fossin de Boston, però no, són de Torelló. Canvis que fan mal, alhora que fan somriure. I originals, perquè arrisquen, no fan allò que seria fàcil d'esperar, sinó alló que et sorprén, i això s'agraeix. Composicions unides que expulsen el silenci del món durant llargues estones, brusquedat en els canvis, textures amargues però agraïdes d'escoltar. Alló que ensenyen els fa interessants, i alló que intuïm que se'ns amaga els fa seductors.

Tot seguit, demanen el torn Hurricäde, en el que serà el seu últim concert fins a nou avís. No els veurem fins que anem amb bermudes i xancletes. Per acomiadar-se, realitzen un concert tens. Tensió que neix en unes cançons quadrades, hermètiques i cada vegada més lluminoses. Lluminoses perqué respiren, agafant-se el seu temps per desenvolupar-les, oxigenar-les i sonar més durs. Sólids al darrere, agressius al davant i organitzats al centre, com un equip guanyador, ens diuen "fins més tard" com sempre, honesta i intensament. I amb tota la carn sobre la graella, amb nous, novíssims temes inclosos.

Un diumenge diferent, un diumenge millor. Un exemple de la cara B de la música que tots i totes ens hauriem de preguntar, primer de tot, si realment mereixem.

El gat malalt

Hi ha un gat al mig del carrer. I no es mou. M'hi acosto, però el gat no es mou. És un gat jove, blanc inegre. Té uns grans ulls grocs, que em miren fixament. És un gat malalt. Coneixerà el seu destí? Li falta pél a l'esquena, li veig la columna massa bé. Em mira trist, i m'aturo davant seu. EL crido: "mixo..." però no es mou, ni canvia la seva mirada trista. Si, sap que es mor. El gat malalt es morirà, i qualsevol dia m'hauré oblidat d'ell.

Brevetat 10

No és que no vulgui ballar, o que no en sàpiga. És que els peus no poden seguir el ritme de l'ànima.