WILLIS DRUMMOND AL PIERROT LUNAR

Hi ha concerts especials, alhora que hi ha grups que representen tot allò bo de la música independent. Hi ha nits que grup i públic es busquen. Les mirades es creuen cercant complicitat. Les distancies desapareixen, i llavors tot explota. Es diu eufòria col•lectiva. Willis Drummond estaven contents de tornar al Pierrot Lunar, i de reconèixer cares que no els havien oblidat.

El que es veiem es un concert espectacular. La combinació de rock monolític, post-hardcore visceral i punk desenfrenat de Willis Drummond sona mes contundent que mai. Les cançons del seu primer disc agafen un cos en directe que deixen la gravació com un joc de nens. Els temes del seu debut van caient un darrere l’altre, deixant el públic mes noquejat i bocabadat. L’eufòria col•lectiva funciona. Grup i públic queden penjats del sostre de bigues. El temps es para i la musica ha vençut.

Aquests concerts no s’acaben quan el grup ho decideix. Ho decideix el públic. I després de tres quarts d’hora desgranant els seus temes propis, ningú pensa deixar marxar als quatre Willis Drummond. A canvi, un amic que acompanya al grup en les seves gires, es col•loca la guitarra. Willis Drummond passen a ser cinc. Mentida. Passen a ser multitud. Tots som Willis Drummond, en una festa que serà recordada per molts anys. I mes quan d’aquí deu anys siguin un grup de referència de l’escena alternativa estatal. Després sentirem a dir que érem dues-centes persones el 26 de febrer de 2010 al Pierrot Lunar, però no, que no us enganyin. Érem vint-i-cinc.